Una llista més

Ordet, de C.T. Dreyer


És habitual que, periòdicament, vagin sortint als mitjans de comunicació llistes de les considerades com a "millors pel·lícules de la història".

Jo m'estic creant una "dvd-teca" i he fet una llista. No és una llista de les millors pel·lícules, sinó de les que més m'agraden a mi i, òbviament, només de les que jo tinc a casa meva. Les he dividit per dècades, cosa que m'ha servit per veure que de cinema com el que es feia dels anys 20 als 60 cada cop n'hi ha menys...

Aquí teniu la llista:

Anys 10

Broken Blossoms (1919) de David W. Griffith

Anys 20

Una dona de Paris (1923) de Charles Chaplin
La passió de Joana d'Arc (1929) de Carl T. Dreyer

Anys 30

Luces de la ciudad (1931) de Charles Chaplin
M, el vampir de Düsseldorf (1931) de Fritz Lang

Anys 40

La uvas de la ira (1940) de John Ford
Rebeca (1940) d'Alfred Hitchcock
Qué verde era mi valle (1941) de John Ford
Roma, ciutat oberta (1945) de Roberto Rossellini
Carta d'una desconeguda (1948) de Max Ophülls
El tercer hombre (1949) de Carol Reed

Anys 50

Los sieta Samurais (1954) d'Akira Kurosawa
Ordet (1955) de Carl T. Dreyer
El hombre de Laramie (1955) d'Anthony Mann
Centauros del desierto (1956) de John Ford
Escrito sobre el viento (1956) de Douglas Sirk
Un condemnat a mort s'ha escapat (1956) de Robert Bresson
El séptimo sello (1957) d'Ingmar Bergman
Hiroshima mon amour (1959) d'Alain Resnais

Anys 60

Rocco y sus hermanos (1960) de Luchino Visconti
El hombre que mató a Liberty Ballance (1962) de John Ford
Duelo en la alta sierra (1962) de Sam Peckinpah
El apartamento (1963) de Billy Wilder
Una luz en el hampa (1964) de Samuel Füller
Persona (1966) d'Ingmar Bergman

Anys 70

La balada de Cable Hogue (1970) de Sam Peckinpah
El Padrino (1972) de Francis Ford Coppola
El Padrino II (1974) de Francis Ford Coppola
Alguien voló sobre el nido del cuco (1975) de Milos Forman

Anys 80

Paris, Texas (1984) de Wim Wenders

Anys 90

Sin perdón (1992) de Clint Eastwood
Pulp Fiction (1994) de Quentin Tarantino
El tren de la vida (1998) de Radu Mihaileanu
Gato negro gato blanco (1998) d'Emir Kusturica

Anys 2000

Dolls (2002) de Takeshi Kitano
Hero (2002) de Zhan Yimou
Desayuno en Plutón (2005) de Neil Jordan

Recomanacions

Us faig algunes recomanacions de pel·lícules que fan a la Filmoteca de Catalunya durant la propera quinzena:

La gran desfilada de King Vidor. Dimecres 31 d'octubre a les 17h.

Llach, la revolta permanent de Lluís Llanés. Dijous 1 de novembre a les 17h.

Les vacances de M. Hulot de Jacques Tati. Diumenge 4 de novembre a les 17h., i divendres 9 d'octubre a les 22h.

The wind de Victor Sjöstrom. Dimecres 7 de novembre a les 17h.

Mon oncle de Jacques Tati. Dissabte 10 de novembre a les 22h., i diumenge 11 de novembre a les 17h.

Recursos cinematogràfics (1): llibreries.

Alguns/es lectors/es d'aquest bloc em demanaven que els facilités alguns recursos cinematogràfics. Aquí va el primer post sobre la matèria. Us detallo llocs on podeu trobar bibliografia interessant sobre cinema. Hi trobareu des de guions de pel·lícules a biografies de cineastes, actors i actrius, passant per llibres que tracten qüestions més tècniques o que ajudin a interpretar, des d'un punt de vista artístic i tècnic, el cinema.

Per començar dues llibreries de la xarxa:

- Ocho y medio: www.ochoymedio.com

- Metrópolis libros: www.metropolislibros.com

Una biblioteca:

- Biblioteca de la Filmoteca de Catalunya. Està al Portal de Santa Madrona, 6-8 (Metro Drassanes). Està oberta els dilluns de 15h. a 19h., de dimarts a dijous de les 11h. a les 19h., i divendres de les 11h. ales 14h.

Tres llibreries:

- La Llibreria Catalònia (Ronda Sant Pere) té una secció a la segona planta dedicada al cinema que no és gaire extensa, però que té bons llibres.

- L'FNAC té apartat de cinema que també està força bé.

- Al carrer Verdi, una mica més avall dels cinemes, hi ha una llibreria (ara no sé si és la Pròleg...) dedicada al cinema. Allà hi ha molta cosa.

