"El cant dels ocells" d'Albert Serra

"El cant dels ocells" és una pel·lícula que circula a la vora d'aquella línia tant perillosa que si se traspassa et pot pot portar a considerar que el que t'estan passant per la pantalla, més que una pel·lícula, és un engany. Per això, de ben segur, és una pel·lícula que hi haurà qui l'idolatrarà i hi haurà qui no la suportarà. Segurament tant uns com altres tindran raons objectives per a pensar el que pensen.

Jo l'acabo de veure i encara no tinc una idea feta, perquè és una pel·lícula complexa, i perquè seria massa fàcil caure en la temptació d'idolatrar-la o d'odiar-la. Però m'agrada escriure sobre les pel·lícules que veig d'una forma el més immediata possible. Així que el que faré serà comentar les coses bones i les coses dolentes que hi he vist.

D'entrada és una innegable que té una molt bona fotografia. La imatge que transmet "El cant dels ocells" a mi m'ha transportat en ocasions a "Ordet" de Dreyer o a alguns passatges bergmanians. Els paisatges que ofereix la pel·lícula, rodada entre Islàndia i les Canàries, són paisatges atractius i alhora inquietants i això és resultat de l'efectivitat de la fotografia. El pas dels núvols, per exemple, està aconseguit de forma magistral a través de les llums i ombres.

Segurament el punt àlgid de la pel·lícula, o com a mínim un dels moments més potents, és el moment en què apareix per primera, i única, vegada la música. Òbviament amb "El cant dels ocells" tocat pel gran Pau Casals. Es tracta de l'escena de l'adoració dels Reis Mags. És una escena estranyament fascinat i emotiva. És una mica l'exemple del to de la pel·lícula en el seu conjunt. Et deixa en un estat d'una espècie de fascinació i desorientació. De fet, en una escena en què els Reis Mags, en el seu camí cap a l'adoració del nen Jesús queden desorientats perquè el cel està tapat i no veuen l'estrella que els ha de guiar, jo m'he preguntat si no seria aquest l'objectiu precisament del director: fer una pel·lícula sobre la desorientació deixant, alhora, el públic desorientat. És un possibilitat com una altra.

Es tracta d'un film, i aquí suposo que tothom hi coincidirà, de ritme molt lent. Estem davant de plans llarguíssims (algun pla jo diria que arriba a durar un quart d'hora) amb molt poc diàleg. I això pot ser que faci que a la gent li costi entendre-la, li costi seguir-la i, en definitiva, li costi arribar a comprendre quin és el motiu de fons, l'objectiu principal de la pel·lícula.

Com podeu podeu veure es tracta d'una pel·lícula gens senzilla (us recomano que no feu com jo que l'he anat a veure tot just després de dinar, perquè correreu el risc de fer la migdiada al cine) i que a mi m'és difícil de puntuar. Però tenint en compte que es tracta d'una pel·lícula catalana, d'un director jove, i que suposa una aposta arriscada i poc habitual, li posaré bona nota. Però entendré perfectament a tots aquells que li vulguin posar mala nota. Jo potser en un altre dia, també ho faria.

A qui posaré mala nota és a qui ha decidit que la pel·lícula, com a mínim al cinema Maldà, es passi en versió original subtitulada en castellà. Això no seria estrany si no fos perquè l'idiona original de la pel·lícula és el català. Calia fer el subtitulat en castellà passant-se la pel·lícula a Barcelona?

Nota de "El cant dels ocells": Notable baix



Per cert us recomano que busqueu a Youtube "Albert Serra en Gijón". Hi trobareu una conversa entre el director i el públic del festival de Gijón que és força interessant