Clàssics imprescindibles: "Imitación a la vida" de Douglas Sirk

Hi ha gèneres cinematogràfics que són percebuts per a molta gent com a gèneres menors. Segurament un d’aquests gèneres és el melodrama. En el meu cas, per exemple, és un gènere al qual no li he prestat massa atenció. Però com que crec que per a conèixer un art a fons s’ha de ser capaç de reconèixer tots els seus vessants, vull parlar avui de “Imitación a la vida”. Un dels grans melodrames de Douglas Sirk, considerat un dels mestres d’aquest gènere.

D’entrada és una pel·lícula que reuneix totes les característiques i ingredients d’un bon melodrama: conflictes explícits, conflictes latents, amors i desamors, protagonisme de la música, mort, etc.

La trama gira a l’entorn de dues dones, una blanca i una altra negra, que són mares solteres. La dona blanca és una actriu que està disposada a qualsevol cosa per a triomfar. La dona negra és una persona entranyable que li fa de minyona. La filla de la dona blanca és la clàssica bona nena, mentre que la filla de la dona negra és una noia rebel que, a més, renega de la seva condició racial. L’acció se situa als Estats Units entre els anys 1947 i 1958.

Els conflictes doncs, estan servits. Conflicte en la relació entre les dues dones; conflicte racial en la relació entre la dona negra i la seva filla; conflicte entre la dona blanca i la seva filla que se sent desatesa; i conflicte amorós entre la dona blanca i el seu pretendent.

El que és destacable de la pel·lícula és com el director, amb la col·laboració d’un dels directors de fotografia més destacats de la història, Russell Metty, aconsegueix des del principi situar-nos al bellmig del melodrama. Els primers plans de la pel·lícula, en els quals es veu el caos d’una platja amb milers de banyistes ja ens indiquen que serà una pel·lícula inestable, densa. L’ús de la llum i del color, que varien durant el transcurs de la pel·lícula, ens ensenyen quina és l’evolució de la trama i dels conflictes constants que en ella s’hi contenen.

Per exemple, un advertiment per si us animeu a veure la pel·lícula: quan veieu un element vermell en pantalla, estigueu alerta, s’acosta una tempesta. Deixant de banda el detall que les dues filles vesteixen sempre diferent (la filla bona de blanc o colors clarets, i la filla rebel de colors vermellosos), Sirk i Metty utilitzen el vermell com a avís del conflicte latent que està a punt d’esclatar. Des d’extintors a botes d’aigua, passant per ornamentació nadalenca, tot de color vermell, serveixen per advertir que ens trobem davant d’algun gir dramàtic de la pel·lícula.

La il·luminació també té una clara evolució. Al principi és una il·luminació bàsicament neutra, gairebé blanca, sense ombres i, quan comencen els conflictes, apareix una llum molt més dramàtica amb domini d’ombres molt expressives.

La dona protagonista, Lana Turner, també viu una evolució durant la pel·lícula. Al principi, quan és una actriu que comença i que no té és coneguda vesteix bàsicament de blanc i colors clars. Quan veu que per a triomfar haurà de passar per certs xantatges vesteix de negre. Quan ja és una actriu triomfadora vesteix en tons vermellosos. I, ja en la darrera part de la pel·lícula, quan es planteja abandonar la seva carrera per a viure la vida, torna a vestir els tons clars del principi.

Destacable també el joc constant de miralls en la pel·lícula. Quan un veu una imatge en un mirall la veu al revés del que és en la realitat. Cada vegada que ens trobem amb una escena davant d’un mirall (en són moltes) estem davant d’un engany, d’una distorsió de la realitat, d’una imitació de la vida.

Un gènere menystingut, una molt bona pel·lícula.