Em comprometo a continuar cercant llibreries i biblioteques.

Clàssics imprescindibles: "Imitación a la vida" de Douglas Sirk

Hi ha gèneres cinematogràfics que són percebuts per a molta gent com a gèneres menors. Segurament un d’aquests gèneres és el melodrama. En el meu cas, per exemple, és un gènere al qual no li he prestat massa atenció. Però com que crec que per a conèixer un art a fons s’ha de ser capaç de reconèixer tots els seus vessants, vull parlar avui de “Imitación a la vida”. Un dels grans melodrames de Douglas Sirk, considerat un dels mestres d’aquest gènere.

D’entrada és una pel·lícula que reuneix totes les característiques i ingredients d’un bon melodrama: conflictes explícits, conflictes latents, amors i desamors, protagonisme de la música, mort, etc.

La trama gira a l’entorn de dues dones, una blanca i una altra negra, que són mares solteres. La dona blanca és una actriu que està disposada a qualsevol cosa per a triomfar. La dona negra és una persona entranyable que li fa de minyona. La filla de la dona blanca és la clàssica bona nena, mentre que la filla de la dona negra és una noia rebel que, a més, renega de la seva condició racial. L’acció se situa als Estats Units entre els anys 1947 i 1958.

Els conflictes doncs, estan servits. Conflicte en la relació entre les dues dones; conflicte racial en la relació entre la dona negra i la seva filla; conflicte entre la dona blanca i la seva filla que se sent desatesa; i conflicte amorós entre la dona blanca i el seu pretendent.

El que és destacable de la pel·lícula és com el director, amb la col·laboració d’un dels directors de fotografia més destacats de la història, Russell Metty, aconsegueix des del principi situar-nos al bellmig del melodrama. Els primers plans de la pel·lícula, en els quals es veu el caos d’una platja amb milers de banyistes ja ens indiquen que serà una pel·lícula inestable, densa. L’ús de la llum i del color, que varien durant el transcurs de la pel·lícula, ens ensenyen quina és l’evolució de la trama i dels conflictes constants que en ella s’hi contenen.

Per exemple, un advertiment per si us animeu a veure la pel·lícula: quan veieu un element vermell en pantalla, estigueu alerta, s’acosta una tempesta. Deixant de banda el detall que les dues filles vesteixen sempre diferent (la filla bona de blanc o colors clarets, i la filla rebel de colors vermellosos), Sirk i Metty utilitzen el vermell com a avís del conflicte latent que està a punt d’esclatar. Des d’extintors a botes d’aigua, passant per ornamentació nadalenca, tot de color vermell, serveixen per advertir que ens trobem davant d’algun gir dramàtic de la pel·lícula.

La il·luminació també té una clara evolució. Al principi és una il·luminació bàsicament neutra, gairebé blanca, sense ombres i, quan comencen els conflictes, apareix una llum molt més dramàtica amb domini d’ombres molt expressives.

La dona protagonista, Lana Turner, també viu una evolució durant la pel·lícula. Al principi, quan és una actriu que comença i que no té és coneguda vesteix bàsicament de blanc i colors clars. Quan veu que per a triomfar haurà de passar per certs xantatges vesteix de negre. Quan ja és una actriu triomfadora vesteix en tons vermellosos. I, ja en la darrera part de la pel·lícula, quan es planteja abandonar la seva carrera per a viure la vida, torna a vestir els tons clars del principi.

Destacable també el joc constant de miralls en la pel·lícula. Quan un veu una imatge en un mirall la veu al revés del que és en la realitat. Cada vegada que ens trobem amb una escena davant d’un mirall (en són moltes) estem davant d’un engany, d’una distorsió de la realitat, d’una imitació de la vida.

Un gènere menystingut, una molt bona pel·lícula.

Clàssics imprescindibles: "Roma, ciutat oberta" Roberto Rossellini

Com suposo que passa en l’ensenyament de qualsevol disciplina artística, en el primer curs de cinema (el que he cursat en el curs 2006-2007) ens han aplicat una política d’immersió total en els clàssics del cinema. Això, entre d’altres coses, m’ha servit per a descobrir o redescobrir pel·lícules enormes. Pel·lícules que, algunes d’elles, m’han retornat a la infantesa. M’han retornat a aquells temps en els quals les grans pel·lícules es podien veure a la televisió els dissabtes en hora de màxima audiència i no, com ara, els dimarts a les 2h de la matinada.

Vull començar el camí d’aquesta Llanterna Màgica comentant una d’aquestes pel·lícules que fan que el cinema sigui considerat com un Art en majúscules. Es tracta de Roma, ciutat oberta de Roberto Rossellini.

