BSO: Breakfast on Pluto

Cilian Murphy, caracteritzat de forma excel·lent, canta també el tema "Sand"

Molt bona banda sonora, la de "Breakfast on Pluto" de Neil Jordan. Alguns exemples (després de la publicitat):

Invictus, el poema

Invictus

Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc
jo mai m’he lamentat ni he plorat
Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna , però no m’he prostrat.

Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.
Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima.

William Ernest Henley

"Invictus" de Clint Eastwood

Molts sabeu de la meva debilitat per Clint Eastwood. Per això no podia deixar de veure "Invictus" el mateix cap de setmana de la seva estrena.

D'entrada dir que "Invictus" no està al nivell del millor Eastwood. El veterà director nord-americà abandona el cinema gairebé d'autor amb que ens havia deleitat amb films com "Mystic river", "Million dollar baby" o "Gran Torino". En aquest cas opta per brindar-nos un film més propi de les grans produccions nord-americanes. Una pel·lícula made in Hollywood rodada a Sud Àfrica, i amb un clar missatge reconciliador. Missatge extret tant de la realitat com del llibre "El factor humà" de John Carlin.

No obstant, crec que és de destacar que, malgrat tot, Eastwood aconsegueix emocionar amb una història de la qual tothom, abans d'entrar a la sala, en sap el principi i el final. I això és senyal que hi ha bona elecció dels diferents elements a l'hora de rodar la pel·lícula. Hi ha bona direcció.

Algunes coses a destacar:

La música, sempre important en les pel·lícules de Clint Eastwood, és segurament el que aporta més emotivitat a la pel·lícula. Segurament hi ha escenes que no se sostindrien massa si l'espectador no estés immers de ple en la màgia de la música.

Les interpretacions. La de Matt Damon sense massa gràcia. La de Morgan Freeman, solvent. Sobretot per la gran semblança física amb Nelson Mandela i per un treball notable per aconseguir un accent anglès "molt africà".

Una escena brillant: la de l'himne sudafricà tot just abans de començar el partit final. Rodada de forma magistral.

No és el millor Eastwood, sens dubte. Però el mestre Clint, és el mestre Clint.

Nota de "Invictus": Aprovat alt.

Els premis Gaudí i el cinema català

Ahir a la nit se celebrava la segona edició dels premis Gaudí que atorga l'Acadèmia del Cinema Català. Per a mi la primera gran notícia és que sembla confirmar-se que el cinema català cada cop té menys a envejar al cinema dels països que l'envolten. No fa pas massa que era freqüent el pensament que a Catalunya hi teniem una de les millors pedreres del món del teatre però que, en canvi, la branca del cinema era una branca coixa. Això ha canviat. No he vist totes les pel·lícules que ahir estaven nominades, però les que he vist són pel·lícules que ratllen a un gran nivell.

Aquest canvi ve donat, entre d'altres coses, pel sorgiment d'una nova generació de cineastes més o menys joves, molt influenciats pel cinema d'autor europeu i, alhora, formats en escoles catalanes de nivell més que acceptable. La feina d'escoles com l'ESCACC, el CECC, el màster de documental de la UPF o el màster de documental de la UAB, comencen a donar resultats. Isaki Lacuesta, Mar Coll, Xavi Puebla i companyia, vénen d'aquesta nova fàbrica de cinema català.

En un lliurament de premis sempre hi ha qui queda decebut. Sempre hi ha pel·lícules guanyadores i pel·lícules perdedores (la gran "Petit indi" se'n va anar amb les mans buides). I sempre pot haver-hi cert grau de sospita sobre si es promocionen més o menys unes pel·lícules que d'altres. Però en aquest cas, qui surt guanyador és el cinema. El cinema català.

"Tres dies amb la família" de la debutant Mar Coll és, com s'esperava, la vencedora amb tres premis ben merescuts: millor pel·lícula en llengua catalana, millor direcció i millor actriu principal (Nausicaa Bonnin). "Les dues vides d'Andrés Rabadan" es va endur tres premis per les interpretacions, destacant-hi l'Àlex Brendemühl. I, personalment, em va fer especial il·lusió que es premiés dues de les que, per a mi, han estat entre les millors pel·lícules de l'any 2009: "Los condenados" d'Isaki Lacuesta com a millor pel·lícula en llengua no catalana, i "Deixa'm entrar" de Tomas Alfredson, com a millor pel·lícula europea.

