La meva nova companya

Us presento a la meva nova companya:

"Garage" de Lenny Abrahamson

Retrat del tonto del poble. El tonto que en el moment en què creu que pot fer les coses ordinàries i quotidianes de la resta de les persones, s'estavella. És el pas, el petit pas, que va de la innocència a la tragèdia.

Aquest és el fil conductor de "Garage" un petit film irlandès del director Lenny Abrahamson.

És un film correcte. Ben fet. Sense massa pretensions tècniques, però sí ideològiques. I potser aquí és on falla una mica, perquè malgrat els intents ben intencionats quan veus la pel·lícula tens la sensació que hi falta alguna peça. Alguna petita peça que acabi de fer funcionar l'engranatge.

De totes formes és una pel·lícula que es deixa veure i que demostra que, com a mínim aparentment, el cinema irlandès està sent capaç d'oferir en els darrers anys pel·lícules de certa qualitat com "Breakfast on Pluto", "Once" o la pròpia "Garage".

Nota de "Garage": Aprovat

Clàssics imprescindibles: "Secret beyond the door" de Fritz Lang

Quan Fritz Lang va emigrar als Estats Units diuen que Alfred Hitchcock era conegut com el Fritz Lang anglès. Diuen que amb el pas dels anys, Fritz Lang va ser conegut com l'Alfred Hitchcock alemany (tot i que era d'origen austríac).

Sigui com sigui, és evident que entre tots dos cineastes hi ha força punts en comú. Per a parlar de Fritz Lang he triat Secret beyond the door (1948).

I he triat aquesta pel·lícula precisament per l'evident influència que té d'un dels grans clàssics de Hitchcock: Rebbeca. A Secret beyond the door, Michael Redgrave és un misteriós personatge que es dedica a col·leccionar habitacions on s'hi han comès crims atroços. Joan Bennett és la dona que ha de descobrir quin és el crim que s'amaga darrera la porta número 7.

Les similituds amb Rebecca es viuen durant els 90 minuts que dura la pel·lícula. L'atmosfera expressiva ratllant els tocs claustrofòbics i, sobretot, la importància gairebé protagonística que se li dóna a l'espai. Si a Rebecca tenen tanta importància Laurence Olivier o Joan Fontaine com la mansió de Manderlay, a Secret beyond the door passa exactament el mateix. Bennet i Redgrave comparteixen protagonisme amb la mansió laberíntica que amaga els secrets darrera les portes.

Tant una pel·lícula com l'altra avui serien qualificades com a thrillers psicològics. Pel·lícules com El sexto sentido o Los otros, sense arribar al nivell de les pel·lícules de Lang o Hitchcock, beuen sens dubte de la gran tècnica cinematogràfica d'aquests dos grans mestres. I aquí és on es demostra quan un ha de ser considerat clàssic o no: quan sis dècades després continuen sent referents d'un gènere.

Premi a l'esforç personal

La Mònica, amiga cinèfila i blocaire, m'ha concedit el Premi a l'esforç personal.

Em fa il·lusió que el meu bloc sigui premiat, però em fa especial il·lusió que sigui ella qui el premiï perquè sé que va ser una de les primeres seguidores d'aquesta Llanterna Màgica. I això en uns moments en què feia certa vergonya això de fer un bloc. Primer perquè no sabia si estava escrivint només per a mi. I, segon, perquè no sabia si el que jo explicava tenia algun interès.

Ara em toca a mi continuar la cadena i premiar els blocs que jo consideri oportuns:

- Parlem una mica de cinema? És el bloc de la Mònica. No és qüestió de retornar-li el premi, sinó que aquest bloc s'ha convertit en un dels que més visito. Les seves recomanacions sempre són tingudes en compte.

- Club 7 Cinema. El bloc del Vador Montalt. Crítiques i cròniques escrites per ell mateix, i recull d'opinions de blocs i revistes cinèfiles. Val molt la pena.

- Diario Errante. Un bloc especial dedicat a la fotografia i el cinema que vaig conèixer en ocasió del festival Documenta Madrid.

- Pantalla 9. El bloc d'un català resident a Mèxic i que es dedica a la crítica cinematogràfica.

I el premi a dos bloc que res tenen a veure amb el cinema:

- El bloc del Jesús Hernández. Imprescindible per a estar al dia de política, d'economia i també, perquè no, de futbol, música o literatura (amb el cinema encara no s'hi ha atrevit).