Roma, ciutat oberta (1945)

El film de Rossellini (del qual en va ser co-guionista Federico Fellini) reflecteix la lluita de la resistència italiana davant de l’ocupació de Roma per part de les tropes nazis. D’entrada, doncs, i si tenim en compte l’any en què es va escriure el guió i l’any en què es va rodar la pel·lícula, és de destacar que no es tracta d’una pel·lícula sobre el nazisme o sobre la resistència italiana com a gènere, sinó que es tracta d’una pel·lícula que podríem qualificar de “gènere social” ja que el que feia era reflectir una situació que s’estava donant pràcticament de forma contemporània.

Rossellini aconsegueix aprofitar al màxim els recursos del llenguatge cinematogràfic i aconsegueix que cada recurs utilitzat tingui un sentit propi. El director italià deia que les coses no són belles per ser boniques, sinó que ho són per ser necessàries. Això vol dir que quan fem cinema no hem de fer els plans més macos sinó els millors i més necessaris per allò que volem explicar. I aquesta pel·lícula n’és un exemple.

Per exemple, en una escena en la qual les tropes nazis pugen per les escales d’un edifici (en el qual s’hi troben el capellà i el nen protagonistes de la pel·lícula) buscant membres de la resistència, Rossellini aconsegueix marcar una profunda diferenciació entre els personatges a través de la forma d’enquadrar i de composar els plans. Els nazis, que pugen les escales, estan enquadrats en un angle picat bestial i estàtic, mentre que el capellà i el nen, que baixen les escales, estan enquadrats en un angle contra-picat dinàmic. El director ens està mostrant l’antagonisme d’aquests personatges a través de la forma d’enquadrar l’escena.

En dues ocasions Rossellini ens mostra els membres de la resistència mirant a l’exterior a través d’una finestra barrada. En una d’elles, a més, els rostres dels personatges es veuen marcats dramàticament per les llums i ombres provocades per l’explosió d’una bomba a l’exterior. És una forma de fer-nos veure que els personatges se senten presos, que no tenen sortida. I això es transmet, de nou, a través de l’enquadrament i de la composició del pla.

És una pel·lícula amb un ritme intens. I ho és gràcies a la contundència i dramatisme de la trama, però també per l’ús de tècniques com, per exemple, repetir de forma continuada escenes en un mateix escenari. En aquest cas, per exemple, Rossellini ens situa en moltes ocasions de la pel·lícula davant de l’altar d’una mateixa església. Davant d’un mateix escenari es produeixen diferents situacions. En aquest cas un escenari es converteix en nus de la pel·lícula. És un recurs que aconsegueix fer àgil i dinàmica la trama de la història.

Però si una cosa és colpidora d’aquesta pel·lícula és el seu dramatisme i, alhora, el seu profund realisme. Això s’aconsegueix, entre d’altres maneres, fent una caracterització brillant dels personatges. Per exemple, en la primera ocasió que el capellà surt a escena, el personatge queda perfectament caracteritzat i s’aconsegueix que l’espectador senti un grau d’empatia important cap a ell. I com ho aconsegueix? Doncs provocant en l’espectador la sensació que una de les voluntats del capellà és situar-se en una mateixa dimensió moral que la resta de personatges. El cas més extrem és la relació entre el capellà i el nen protagonista. Quan els dos personatges es troben per primer cop en la pel·lícula el nen es treu el barret en senyal de respecte, però el capellà també se’l treu. El capellà li ofereix, doncs, el mateix grau de respecte que li ofereix el nen. Es troben en una mateixa dimensió moral.

El dramatisme es veu també en altres escenes com el metrallament de la dona embarassada que suposa acabar amb l’esperança que havia de néixer, o l’escena de l’afusellament del capellà davant de la mirada dels nens que ja comencen a veure’s i a actuar com a miralls dels seus pares i mares, com a futura resistència.

Enquadrament, llums i ombres profundament expressives i dramàtiques, moviments de càmera a cops caòtics, ritme intens, trama colpidora i dramàtica, personatges convincents, herois de la lluita quotidiana, realisme exacerbat, fan d’aquesta pel·lícula, considerada com una de les grans del neorealisme italià, una obra de dimensions estratosfèriques, com diria aquell.

Un espai pel cinema

M'he decidit a crear un nou espai a la xarxa on escriure i opinar sobre el cinema. Sobre pel·lícules, sobre bandes sonores, sobre actrius i actors, sobre directors i directores, sobre conceptes cinematogràfics...

Qui vulgui participar-hi, ja sap que té la llanterna oberta.

I per començar... Per què posar-li el nom de Llanterna Màgica?


Doncs perquè la Llanterna Màgica és això que teniu aquí al costat. És un aparell inventat a Alemanya durant el segle XVII que és, ni més ni menys, que el precursor del cinematògraf.

Per tant, aquest estrambòtic instrument, aquesta Llanterna Màgica és un dels orígens dels somnis de molta gent. És un dels orígens del cinema.