Escoltar i aprendre

Escoltar i aprendre. Simplement. Amb David Trueba i Jean-Claude Carrière.

Aquella sensació

Aquella sensació d'entrada a la sala. Pantalla gran.

Fila 4. Sí. Sóc dels de posar-me al davant. I, des de fa uns anys (quatre, crec), la meva fila és, precisament, la 4. Si no hi ha passadís central, em poso al centre. Si hi ha passadís, em poso o al passadís o enganxat a la paret. Manies meves.

L'olor de les crispetes, lluny, si us plau. El soroll de les crispetes, més encara. Estem al cinema.

I les sessions, matinals. Sortir del cinema amb el somriure pel que has vist i, a sobre, tenir tot el dia per davant.

Ho sé. En sóc conscient. A la fila 4, sense crispetes i al matí, estic condemnat a anar sol al cine. M'és igual. També llegeixo sol els llibres.

S'apaga la llum i s'encén la pantalla.



D'acord, d'acord. Sé que difícilment apareixerà John Wayne en les (cada cop més petites) pantalles dels nostres cinemes. Però per somiar que no quedi...

El top 10 de 2011

"El nen de la bicicleta" un dels films de l'any

Aquí teniu la clàssica classificació de les que, en la meva opinió, han estat les 10 millors pel·lícules de l'any. Tingueu en compte que algunes se m'han escapat i no les he pogut veure encara (per exemple, "El árbol de la vida" o "El cisne negro").

Per fer-ho amb estil clàssic, començaré amb la desena i acabaré amb la que crec que ha estat la pel·lícula de l'any. Si cliqueu sobre el títol, podreu llegir la ressenya que en vaig fer en el seu dia. A vuer què us sembla.

10- "Another year". Una pel·lícula anglesa, sense pretensions, de relacions personals, de qualitat, amb bones interpretacions. Recomanable per veure amb calma, sense presses.

9- "Drive". Una raresa. Una pel·lícula d'acció, sense massa acció. Una pel·lícula tendra i violenta. Una pel·lícula dura i fosca. Estranya. I, per això mateix, valorable.

8- "Un método peligroso". Un film rodó. Potser massa i tot. Tema interessant, molt bones interpretacions. Un Cronenberg diferent. Més europeu que no pas nord-americà.

7- "Hereafter". Difícilment un film de Clint Eastwood no estarà entre els meus top 10. És un mestre fins i tot en les seves pel·lícules menys destacades. Aquesta, a més, és bona.

6- "La piel que habito". La meva reconciliació amb Almodóvar després del fiasco de "Los abrazos rotos". Melodrama de suspens, amb excessos típics d'Almodóvar. Molt fan de "Soy Vicente".

5- "Midnight in Paris". Woody Allen al meu entendre ratlla a un nivell notable amb aquest film. Segurament no és el seu film més ambiciós, però és una bona pel·lícula. Entretinguda i emotiva.

4- "Valor de ley". Una altra reconciliació. En aquest cas amb els germans Coen que tant m'havien decebut amb "Burn after reading" o amb "Un tipo serio". Gran western amb elements estètics gairebé fantàstics.

3- "El nen de la bicicleta". Cyril, l'adolescent de la samarreta vermella protagonista d'aquesta pel·lícula, és per a mi l'heroi del cinema de 2011. Cinema belga d'autor. Molt bona pel·lícula la dels germans Dardenne.

2- "The artist". Una joia. Una delícia. Un regal. No cal dir res més.

1- "Melancholia". Una lliçó de cinema del controvertit Lars von Trier. En aquesta ocasió s'allunya d'estridències, polèmiques i provocacions per fer una pel·lícula majúscula.

"Un dios salvaje" de Roman Polanski

"Un dios salvaje" és una pel·lícula petita, però remarcable.

A diferència del que comentava amb "The artist", a "Un dios salvaje" és essencial el diàleg. Segurament una de les principals diferències entre el llenguatge teatral i el cinematogràfic, és la gran trascendència que té el diàleg en el teatre. I, en aquest sentit, es nota que l'origen de "Un dios salvaje" és una obra de teatre. Com ja s'ha dit en moltes ocasions i com molta gent ja ha escrit en altres llocs, la darrera pel·lícula de Polanski és gairebé una obra de teatre filmada. I això, en la meva opinió, em fa destacar dues qüestions.