La llàstima és que la gala dels Gaudí coincidís amb la inexplicable vaga de cinemes que es va produir ahir. Us enllaço amb un article interessant sobre el tema. Val la pena llegir-lo.

Clicant aquí podreu consultar la llista complerta de les pel·lícules guardonades.

Article publicat a www.cinergia.net

Sobre la vaga de cinemes

He llegit un article interessant sobre la vaga de cinemes al bloc del Salvador Montalt. La seva lectura és recomanable per veure cap on van els trets.

No coneixia l'actitud dels responsables dels cinemes Verdi i Renoir. Potser caldrà tenir-ho en compte.

"Les dues vides d'Andrés Rabadán" de Ventura Durall

Quan vaig saber que s'estava filmant la història d'Andrés Rabadán, vaig pensar que, segurament, seria una de les pel·lícules que no aniria a veure. Em feia por que es tractés d'una història morbosa i sensacionalista. Fa un parell de setmanes me la van passar amb dvd perquè em podia ser útil pel guió que estic escrivint en el màster de guió que faig enguany.

L'acabo de veure i, realment, ha estat una sorpresa molt positiva.

"Les dues vides d'Andrés Rabadán" és la primera pel·lícula de Ventura Durall, i el director aconsegueix allunyar-nos d'aquesta visió morbosa de la realitat, per explicar-nos una realitat tràgica i que fa reflexionar a l'entorn de qüestions socials, penitenciàries i psiquiàtriques. El fet que el propi Rabadán hagi col·laborat en l'escriptura del guió, segurament ha influenciat en construir una història més humana que sensacionalista.

Però, alhora, la pel·lícula també té interès cinematogràfic. Només començar el film ens ofereix un pla molt simbòlic: la muntanya de Montserrat vista des de les reixes de la presó. El símbol de llibertat i el de no-llibertat, cara a cara.

La il·luminació, assèptica en les escenes de presó, càlida en les d'infantesa, i dura en les escenes d'adolescència, facilita molt la creació d'una atmosfera molt efectiva. I la transformació d'espais, barrejant realitat i somnis, somnis que trenquen barreres, es converteix en un element bàsic de la pel·lícula, ja que la dota d'un alè d'estranyesa i d'esperança alhora.

Les interpretacions són més que correctes. Sòbria Mar Ulldemolins, i un paper molt apropiat per a Àlex Brendemühl.

La pel·lícula va acompanyada d'un documental, "El perdó". Quan l'hagi vist en faré una ressenya.

Nota de "Les dues vides d'Andrés Rabadán": notable

"Un tipo serio" de Joel i Ethan Coen

Poca cosa tinc a dir d'"Un tipo serio", la nova pel·lícula dels germans Coen. Una de les primeres coses que m'ha vingut al cap en sortir del cinema, és que aquesta pel·lícula no calia. No és necessària.

Una història simple, un argument ja vist, però cap tipus de ganxo. La pel·lícula falla des del pròleg que no acabes de veure quin sentit té, fins al final de la pel·lícula que, tot sigui dit, és potser el més atractiu perquè és un final obert.

Al marge d'això, i a comptagotes, es poden veure elements propis de la cinematografia de Joel i Ethan Coen. Però poca cosa, molt poca cosa.

Nota de "Un tipo serio": suspès

La crisi dels 40 feta pel·lícula

De vegades la senzillesa és el que fa gran una cosa. També una pel·lícula. Amb pocs recursos i poques pretensions es pot fer una bona pel·lícula. Crec que és el cas de "Ficció" del català Cesc Gay.

Acostumo a parlar de qüestions més o menys tècniques quan faig ressenyes de les pel·lícules, però amb aquesta pel·lícula em ve de gust parlar del tema. Potser perquè el veig més proper que d'altres. Potser perquè tracta d'aquell moment de la vida, el que es dóna quan t'acostes als 40, i mires enrere i veus que potser no has fet tot el que voldries, i mires endavant i no ho veus massa clar.

Crisi d'identitat, que li diu l'Eduard Fernández en aquest fragment. Segur que tots aquells i aquelles que rondeu aquesta edat, us sentireu identificats, en major o menor mesura, amb parts d'aquesta pel·lícula i, en concret, d'aquest fragment.

