L'altre dia veient per TV3 "L'assasinat de Richard Nixon", amb un gran Sean Penn, em va venir al cap la idea que fa poc vaig sentir sobre l'existència d'un nou cinema nord-americà post 11-S.
Un cinema essencialment pessimista, que posa sobre la taula, o a les pantalles, la part més fosca del somni americà, la violència latent en molts carrers dels Estats Units, la qüestionable qualitat del seu sistema democràtic, la injustícia del seu sistema social i econòmic, etc.
"L'assassinat de Richard Nixon" que, tot i situar-se en l'època del president Nixon, és un clar al·legat anti-Bush, n'és un exemple. També ho serien pel·lícules com "Mystic River" de Clint Eastwood, "Good night and good luck" de George Clooney, "Crash" de Paul Haggis, o la recentment comentada "In search of a midnight kiss" d'Alex Holdridge.
És un cinema de doble qualitat: qualitat cinematogràfica i qualitat político-social.
2 comentaris:
Bones Roger!
la vaig veure ja fa un temps... és irregular però té coses molt bones. El Sean Penn està excel·lent, encara que sobreactuat!
ens llegim!
Estic d'acord amb tu amb el to pessimista d'aquests films, el tractament realista de les històries fa que arribin més als espectadors, es podrien comparar amb el cinema de Ken Loach o Stephen Frears, encara que en aquest cas sense l'espectacularitat del cinema americà.
"Crash" i "Mystic River" resulten molt colpidores i l'excel.lent treball dels actors fa que els qui veuen aquests films visquin les situacions tal i com els actors les interpreten...
Publica un comentari a l'entrada