Des del 17 d'octubre que no anava al cinema. I ahir vaig anar a veure "Buscant un petó a mitjanit" sense tenir-ne cap referència. Una pel·lícula d'Alex Holdridge, director del qual tampoc en tenia referències.
La impressió final que m'emporto de la pel·lícula és una mica estranya. Perquè es tracta d'una barreja entre una comèdia romàntica (que perfectament podrien interpretar Leonardo Di Caprio i Kate Winslet) i un Woody Allen de l'època de "Manhattan", però tot això sota un toc i una atmosfera indie, decadent, que la fan diferent.
En el fons, malgrat aquest toc de comèdia romàntica, es tracta d'una pel·lícula profundament dramàtica, que et deixa alhora una sensació d'esperança i tristesa, i que no m'estranyaria que pugués respondre a una espècie d'estat de decadència moral, ètica i fins i tot anímica als Estats Units d'aquest principi de segle XXI.
A aquesta sensació de decadència, i a trobar les similituds amb "Manhattan", hi ajuda notablement un fotografia efectiva i directa en blanc i negre, i una interpretació convincent dels actors i actrius del repartiment.
Nota de "In search of a midnight kiss": Aprovat alt
1 comentarios:
Jo també vaig anar ahir a veure aquesta pel·lícula i estic ben d'acord amb la teva opinió. Rere la comicitat hi ha molt de dramatisme i un retrat social molt aconseguit. La solitud, tema essencial al cinema i a la literatura, és tractat a partir de l'anècdota d'una parelleta a la nit de cap d'any, però crec que la reflexió va molt més enllà. La barreja agredolça final de tristesa i esperança, tal com tu dius, jo també la vaig assaborir.
Publica un comentari