En primer lloc, la tasca de direcció. El fet de filmar-se gairebé a temps real (l'acció no dura massa més que els 110 minuts de film) i pràcticament en un sol espai, fa que la feina de direcció "coreògrafa" d'actors i actrius sigui essencial. I, el cert, és que un surt de la sala de cinema amb la sensació que tot està quadrat. Ritme, moviments dels actors i actrius, girs dramàtics, etc.

I, en segon lloc, la interpretació dels protagonistes. En la meva opinió destaca sobre la resta, com ja va fer-ho a "Malditos bastardos", Christoph Waltz. La resta de repartiment (Jodie Foster, Kate Winslet i John C. Reilly) no desentonen, però no arriben al nivell de Waltz.

A nivell de guió (o de dramatúrgia), és destacable un fet: com una acció relativament insignificant (l'agressió d'un nen a un altre que es produeix en la primera escena), serveix per arrencar tota una trama, encendre una metxa i enfrontar els quatre personatge principals, fent-los treure totes les misèries i conflictes interns. És un exemple de bona escriptura, de bon guió que, a través d'un fet que no té cap trascendència, acaba plantejant molts dels dilemes de la societat actual.

Nota de "Un dios salvaje": notable baix.

"The artist" de Michael Hazanavicius

Des dels primers instants, "The artist" és un viatge al passat. Ja des dels títols de crèdit ens endinsem en un viatge als orígens. Flaire de King Vidor, de Douglas Fairbanks, de Mary Pickford, de Charles Chaplin, de Lillian Gish. Una odissea cinematogràfica que ens fa entendre que el cinema mut és el germen del cinema que tenim actualment.

"The artist" no només ens presenta un homenatge simbòlic i emotiu al cinema de la dècada dels 20, sinó que a més ho fa amb els instruments propis que utilitzava aquell cinema. Des d'una direcció d'actors i actrius excel·lent, que fa que els protagonistes imitin a la perfecció la interpretació exageradament expressiva pròpia dels artistes d'aquella època (i que, tal com reflecteix el film, va ser un dels fets que va fer que bona part dels actors i les actrius del cinema mut fracassessin amb l'arribada del cinema sonor); a una música omnipresent i excepcional; a un ús de la llum profundament expressiu.

En aquesta línia, crec que és just reconèixer que el cinema mut i en blanc i negre feia que els cineastes explotessin molt més els seus recursos, i traguessin molt més de suc als elements del llenguatge cinematogràfic. Una màxima essencial del bon cinema és aquella que diu que "no expliquis allò que pots mostrar". Això va com anell al dit quan parlem del cinema mut i, també, quan parlem de "The artist". I com a mostra, un botó: algú ha trobat a faltar els diàlegs en aquest film? Poso la mà al foc que no. El llenguatge cinematogràfic (llum, moviments de càmera, enquadrament, interpretació, etc.), combinat amb alguns intertítols, els fa innecessaris.

És interessant també, des d'un punt de vista històric i cultural, el tractament que Michael Hazanavicius del terratrèmol que va suposar pel cinema l'arribada del so. Com deia abans, moltes de les estrelles del cinema mut van fracassar amb el sonor. I alguns dels grans del cinema renegaven del sonor. Un cas prou significatiu: Chaplin no va fer la seva primera pel·lícula sonora fins l'any 1940, 13 anys després del primer film sonor. I ho va fer com a postura "política" de rebuig al cinema sonor.

Històricament també podriem fer un paral·lisme amb la situació actual. "The artist" ens porta als temps del crack del 29. Una crisi que va afectar profundament al cinema, però que també li va generar noves oportunitats. Estarem ara en una situació igual?

La trama del film és el de menys. Un happy end potser poc creïble, una història tòpica de victòries i fracassos i d'amors continguts. Tot es perdona. Perquè "The artist" és una delícia. De principi a fi.

Nota de "The artist": notable alt.

"Drive" de Nicolas Winding Refn

Endinsa't en la música de "Drive"...



"Drive" és una de les pel·lícules més estranyes de l'any. No és fàcil de digerir. Segur que arrossegarà fans i detractors. Perquè és un producte diferent. D'aquells que desconcerten i que, a més d'un, provocarà la sensació de no saber si surt satisfet o no de la sala. Fins i tot és possible que hi hagi algú que se senti enganyat.

Potser això, el fet de no deixar indiferent, és un dels seus valors. Cinematogràficament això no hauria de ser un plus, però tampoc abunden els films que obliguen a pensar i repensar per a fer-te'n una opinió.

