Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietrich?

Entres a una sala. Al davant una paret negra. A dreta i esquerra, miralls. Al sostre i al terra, també. Et veus multiplicat fins a l'infinit a dreta, esquerra, a dalt i a baix. Entre miralls el teu camí, marcat, va fent zig-zag. I tres grans pantalles que van projectant imatges de pel·lícules de Murnau, Fritz Lang, Lubitsch o Marlene Dietrich. Et multipliques fins a l'infinit al costat dels grans monstres del cinema alemany. Aquesta és l'espectacular entrada del Museu del Cinema de Berlín.

Després d'això, un repàs a la història del cinema alemany, des dels seus naixements fins a l'actualitat.

Malgrat que la part final del museu perd una mica d'interès, les galeries que s'ocupen del període que va del 1895 al 1945 són d'un gran valor històric i cinematogràfic. Perquè si una cosa té de bo aquest museu és que et permet percebre com cinema i història, art i història, no tenen sentit l'un sense l'altre. I a ningú se li escapa la transcendència internacional que històricament ha tingut aquest període, molt especialment per Alemanya.

D'altra banda, el fet que l'exposició perdi interès en el seu tram final (que és un tram que engloba ni més ni menys que 63 anys) potser hauria de fer reflexionar sobre l'evolució del cinema en l'actualitat.

Per a destacar algunes coses concretes del museu:

• L'espai que es dedica a la pel·lícula "El gabinet del Doctor Caligari", considerada com la pel·lícula que dóna naixement al cinema expressionista alemany.
• L'espectacular espai dedicat a la pel·ícula "Metrópolis", de Fitz Lang, director d'orígen austríac que va créixer com a cineasta a Alemanya i es va consagrar a Hollywood.
• L'espai de dicat a un altre dels monstres, segurament el més gran d'ells: Friederich W. Murnau. Especial emoció em va produir veure, en directe, l'uniforme de porter d'hotel que lluïa el gran Emil Jannings en la no menys gran "L'últim".
• L'espai dedicat al cinema durant l'època d'Adolf Hitler, on hi va destacar la cineasta Leni Riefenstahl.
• I, com no podia ser d'una altra manera, l'espai privilegiat dedicat a la gran, gran, Marlene Dietrich (no em vaig poder estar de comprar un CD amb la Dietrich cantant "Lili Marlene").

Aquest museu és un particular viatge per la Història del segle XX. Situat a molts pocs metres d'on s'havia aixecat el Mur de Berlín, en plena Potsdamer Platz, un dels llocs que més va patir els bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Un lloc, doncs, que ha viscut algun dels episodis fonamentals de la Història del segle passat.

I és un viatge, també, per la Història del cinema alemany. Un cinema que ha marcat profundament la Història del Setè Art. Perquè sense Murnau, Lang i companyia no hagués existit l'expressionisme alemany, un dels moviments cinematogràfics més rics, segur. Però tampoc hagués existit el posterior cinema negre clàssic nord-americà que va beure de les fonts cinèfiles germàniques. I sense la Marlene? Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietrich?

Què és per a tu el cinema ? (3)

Algunes opinions més:

La de l'Arturo: "Para mi el cine es como una obra de lectura. Puede ser buena o mala, pero cada una la abres, la lees, la sostienes entre manos. En cada pasaje deduces o especulas sobre el pasado de aquel que la firma. Si te gusta disfrutas como un niño, tu ser más primitivo. Te hizo reir, te hizo llorar, la guardas en tu cabeza y en la memoria y cuando te apetece vuelves a ella. La diferencia está en que el cine auna un cúmulo de sensaciones, recursos de todas las artes, la música, la imagen, la palabra, es difícil encontrar un arte más completo! Esto es el cine en todas y cada una de sus variantes".

La meva opinió: "A nivell personal és una passió que, d'alguna manera o altra, he tingut sempre dintre meu tot i que no l'he fet esclatar fins que ja he estat una mica maduret. De la infantesa recordo les pelis de Tarzán i King Kong al cinema a l'aire lliure de Calafell. Recordo també que em van marcar tres pel·lícules: "El tercer hombre", "Bonnie and Clyde" i "El golpe" (que vaig veure en sessió doble amb "Sopa de Ganso" al Casal Parroquial de Cerdanyola)".

"En l'actualitat segurament em miro el cinema de forma diferent. Com una disciplina artística global, transversal, que uneix imatge, fotografia, literatura, música, i que no té sentit sense un compromís social, polític o cultural".

