"Appaloosa" d'Ed Harris

Els amants del bon western hem tingut un bon any. Després de "3:10 to Yuma" ha vingut "Appaloosa". Una pel·lícula que Ed Harris s'ha fet a la seva mesura ja que l'ha produït, n'ha fet el guió, l'ha dirigit i l'ha interpretat. Com Leo Messi en el Barça, s'ha reservat tots els papers de l'auca.

M'ha agradat. No és una obra mestra del western, però m'ha agradat. Bàsicament perquè és una pel·lícula que conté, a dosis petites però efectives, bona part dels mites i la simbologia que han fet que el western sigui el que ha estat, i el que és. Pura èpica, pura emoció, però també personatges amb molta més profunditat del que els detractors del gènere han volgut fer creure.

Perles que he trobat:

Personatges fronterers que viuen en una frontera més moral que física. Personatges desarrelats. Un exemple el trobem quan el personatge d'Ed Harris pregunta a dos pistolers vells coneguts què hi fan a Appaloosa. La resposta és "En algun lloc s'ha d'estar". És el concepte de desarrelament, d'estar de pas, tant propi del western.

El final, amb el cowboy cavalcant amb el seu cavall cap a la posta de sol, cap a l'oest i a la recerca d'allò imprevisible. Aquesta és una de les imatges més mítiques del western.

Reminiscències d'altres pel·lícules: el duel a la ciutat de Río Seco m'ha recordat molt al duel final de la pel·lícula "Ride the High Country" de Sam Peckinpah, mestre del western crepuscular. Així mateix m'ha semblat veure, en una seqüència una referència al western "The massacre" de David W. Griffith. En aquesta pel·lícula de l'any 1912 hi ha un moment en que una caravana de cowboys és perseguida pels indis i apareix en un primer pla un ós a dalt d'un turó mirant la caravana. És una aparició que et deixa desconcertat. A "Appaloosa" hi ha un moment en què els protagonistes van amb tren i són seguits pels membres de la banda de Randall Bragg, i en un pla apareix, també dalt d'un turó, un guepard que mira el tren. És una imatge que també et deixa descol·locat i que a mi m'ha portat immediatament a la imatge del film de Griffith.

Al marge d'aquestes perles, la pel·lícula crec que conté moments brillants. Per mi és molt bona la seqüència en què es troben el personatge de Viggo Mortensen i de Reneé Zellwegger en una casa a mig construir i enmig d'una tempesta de sorra quan s'acosten els cowboys de Randall Bragg. Potser no és l'escena més espectacular, però sí que crec que és un moment important i que està molt ben rodada. Destacable també la seqüència del judici.

A la pel·lícula li dóna una major qualitat el duel interpretatiu dels tres personatges masculins. Tant Ed Harris, com Viggo Mortensen, com Jeremy Irons semblen trobar-se còmodes en la interpretació dels seus personatges.

Punts febles de la pel·lícula:

El personatge femení, interpretat de forma estranya per dir-ho d'alguna manera, per Renée Zellwegger, que queda a anys llum de Harris, Mortensen o Irons, i també lluny de la interpretació breu d'Ariadna Gil.

I, encara que sembli una menudesa, per mi les pel·lícules comencen amb la primera lletra dels títols de crèdit inicials i acaba amb la darrera lletra dels títols de crèdit finals. Per això em sembla horrorosa la música triada pels títols de crèdit finals. Es tracta d'una música pop-rock que res té a veure amb l'atmosfera purament westerniana de la pel·lícula, ni amb la música escoltada fins llavors.

Nota d'Appaloosa: Notable