- Punts de Llum. El bloc de les passions artístiques de Saturn, la meva debilitat.

"Promet-me" d'Emir Kusturica

He anat a veure "Promet-me" d'Emir Kusturica amb el benefici del dubte que em generava el bon sabor de boca que em van deixar pel·lícules com "Gato negro, gato blanco" o "Arizona dream". I això malgrat les crítiques negatives que he pogut llegir aquests dies en diferents mitjans.

Un cop vista la pel·lícula considero que les crítiques han estat prou generoses. "Promet-me" és, al meu entendre, un cúmul de despropòsits. Un darrere l'altre durant 128 minuts. Gairebé tot en la pel·lícula és excessiu, gairebé tot sobra.

La història és absurda i mal resolta. Perquè una història pot tenir tocs absurds ("Gato negro, gato blanco", sense anar més lluny) però estar ben resolta. No és el cas.

Les interpretacions són excessives i poc creïbles. I fins i tot la música, que és un dels elements fonamentals de les pel·lícules de Kusturica, arriba a molestar per la seva manca de sentit.

El problema és que, a més, tot allò que no sobra de la pel·lícula, tens la sensació d'haver-ho vist ja en les anteriors pel·lícules del director serbo-bosni. Així que res de nou.

En sortir de la sala de cinema jo he definit la pel·lícula com un gran despropòsit. El Jesús l'ha definit com una barreja del pitjor de "Gato negro, gato blanco" i "Mortadelo y Filemón". Gairebé res.

Nota de "Promet-me": Suspès

Clàssics imprescindibles: "To have and have not" de Howard Hawks

El cinema actual no s'entendria sense fer una ullada als grans clàssics. Per exemple, "To have and have not" (1944) de Howard Hawks ("Scarface, el terror del hampa", "Luna nueva", "Sólo los ángeles tienen alas", "Hatari!", El Dorado", "Río Bravo", "El sueño eterno", etc.) un dels directors que més em fan gaudir del cinema.

Situada en l'illa de la Martinica, dominada pel règim de Vichy, en plena Segona Guerra Mundial, la pel·lícula (el guió de la qual està basat en una novel·la d'Ernest Hemingway) presenta una missió que ha d'acometre la resistència francesa. No obstant aquesta missió és un element colateral de "To have and have not", ja que el centre d'atenció de la pel·lícula és, sense cap mena de dubte, la relació entre el mariner dur, professional però humà, Humphrey Bogart, i l'esplèndida femme fatale, Lauren Bacall. Tant per Bogart, que ja havia fet "Casablanca", com per Bacall, "To have and have not" és un dels seus primers grans èxits. I, per aquells que us agradi el vessant més rosa del cinema, el rodatge de la pel·lícula va ser el que va fer néixer la relació sentimental entre aquestes dues estrelles del cinema.

Només el fantàstic mà a mà entre Bacall i Bogart ja justifica veure la pel·lícula. Però també paga la pel·lícula la destresa de Howard Hawks expert en caracteritzar els seus personatges de forma brillant, en fer-los moure en la pantalla gairebé de forma coreogràfica o en retratar a la perfecció la professionalitat (periodistes a "Luna Nueva", pilots d'avió a "Sólo los ángeles tienen alas", mariners a "To have and have not", etc.).

Hawks, un director perfeccionista i detallista que treu el màxim de suc als recursos que se li posen al davant. O potser algú és capaç de donar un protagonisme més gran a un simple llumí que el que aconsegueix donar-li Hawks en aquesta pel·lícula?

El cinema invisible

La revista Cahiers du Cinema d'aquest mes fa una reflexió interessant sobre el que considera el "cinema invisible".

Es tracta d'una sèrie de pel·lícules la majoria d'elles de qualitat notable, realitzades per directors amb renom i amb bon currículum, i que s'han estrenat o estan a punt d'estrenar-se als cinemes de ciutats com Roma, Londres o París però que, en canvi, no s'han estrenat ni s'estrenaran a les sales de Madrid o Barcelona. I no ho faran per una simple decisió comercial.

