"Caos calmo" d'Antonello Grimaldi és una pel·lícula que, a partir de la mort de la dona del protagonista, ens transporta a una situació que, paradoxalment, alsguns la podrien qualificar de realista i altres de surrealista. Segurament és una barreja de totes dues coses. Un realisme reflectit en les activitats més pròpies de la vida quotidiana i dels sentiments interns de les persones (com esperar a la filla a la porta de l'escola, mantenir relacions silencioses i intrigants amb persones desconegudes però a les quals veus cada dia al mateix lloc i a la mateixa hora o atendre responasbilitats professionals), i un surrealisme que es veu en la transformació que es dóna d'un espai en el qual hi passen coses poc habituals.
El director, Antonello Grimaldi, fa al meu entendre una efectiva transformació de l'espai principal on passa la pel·lícula. El jardí de davant de l'escola de la filla del protagonista es converteix en el lloc on hi circulen tots els personatges i on es produeixen totes les situacions: alts executius que dimiteixen de les seves responsabilitats, un nen amb síndrome de down que estableix una divertida relació amb un cotxe, una noia que diàriament treu a passejar el seu gos, una cunyada histèrica que aboca totes les seves passions i, per damunt de tot, un home, el protagonista, que amb la mort de la seva dona decideix que el seu espai vital principal és el jardí on diàriament espera, durant totes les hores del dia, a què la seva filla surti de l'escola.
Alguns dubtes que em genera la pel·lícula: la seqüència inicial no acaba de lligar amb el que vindrà després, no tan pel que passa, com per la forma en què està rodada (potser hagués estat més efectiu buscar una forma de rodar el rescat a l'aigua mostrant-lo però sense mostrar-lo); la banda sonora que és una mica desconcertant; i l'escena de sexe que, al meu entendre, no té cap transcendència i, per tant, hi sobra.
Malgrat aquests dubtes, és una pel·lícula entretinguda, i que m'ha transportat a les pel·lícules argentines que tant de moda es van posar a finals de la dècada dels 90.
Nota de "Caos calmo": Aprovat alt
3 comentarios:
Normalment et faig força cas en les teves crítiques i si recomanes una pel.lícula la vaig a veure, tinc pendent bienvenido que caurà aquest cap de setmana...
Però en el cas del senyor Nanni Moretti he de confesar que no puc amb ell.
Durant molt de temps vaig seguir-lo i em semblava un director interessant però en una edició del festival de Sant Sebastian vaig tenir la sort de poder estar a la roda de premsa després d'haver visionat La habitación del hijo i em va semblar la persona més desagradable del món i això que la pel.lícula m'havia emocionat moltíssim... des de llavors el vaig vetar.
petonet
En tot cas, en aquesta pel·lícula no fa de director...
Però en fi, tothom té les seves fòbies :)
A mi la "pel·li" m'ha agradat moltíssim. Estic d'acord en que l'escena del principi no està aconseguida, la resta, però, crec que connecta amb les arrels més genuïnes del cinema italià. M'agrada el personatge central, encar que tenia els meus dubte sobre el actor-director- em semblava d'entrada avorrit- en aquesta, com actor, crec que ha estat perfecte. La circumstància desencadenant de la història, el desenvolupament i el final, per a mi, han estat correctes, i sobretot considere que l'obra és d'un fort impacte emocional, sense arribar a la sensibleria. En fi, una de les millors que he vist en molt de temps.
Publica un comentari