"Però és també, com no podia ser d'una altra manera, diversió i entreteniment. La meva diversió i el meu entreteniment actual. Amb poques coses actualment gaudeixo tant com veient, encara que sigui a través de seqüències aïllades, pel·lícules de gent com Bergman, John Ford, Fritz Lang, Roberto Rossellini i companyia".

Qui vulgui continuar explicant què significa per a ell o ella el cinema, que no ho dubti!

Què és per a tu el cinema? (2)

Més opinions sobre el cinema.

La Núria ens diu: "El cinema, igual que la literatura, la música, l'escultura, l'arquitectura, el graffiti... és l'expressió d'un jo, o com diria Freud del "ello". Més vulgarment seria la forma en què una persona intenta expressar la seva persona, la seva visió i vivència de la realitat, la seva cosmovisió. Tot s'ha de dir, avui el cinema no respon tan a l'expressió de l'ànima, sinó al desig del mercat. Hem tornat a l'època del mecenatge: aquell que paga decideix què has de dir i com ho has de fer o dir. Tant de bo augmenti el número de persones capaces de trencar les cadenes de l'amo. Jo, com a exemple, recomanaria a dos catalans, en Joaquim Jordà i en Marc Recha. Aquests dos homes sempre parlen des de la seva persona, oblidant-se del mercat i dels seus beneficis".

La Tere ens diu: "El cinema és una manera d'explicar històries".

I l'altra Núria ens diu: "Per a mi el cinema és una manera d'evasió. Des del moemnt que entres a la sala tot és propici per a deixar la ment en blanc i deixar-te portar pel que t'expliquen. És per això que crec que el cinema és la millor manera de transmetre un missatge a un públic totalment concentrat en la pantalla, sense interferències".

Acabo de rebre una altra opinió:

La Mònica diu: "El cinema és la meva passió. Jo crec que és genètic perquè elmeu avi era un gran cinèfil i la meva mare també ho és. Encara recordo la primera vegada que vaig entrar a un cinema, al Coliseum de Barcelona, jo devia tenir tres o quatre anys, aquella sala era immensa i lluny d'espantar-me que em tanquessin els llums, la meva reacció va ser d'obrir els ulls i endinsar-me en aquella història que m'explicaven. Recordo perfectament aquella senyora que baixava del cel en un paraigües i no acabava d'entendre perquè cantaven enmig de la pel·lícula, però crec que em va captivar tant que ja des de llavors no he pogut deixar d'anar al cinema i que m'expliquin bones històries".

Què és per a tu el cinema?

Proposo un experiment. Alguns i algunes de vosaltres ja haureu rebut aquesta tarda un mail meu on us feia una pregunta: què és per a tu el cinema?

L'objectiu és tant senzill com, segurament, inútil. Es tracta de construir una definició col·lectiva del que és el cinema.

Òbviament qui no hagi rebut el meu mail pot participar igualment deixant les seves reflexions en el bloc.

De moment he rebut dues respostes. Aquí van:

L'Alfons ha dit: "El cinema forma part de la meva vida. M'ha aportat moltes coses: entreteniment, cultura, informació, debat... però sobretot m'ha provocat emocions i m'ha despertat il·lusions".

La Laura ha dit: "En primer lloc és art en el sentit que una sèrie de persones van teixint al llarg d'uns mesos unes imatges, unes paraules, unes expressions i gestos que posteriorment són vistes, escoltades i sentides per d'altres. En segon lloc és expressió: algú pensa una història i la transmet a través d'unes imatges. Però també és entreteniment perquè ens fa oblidar per unes hores el nostre dia a dia, identificant-nos amb els personatges i les seves històries. I, en darrer terme, és aprenentatge, sobretot el cinema històric i el documental, perquè ens posen davant d'èpoques i situacions a les que segurament no hi arribariem d'una altra manera".

Si algú més s'hi anima, anirem construint la definició: Què és per a nosaltres el cinema?

Aquesta nit he rebut dues definicions més:

Saturn ha dit: "Per a mi és una estoneta de plaer. És quan et deixes endur per la història d'algú altre que, des d'una gran pantalla, entra dins teu i et deixa que el/la coneguis en uns 90 minuts. Obres els ulls i desapareixes dins la pantalla.
Alhora, també és com un quadre. Penso que dirigir una pel·lícula ha de ser com pintar un quadre a l'oli, poc a poc, fent-li un munt de pinzellades i retocs... esborrant i tornant a començar... somrient veient-ne el resultat. El cinema és una obra d'art. Si no, no és cinema, tan sols imatges i sons en una pantalla. I per a tu, Roger, és un gran regal. T'ha despertat una passió i això s'ha d'aprofitar. Apassionar-se és el millor de la vida. Fes d'aquest art el teu camí!".