Jo diria que tot en "Drive" és diferent al que el cinema ens té acostumat. Des d'una primera escena que podria ser la clàssica persecució policial made in Hollywood però que, ràpidament, detectes que no, que hi ha alguna cosa que la fa ser diferent a tot això. Ja ho vaig dir en un altre lloc: agafa la clàssica pel·lícula de policies californians dels anys 80, dóna-li un toc danès, i et sortirà "Drive". Una raresa molt kitsch, gairebé hortera.

La música, que de vegades arriba a ser atractivament molesta (la podeu escoltar ara mateix) és un personatge omnipresent. Igual que una il·luminació exagerada. Vermells, blaus, verds... Tot molt expressiu. I un personatge que respon a l'antiheroi, o a l'heroi crepuscular dels westerns de finals dels 60 i principis dels 70, que tant exagera una buidor interior remarcada per un escuradents als llavis, com demostra una tendresa inesperada o una violència efímera però extremadament dura.

Un cocktail atractiu, pertorbador, molest, sec, dur, tendre.

Nota de "Drive": Notable.

"Midnight in Paris" de Woody Allen

Ambienteu la lectura clicant i escoltant...



"Midnight in Paris" és la segona pel·lícula de 2011 que se m'havia escapat i que recupero aquests dies. Bona elecció. Bona pel·lícula.

Woody Allen no ens té acostumats a presentar massa coses noves en els seus films. Els llocs comuns de l'univers allenià, són prou coneguts. I "Midnight in Paris" no n'és una excepció. O, si ho és, ho és a mitges.

Per exemple, l'escena introductòria de la pel·lícula, segueix el mateix esquema que l'obertura de "Manhattan". Una successió de plans que ens retraten un dia de la ciutat de Paris, de matí fins a la nit, amb escenes dels seus carrers, de la seva vida, dient-nos que (igual que a "Manhattan" amb Nova York) a "Midnight in Paris", la capital francesa serà igual de protagonista que els personatges a qui seguirem. Les diferències entre aquestes dues escenes les trobem en l'ús blanc i negre i del color, i en el fet que a "Midnight in Paris" la veu en off (un recurs molt utilitzat per Woody Allen) és molt més breu i comença just quan acaba la música.





Els paral·lelismes no són només formals, sinó que fan referència, també, a un dels elements essencials de la filmografia d'Allen: el protagonisme de les ciutat, els personatges urbanites. I no només urbanites, sinó pertanyents a sectors intel·lectuals de classe alta. Això és així a "Manhattan", a "Midnight in Paris", a "Match Point", a "Vicky Cristina Barcelona" (per escollir pel·lícules que passen en diferents ciutats) i a la majoria de films del director novaiorquès.

Però al marge d'aquests elements comuns habituals (als quals s'hi podria afegir el protagonisme absolut de la música), hi ha elements una mica menys comuns. El to del film, purament allenià al principi, ens porta cap a un camí entre fantasiós i surrealista al qual Woody Allen ens té menys acostumats. Els canvis d'època, l'aparició de personatges com Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Cole Porter, Dalí, Buñuel o Man Ray (gran conversa la que tenen aquests tres darrers amb el protagonista de la pel·lícula) i després Lautrec, Degàs i Gauguin, li donen a la pel·lícula una atmosfera de conte fantàstic que jo no recordava en Woody Allen des de "La rosa púrpura del Cairo". Combinació de fantasia i realitat. Somnis i realitat. Desitjos i insatisfaccions.

A Woody Allen, per la seva compulsiva producció cinematogràfica, i per ser director d'alguna de les obres mestres del cinema de finals del segle XX, se li sol exigir més que a la majoria de directors. És més, diria que se li sol exigir que la seva pel·lícula sigui, sempre, millor que l'anterior. I reconec que jo sóc el primer que ho faig. Doncs bé, segurament "Midnight in Paris" no està al podi de les seves millors pel·lícules. Però no hi ha dubte que és una molt bona pel·lícula i que, en tot cas, està molt per sobre de la mitjana de pel·lícules que ens trobem a la cartellera.

Nota de "Midnight in Paris": notable.

PD: No sé que en pensarà la gent de Paris, però ja m'agradaria a mi que el retrat de Barcelona que feia Allen a "Vicky Cristina Barcelona", fos com el que fa de Paris a "Midnight in Paris"...