És a dir, en matèria de distribució de bon cinema, Itàlia, França o la Gran Bretanya ens passen la mà per la cara per qüestions purament comercials. La qual cosa vol dir que aquests països van unes quantes passes per davant nostre pel que fa a la difussió de la cultura. O és que el cinema ja no el considerem cultura?

Per a què us feu una idea de la dimensió del cinema invisible a casa nostra, us menciono alguns dels directors que no hem pogut o no podrem veure en les nostres pantalles: Nanni Moretti ("Il Caimano", 2006), Chris Marker ("Chats perchés", 2004), Manoel de Oliveira ("Cristóvao Colombo. O enigma", 2007), Abel Ferrara ("Go go tales", 2007), Chantal Akerman ("Là-bas", 2006), Martin Scorsese ("Il mio viaggio in Italia", 2001), Wang Kar-wai ("My Blueberry Nights", 2007), Gus van Sant ("Paranoid park", 2007), Philippe Garrel ("Sauvage innocence", 2001), Alexander Sokurov ("The sun", 2005), Francis Ford Coppola ("Youth without youth", 2007).

Aquests films (i molts d'altres) invisibles només podran ser visibles en festivals, a la xarxa i, si hi ha sort, en algunes edicions de dvd.

Què és per a tu el cinema? (4)

El cinema*
la meva idea
la que puc expressar
ara
era l'única manera
de fer
de narrar
d'adonar-me
que jo
tinc una història
com a persona

però que si no hi hagués
cinema
jo no sabria que tinc
una història
era l'única manera
jo, li devia això
aquest costat sempre culpable
o maleït
com deia Marguerite**
ella deia
que jo era maleït


* Extret de la pel·lícula i del llibre Historie(s) du cinema, de Jean-Luc Godard

** Godard es refereix a Marguerite Duras i al diàleg que ambdós van mantenir durant les seves vides. En una entrevista Godard diu: "en la literatura les paraules són l'única matèria, en el cinema la cosa és més fàcil. Això agradava a Marguerite Duras. Ella deia: 'El cinema és formidable, no hi ha res per fer!', i jo li responia: 'És cert, Marguerite, però de totes formes, podries fer una mica més!'... Ella deia que jo era maleït".

"Caos calmo" d'Antonello Grimaldi

"Caos calmo" d'Antonello Grimaldi és una pel·lícula que, a partir de la mort de la dona del protagonista, ens transporta a una situació que, paradoxalment, alsguns la podrien qualificar de realista i altres de surrealista. Segurament és una barreja de totes dues coses. Un realisme reflectit en les activitats més pròpies de la vida quotidiana i dels sentiments interns de les persones (com esperar a la filla a la porta de l'escola, mantenir relacions silencioses i intrigants amb persones desconegudes però a les quals veus cada dia al mateix lloc i a la mateixa hora o atendre responasbilitats professionals), i un surrealisme que es veu en la transformació que es dóna d'un espai en el qual hi passen coses poc habituals.

El director, Antonello Grimaldi, fa al meu entendre una efectiva transformació de l'espai principal on passa la pel·lícula. El jardí de davant de l'escola de la filla del protagonista es converteix en el lloc on hi circulen tots els personatges i on es produeixen totes les situacions: alts executius que dimiteixen de les seves responsabilitats, un nen amb síndrome de down que estableix una divertida relació amb un cotxe, una noia que diàriament treu a passejar el seu gos, una cunyada histèrica que aboca totes les seves passions i, per damunt de tot, un home, el protagonista, que amb la mort de la seva dona decideix que el seu espai vital principal és el jardí on diàriament espera, durant totes les hores del dia, a què la seva filla surti de l'escola.

Alguns dubtes que em genera la pel·lícula: la seqüència inicial no acaba de lligar amb el que vindrà després, no tan pel que passa, com per la forma en què està rodada (potser hagués estat més efectiu buscar una forma de rodar el rescat a l'aigua mostrant-lo però sense mostrar-lo); la banda sonora que és una mica desconcertant; i l'escena de sexe que, al meu entendre, no té cap transcendència i, per tant, hi sobra.

Malgrat aquests dubtes, és una pel·lícula entretinguda, i que m'ha transportat a les pel·lícules argentines que tant de moda es van posar a finals de la dècada dels 90.

Nota de "Caos calmo": Aprovat alt

"Bienvenido a Farewell-Gutmann" de Xavi Puebla

"Bienvenido a Farewell-Gutmann" del català Xavi Puebla és una bona pel·lícula. No és una excel·lent pel·lícula, però sí una bona pel·lícula. I això no és poc.