I la Raquel ha dit: "El cinema és una representació artística de la vida. És literatura amb imatges i un llenguatge propi. Pot ser narració o pot ser poesia. A més, se li sumen paisatge, música i personatges. Té un ritme propi i ens endinsa, durant una hora i mitja o més, en un món determinat. Sovint esdevé una bona forma de catarsi i de fugida d'aquest món. De vegades és un aprenentatge i sempre és un exercici d'art".

I una aportació matinal:

L'Angelina diu: "De joveneta el cine era la diversió del diumenge. Sense cap possibilitat d'elecció. Es veia allò que programava el Casal (de Cerdanyola). De gran, a la diversió s'hi ha anat sumant el sentit de cultura i d'art. Un art aparentment més fàcil d'entendre que d'altres perquè el cine segueix sent majoritàriament històries de gent. En el cine encara hi ha poc de l'abstracció de la pintura o de la dissonància de la música clàssica moderna".

Les 8 escollides (III)

I aquí una més:

Imatges: Ullman, Andersson, Bergman. La imatge perfecta.

Bibi Andersson i Liv Ullmann a "Persona" d'Ingmar Bergman

Cinema i jazz a l'aire lliure. Torna Sala Montjuïc.

Gaudir de bon cinema i de bona música és un plaer. Si a més és en una nit d'estiu, a l'aire lliure i als peus del Castell de Montjuïc, la cosa millora encara més.

Això és el que ofereix Sala Montjuïc, que torna a partir del 30 de juny.

Com sempre, la programació és d'un nivell notable: "La vida de los otros", "Once", "Promesas del Este", "El maquinista de la general", "Death proof", "La soledad", "Pat Garrett i Billy the Kid" (gran, gran, Peckinpah!), etc.

I dues sorpreses:

Una, per a les amants de Billy Wilder (que sé que visiten habitualment aquest bloc): "Primera plana", amb uns ja veterans Jack Lemmon i Walter Matthau.

I l'altra: la possibilitat per al públic de votar quina vol que sigui la pel·lícula que tanqui el festival. Ens donen tres opcions: "Después de la boda", "El ultimátum de Bourne" i "Sweeney Todd". Jo ja he votat.

Les 8 escollides (II)

I aquesta n'és una altra:

Les 8 escollides (I)

Un centre cívic de Barcelona m'ha proposat fer, a partir del mes d'octubre, un curs d'història del cinema a partir del passi de 8 pel·lícules claus.

Aquesta és una de les pel·lícules que he triat:



PD: Com que hi ha possibilitats d'ampliar el curs uns mesos, en aquestes primeres 8 sessions només passarem pel·lícules fetes entre el naixement del cinema i els anys 50.

Si Billy Wilder era Déu...

...què era Ernst Lubitsch?

"Aleksandra" d'Aleksandr Sokurov

Aleksandra, la protagonista d'aquesta pel·lícula de Sokurov, és una dona russa que va a visitar al seu nét, oficial de l'exèrcit rus destinat a Txetxènia. En el campament de l'exèrcit Aleksandra entra en contacte amb un món desconegut per ella, un món masculí, amb una atmosfera bèl·lica, però també entrarà en contacte amb altres dones com ella, però de l'altre bàndol. Del bàndol txetxè.

Llegeixo que Aleksandr Sokurov és considerat per alguns com el successor d'Andrei Tarkovsky. No sé si això és cert o no, però la veritat és que pensant-ho després algunes imatges d'"Aleksandra" sí que poden transportar a pel·lícules com "El mirall" de Tarkovsky.

Al marge de la història explicada, de la pel·lícula de Sokurov jo en destaco tres aspectes: la fotografia, l'ús de l'espai i el so.

L'ús d'una fotografia on destaca la llum absolutament diàfana, gairebé cremada, quan es tracta d'escenes de dia, i d'una llum fosca, tenebrosa, mig borrosa en escenes nocturnes, provoca una sensació d'estranyesa, de lloc desconegut, de descol·locació. Aquestes són les sensacions que, perfectament, pot estar vivint Aleksandra.

Molt ben definits estan els espais. Claustrofòbics a cops (un tren militar atapeït, un tanc, un campament militar, etc.), desoladors quan ens ensenya els efectes de la guerra sobre les ciutats txetxenes. A través de l'ús de l'espai, doncs, ens transporta també cap a una atmosfera bèl·lica, desconeguda, molt expressiva.

I el so, un so incòmode, brut, que serveix per accentuar aquestes sensacions.

Es tracta d'una pel·lícula interessant, propera al cinema documental, i que, a més, compta amb una bona interpretació de la seva protagonista principal.

Nota d'"Alexandra": Notable baix