Clàssics imprescindibles: "La passió de Joana d'Arc" de Carl T. Dreyer

Deixeu-me que us presenti una de les millors pel·lícules de la Història del cinema: La passió de Joana d’Arc (1928), del director danès Carl Theodor Dreyer.

Dreyer és un dels monstres del cinema. Debuta com a director l’any 1919 amb la pel·lícula El president. Abans havia fet ja de muntador i guionista en altres pel·lícules. La seva segona pel·lícula és Pàgines del llibre de Satanàs (1921). El període mut acaba amb El amo de la casa (1925), La núvia de Glomdal (1926), i La passió de Joana d’Arc (1928).

Si durant els 10 anys com a director de cinema mut Dreyer va fer una desena de pel·lícules, en quaranta anys com a director de cinema sonor només en va fer quatre. Una per dècada. Però totes quatre són considerades obres mestres de la història del cinema: Vampyr (1932), Dies Irae (1943), Ordet (1955) i Gertrud (1964).

La primera vegada que vaig veure La passió de Joana d’Arc, ara farà un any, vaig quedar impressionat. Vaig tenir la sensació, en aquell moment, d’entendre per què el cinema és un Art de primera magnitud.

La trama relata el judici que l’any 1431 es va realitzar a Rouen contra Joana d’Arc, que estava acusada de blasfèmia. Tota la pel·lícula explica el procés, en el qual Joana d’Arc ha de suportar un dur interrogatori que, finalment, l’acabarà portant a la foguera. I aquí hi ha part de la màgia de la pel·lícula: com explicar un interrogatori com aquell en una pel·lícula muda i fer-ho amb èxit? I la veritat és que èxit en té perquè la pel·lícula transmet, i de quina manera, sentiments, sensacions, poesia.

Es tracta d’una apoteosi del primer pla i del primeríssim pla. Dreyer no té terme mig, dóna un nivell expressiu enorme per a crear un estil. Va al límit i ho fa a través, en aquest cas, de l’escala. No crec que hi hagi cap altra pel·lícula on s’abusi tant dels primers plans i dels primeríssims plans, dels picats i dels contrapicats, dels espais i de la il·luminació com a elements essencials de la pel·lícula. I això poc més de deu anys després que David W. Griffith comencés a inventar el llenguatge cinematogràfic.

Una curiositat sobre aquesta pel·lícula. Un incendi va destruir els negatius de la pel·lícula poc després que fos estrenada. Dreyer, no obstant, tenia material arxivat i va poder tornar a fer-ne el muntatge. Però novament un incendi va acabar amb aquest nou muntatge. Es creia que totes les còpies s’havien perdut. Anys després, el 1952, un tal Lo Duca va recuperar el negatiu que s’havia cremat en el segon incendi. L’entusiasme de qui va recuperar el negatiu el va portar a fer un muntatge de la pel·lícula. Però ho va fer de forma poc rigorosa. Va afegir-hi plans amb dibuixos de vidrieres de catedrals i esglésies, i va afegir una música que no era la que s’havia composat originàriament per a la pel·lícula. Però casualment, l’any 1984 es va trobar una còpia dels negatius originals en un manicomi noruec. A partir d’aquesta troballa la Filmoteca francesa va poder restaurar amb fidelitat i rigor la pel·lícula.