Coses a destacar:

En primer lloc, l'actualitat del tema tractat. La lluita a qualsevol preu per aconseguir un lloc de treball, passant per damunt de qui calgui i del que calgui, saltant-se els principis ètics i fent sortir la part més fosca de les persones, és un tema que s'escau en la situació de crisi econòmica actual.

En segon lloc, l'encertada ambientació i atmosfera que crea Xavi Puebla. Rodada tota en interiors, la pel·lícula ha estat titllada per alguns com a excessivament teatral. Potser és cert, però jo crec que precisament aquest to teatral, fins i tot de falsedat, s'adiu bé amb l'interior dels personatges que estan plens d'ambigüetats, de mentides i de passats obscurs. El to que crea Puebla en la pel·lícula realça, al meu entendre, el conflicte dels personatges. I aquest to el crea a partir d'un joc d'espais eficaç. Com deia abans es roda tota en interiors (cosa que serveix per a realçar el món tancat dels personatges) i a més en uns espais que serveixen per a definir tant els personatges com la situació que estan vivint.

Així ens trobem despatxos absolutament assèptics, buits, que defineixen amb precisió la buidor dels tres personatges protagonistes; amb un despatx, el del director general, absolutament barroc i il·luminat amb contrastos de llums i ombres, cosa que serveix per a reflectir la complexitat de la situació plantejada; i amb un aparcament soterrat que serveix d'espai on es veu la baixesa real, els punts febles, de tots tres personatges.

I per últim, la bona actuació, en general, del repartiment: Ana Fernández, Lluís Soler, Adolfo Fernández o Pep Anton Muñoz.

Com deia, es tracta, al meu entendre, d'una bona pel·lícula, d'una bona notícia per al cinema del nostre país, i també, per què no dir-ho, d'una bona notícia per al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya ja que, tant en Xavi Puebla com bona part de l'equip tècnic de la pel·lícula han sortit de les aules d'aquesta escola.

Nota de "Bienvenido a Farewell-Gutmann": Notable baix

Les dificultats del cinema català

Al mes d'abril em feia ressò de les dificultats que el cinema català en general es troba per obrir-se pas i per a poder ser projectat en les sales comercials. I ho feia a partir dels obstacles que estava trobant en Xavi Puebla per a què la seva pel·lícula "Bienvenido a Farewell-Gutmann" trobés espai en els nostres cinemes. I això malgrat que és una pel·lícula que ha rebut dos premis en el Festival de Cinema de Màlaga, que ha rebut molt bones crítiques i que, en general, compta amb un repartiment d'actors i actrius de cert renom.

Finalment aquestes dificultats s'han superat i avui mateix la pel·lícula s'estrena a sales de tot l'Estat. Incloses diverses sales comercials de Barcelona. Per tant, des d'aquí vull felicitar en Xavi Puebla i vull animar tothom a què s'animi i la vagi a veure. Segur que val la pena.

Ara bé, la reflexió que feia en aquell post del mes d'abril continua vigent. És incomprensible que productes culturals de qualitat realitzats al nostre país tinguin aquestes dificultats per a poder fer-se un lloc en la programació. La indústria cinematogràfica (potser el problema és, precisament, que se li digui "indústria")catalana ha de ser capaç d'innovar, d'oferir alternatives als nous cineastes, a les noves apostes. Si no és així, el cinema català corre el risc, de ben segur, de morir d'inanició.

Dues recomanacions

Avui us faig dues recomanacions ben diferents.

La primera és pel proper dijous dia 3 de juliol. I és que el CECC, l'escola on estudio cinema, convida a qui vulgui a assistir a una classe de llenguatge cinematogràfic. L'objectiu de la sessió és fer conèixer a la gent quin és el mètode acadèmic del CECC i donar les nocions bàsiques de llenguatge cinematogràfic. La classe l'imparteix el Luis Aller. És un crack. Si hi aneu no us en penedireu. Recomanable encara que no tingueu intenció de matricular-vos.

L'altra recomanació que us faig és la marató de documentals que es farà el proper dissabte a La Farinera del Clot, en el marc de la II Marató Artística Per Colòmbia un Cant a la Vida.