Fa uns mesos vaig penjar un petit post on deia, davant la sorpresa d'uns quants, que m'agrada el western. Vaig dir també que un dia explicaria el per què. I avui m'he decidit a explicar els meus arguments de defensa d'un gènere que, si bé té un gran nombre de pel·lícules mediocres, és segurament també el gènere cinematogràfic amb més obres mestres.
Se solen fer diverses crítiques al western. Es diu que és un gènere maniqueista, de bons i dolents, que és un gènere violent i que és un gènere masclista. Segurament totes aquestes crítiques poden ser certes. Però deixeu-me fer algunes apreciacions personals. És cert que en general és un gènere maniqueista on sovint els bons són molt bons i els dolents són molt dolents. Però també és cert que el western no és un gènere homogeni en la seva evolució i que arriba un moment en el qual es transforma i aquest maniqueisme tendeix a desaparèixer. I també podriem dir que des dels contes infantils fins als grans clàssics de la literatura han estat sovint profundament maniqueistes i no per això els hem qüestionat. Sobre la violència i el masclisme el que crec que s'ha de tenir en compte és el fet que en realitat es tracta d'un gènere que funciona com a crònica d'un moment històric. I es tracta d'un moment històric que no es va caracteritzar per ser precisament un moment pacífic, ni feminista.
D'altra banda, el western simbolitza a la perfecció allò que en general la col·lectivitat atribueix al cinema. És èpica, és mite, és acció, és emoció. Però és també un gènere que aprofundeix molts cops en l'interior dels seus personatges, en les seves lluites, a través de conceptes simbòlics com el concepte de frontera (física i mental), de lluita entre la civilització i allò salvatge (wilderness), etc. Però és també, un gènere de gran valor històric i, si voleu, profundament polític.
El western com a gènere es prodria concentrar, simplificant una mica, en tres subgèneres: el western èpic, el western psicològic i el western crepuscular.
El western èpic és aquell western més maniqueista, més simplista si voleu, que reflecteix la part més aventurera de la conquesta de l'oest, que presenta els herois d'una forma més íntegra però més acrítica, sense fisures, amb uns anti-herois, bàsicament indis, tractats de forma simplista i històricament errònia. És el western clàssic de les primeres èpoques del gènere i se centra també en els primers moments històrics de la conquesta de l'oest. Seria aquest tipus de western subjecte a les crítiques que abans comentava. Però és també un sub-gènere amb grans obres mestres. Amb pel·lícules sense les quals el gènere no tindria sentit. Un exemple d'aquest sub-gènere seria "La diligència" de John Ford, o qualsevol pel·lícula de l'anomenada trilogia de la cavalleria del mateix Ford.
El western psicològic es caracteritza pel fet que els herois ja no són tant herois. Els herois solen ser personatges grisos, amb passat obscur. I el que s'explica ja no té tant amb veure amb l'èpica de la conquesta de l'oest, sinó que té molt a veure amb l'interior dels personatges i amb els efectes devastadors que sobre ells ha tingut, precisament, aquesta conquesta. És a més, el moment en el qual es comencen a fer pel·lícules que revisen el que s'ha fet anteriorment i, per exemple, comencen a rehabilitar, en part, la figura dels indis. Un exemple de western psicològic: "Johnny guitar" de Nicolas Ray.
El western crepuscular, com el seu propi nom indica, és la fi del gènere. En aquest sub-gènere els herois del western èpic s'han convertit en persones superades pel temps. Per a què entengueu el que vull dir us poso dos exemples: en una pel·lícula de Howard Hawks un cowboy se suïcida. Això era impensable en el western èpic dels inicis del gènere. I, encara més aclaridor, en una pel·lícula de Sam Peckinpah l'heroi mor atropellat per un cotxe. És impossible trobar un exemple millor de la victòria de la civilització per damunt del wilderness. Exemple de western crepuscular: "Duelo en la alta sierra" de Sam Peckinpah.
El que és curiós és que aquestes tres etapes, que són successives cronològicament pel que fa al moment històric que reflecteixen (inici de la conquesta, la lluita amb el territori desconegut i el triomf de la civilització), van ser també tres etapes successives cinematogràficament. M'explico simplificant una mica: el western èpic seria el de les pel·lícules dels anys 30 i 40. El psicològic s'introduiria durant la dècada dels 50. I el crepuscular neix als anys 60 i va fins a principis del 70. Per lògica, el naixement del western crepuscular és, alhora, la mort del gènere. Perquè més enllà del western crepuscular ja no hi ha res. La "civilització" s'ha imposat.
Però a aquests elements de defensa del gènere en vull afegir un últim. El western és un gènere al qual molts pocs dels grans directors de la història del cinema s'hi han resistit. Hem vist westerns de John Ford, de Howard Hawks, de Nicholas Ray, d'Anthony Mann, de Fritz Lang, de Henry Hattaway, de Raoul Walsh, de Samuel Fuller, de King Vidor, de Sam Peckinpah, i de tants altres. No és això suficient argument de defensa del gènere?
PD: En les properes setmanes aniré posant exemples de pel·lícules que han convertit el western en un dels gèneres més grans del cinema.
PD 2: Aquí teniu el trailer d'un dels meus preferits: "The man from Laramie" d'Anthony Mann.
5 comentarios:
Hola!
Malgrat que suposo que el western continuarà sense agradar-me, haig de reconèixer que t'has currat l'explicació. Molt bé! Miraré de revisar algunes de les referències que fas, tot i que em fa una mica de mandra, ho reconec.
Una abraçada!
Si t'agraden freakades com La matanza de Texas, com no pots fer l'esforç d'intentar entendre el western!!
Bon article.
Estic d'acord en la categorització dels westerns que fas.
Per mi, un dels més importants (sino el que més) i que posaria dins la segona categoria és Centaures del desert (The Searchers), del John Ford.
Salutacions.
Hola senspresses,
Sens dubte, "The searchers" és un dels grans clàssics imprescindibles del western. Com ho són gran part de les pel·lícules de John Ford.
I gràcies per participar en el meu bloc!
Escolta, La matanza de Texas no és cap freakada, mai no havia olorat la por de tan a prop. Jo crec que està molt ben feta. I significa moltes coses: el mal en la seva expressió més cruel: entre nosaltres i irracional! Hehe
Publica un comentari