"Das weisse Band" ("La cinta blanca") de Michael Haneke

L'any cinematogràfic 2010 comença molt bé. Comença amb una gran pel·lícula que, segurament, estarà entre les deu primeres de la llista de millors pel·lícules de l'any que, si tot va bé, faré d'aquí a onze mesos.

Es tracta de "Das weisse Band" ("La cinta blanca") de Michael Haneke. I he de reconèixer que anava al cinema amb certs dubtes perquè, per exemple, vaig ser incapaç de veure sencera "Funny games", ja que no puc soportar les imatges de violència gratuïta.

A "La cinta blanca", com en el conjunt de la filmografia de Haneke, hi ha una reflexió sobre la violència. En aquest cas sobre la violència i la repressió social i religiosa d'un poble rural de l'Alemanya que es trobava a les portes de la Primera Guerra Mundial, i els efectes que aquesta violència va tenir en la societat Alemanya. Però en aquest cas la violència es produeix en un fora de camp que segurament la fa més efectiva. La violència no la veus, però la sents.

Haneke és capaç de construir un film llarg, 144 minuts, que no es fa excessiu i que és profundament expressiu. Tots els elements cinematogràfics hi tenen cabuda i protagonisme.

D'entrada comença amb una veu en off que, a diferència d'altres casos, em sembla ben utilitzada. La pel·lícula sencera és tota ella un flash-back i la veu en off funciona com a element narratiu i és la que dóna sentit al flash-back. Em sembla interessant que aquesta veu en off per una banda comenci dient que ignora si la història que està a punt de narrar és certa perquè la coneix parcialment i d'oïdes i, per l'altra, acabi deixant a l'espectador amb la incògnita del que ha passat realment. En el fons el que t'està dient és que hi ha tantes històries com persones que les viuen, encara que els fets reals fossin només uns. Per tant, tot dependrà de qui t'ho expliqui.

Segurament l'element que més destaca d'entrada és l'ús del blanc i negre. Aquest tipus d'il·luminació li dóna un toc més d'època a la pel·lícula però, a més, en determinades escenes del film, contribueix a donar-li un toc més dramàtic i expressiu al que està succeïnt. En general l'ús del blanc i negre facilita més que no pas el color el joc de llums i ombres. I en aquesta història això és essencial.

El silenci també és protagonista. I a més ho és des dels títols de crèdit. Uns títols de crèdit foscos i silenciosos que et marquen de bon principi quin serà el to i el ritme de la pel·lícula. I aquest silenci és extensiu a la música. Si no estic equivocat (l'hauria de tornar a veure per assegurar-me'n) només hi ha música diegètica (música que forma part de l'acció de la pel·lícula, de manera que nosaltres la sentim perquè els personatges de la pel·lícula la senten). I, a més, la música que se sent és bàsicament religiosa, cosa que contribueix encara més a crear l'atmosfera que Haneke li vol donar a la seva pel·lícula.

Tenim, també, molt bones interpretacions. I això no deu ser fàcil en una història on gran part dels protagonistes són nens i nenes. El propi Haneke va comentar en una entrevista que ha estat una bona experiència treballar amb nens, però que en alguns moments va ser desesperant. Com a anècdota, pel càsting infantil van haver de veure més de 7.000 nens i nenes.

Hi ha altres elements destacats d'aquesta pel·lícula, per exemple els espais. Però crec que aquest post ja m'està quedant massa llarg. Així que ho deixo amb un darrer apunt: aquesta pel·lícula és el més proper a Dreyer i Bergman que he vist en el cinema actual.

Nota de "Die weisse Band": Notable alt

Aquí una de les escenes més emotives de la pel·lícula:



I aquí una entrevista a Michael Haneke.

La balada de Bonnie & Clyde

"Bonnie & Clyde" és una de les pel·lícules de la meva infantesa. Em van fascinar els dos personatges que tenien com a objectiu fugir, que vivien gràcies al profund amor que sentien l'un per l'altre, i que van acabar, com no podia ser d'una altra manera, d'una forma tant tràgica com èpica.

Ara, 76 anys després de la seva mort, es publica Wanted lovers. Las cartas de amor de Bonnie and Clyde. Un llibre que recull les cartes d'amor que es van enviar aquests dos personatges mítics. Un llibre que, espero, no tardi massa en estar a les meves prestatgeries.