Per què m'agrada el cinema documental?

- Perquè crec que és el cinema en estat més pur.

- Perquè crec que és el cinema més directe.

- Perquè és el cinema que enfronta cineasta i realitat, sense intermediaris.

- Perquè com diu Patricio Guzman, un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies.

- Perquè és el cinema amb més compromís social.

- Perquè és el gènere que escurça la distància entre cinema i política.

Segurament per tot això és un gènere que no ven. Segurament per això, al marge de la Filmoteca, no hi ha cap sala que ofereixi cinema documental de forma més o menys periòdica.

I també per tot això penso anar a gaudir del festival Docúpolis que se celebra els propers dies a Barcelona.

Us deixo aquí un petit exemple. Un fragment del film "Princesa de África" de Juan Laguna i que forma part de la secció oficial del festival.

Seqüències inoblidables (10): El golpe

La seqüència inoblidable d'avui no podia tenir un altre protagonista.

"Vicky Cristina Barcelona" de Woody Allen

Finalment, i en el dia de la mort de Paul Newman, m'he decidit a anar a veure l'última pel·lícula de Woody Allen. I és difícil dir coses que no s'hagi dit fins ara, però ho intentaré.

M'ha semblat una pel·lícula entretinguda. Sense més. I crec que a Woody Allen se li pot i se li ha d'exigir alguna cosa més.

D'entrada, i com a element positiu, les interpretacions. M'han semblat, en general, bones actuacions. Sobretot la de Penélope Cruz i la de Rebecca Hall. M'han semblat les que donen més vida, més ritme i més sentiment a la pel·lícula.

No crec, com s'ha dit en molts llocs, que es tracti d'un retrat idílic de Barcelona. Simplement és una pel·lícula que passa a Barcelona (com podria passar a París, Londres o Venècia) i, com és habitual en les pel·lícules d'Allen, retrata experiències de persones que pertanyen a classes socials altes i acomodades, i que es dediquen a professions lliberals i/o artístiques. Per això trobo lògic que el que surti de Barcelona sigui la Sagrada Família, el Parc Güell o el Passeig de Gràcia. No tindria sentit, amb aquesta història i amb aquests personatges, que es veiéssin els carrers de Nou Barris o de la Trinitat Vella, per posar algun exemple. Ara bé, si que hi ha alguna imatge absurda com és la de Rebecca Hall i Scarlett Johanson passejant tranquil·lament pel mig d'un correfoc.

Malgrat que s'enfoca d'una manera diferent, la història segueix una estructura ja (massa) vista en Woody Allen. Parelles, amors i desamors, entrecreuaments amorosos, menció a les recomanacions d'un psiquiatra, etc. Potser el toc mediterrani que se li dóna a la història, unit a una espècie de provincianisme que ens fa alterar l'ànim quan veiem espais que reconeixem de la nostra vida quotidiana, ens fa que ens identifiquem una mica més amb els personatges que no pas quan les històries passen als carrers de Manhattan. Però el patró ve a ser el mateix.

D'altra banda, m'ha semblat horrorosa la veu en off. Horrorosa. No perquè soni malament, no perquè el el que diu no tingui sentit. No. Em sebla horrorosa perquè gairebé tot el que diu es pot expressar amb imatges. I això per a mi és una de les màximes del cinema: explicar tot allò que es pugui amb el poder de les imatges i prescindir al màxim de les paraules supèrflues.

En definitiva, m'ha semblat un entreteniment. Però això és poc si parlem d'un personatge com Woody Allen. I és que em dóna la sensació que la capacitat de sorpresa del director novaiorquès ha quedat estancada.

Nota de "Vicky Cristina Barcelona": Aprovat baix

Adéu a Paul Newman, adéu a un dels grans

Avui ens ha deixat un d'aquells personatges que han convertit el cinema en el que és: una meravella. Ens ha deixat l'actor Paul Newman.

Segurament no es tracta del més gran dels actors. Segurament no ha arribat a l'alçada de gent com Marlon Brando. Però té un lloc d'or guardat en la galàxia cinematogràfica. I especialment en la meva.

Encara recordo com causava furor entre les dones de la meva família. Ell i Robert Redford. Sense saber per què, en aquest duel entre galans del cinema jo sempre "vaig anar" amb Paul Newman. Sobretot després de veure Newman i Redford junts a "El golpe", en una fantàstica sessió doble de cinema que es va fer al Casal Parroquial de Cerdanyola. L'atra pel·lícula era, ni més ni menys, que "Sopa de ganso". Estic parlant, segurament, de l'any 80. I no exagero si dic que aquella doble sessió cinematogràfica em va fer sentir una cosa especial pel cinema. Així que en Paul Newman té part de culpa de la meva passió cinèfila.

"Cortina rasgada", "Dos hombres y un destino", "La gata sober el tejado de zinc", "El buscavidas", "El color del dinero" (remake de "El buscavidas") o la mateixa "El golpe", són algunes de les pel·lícules on va intervenir com a actor.

Ara serà qüestió de recuperar-les i tornar a gaudir-les, aprofitant la part més màgica del cinema: aconseguir que els personatges, els mites, després de morts continuin vius. I potser més que mai.

Fragment de "El buscavidas"

Recomanacions TV: 27 de setembre a 3 d'octubre

Recomanacions de la setmana:

Imprescindibles:

"Obsessió" de Douglas Sirk. Diumenge 28 a les 22:55h. a 8TV

"L'habitació del fill" de Nanni Moretti. Dijous 2 a les 02:55h. a TV3


Es deixen veure:

"Gorilas en la niebla" de Michael Apted. Dissabte 27 a les 22:00h. a 8TV

"2046" de Wong Kar-Wai. Dilluns 29 a les 02:10h. a TV3

"Kramer contra Kramer" de Robert Benton. Divendres 3 a les 18:25h. a TV3

"Superman" de Richard Donner. Divendres 3 a les 00:25h. a TV3

Biblioteca: "John Ford" de Peter Bogdanovic

Estreno avui una nova secció: la ressenya, o simplement comentaris, de llibres dedicats al cinema. I començo amb el llibre "John Ford" de Peter Bogdanovic.

Es tracta d'un llibre amè dedicat, òbviament, a John Ford i a les seves pel·lícules. I està fet a partir d'entrevistes al propi director i diàlegs amb diverses persones que van treballar amb Ford.

És un llibre dividit en tres parts. En la primera es parla de la pròpia figura de Ford. D'on venia, quina era la seva forma de treballar, quina era la seva idea del cinema, etc. La segona part té més format d'entrevista en la qual Ford i Bogdanovic repassen la pràctica totalitat de la filmografia de Ford. I la darrera part són les fitxes de les gairebé 140 pel·lícules que aquest geni del cinema va realitzar.

Crec que és un bon llibre per a començar a conèixer la dimensió de John Ford.

Us deixo aquí alguns extractes del llibre que defineixen molt bé de quin tipus de personatge i cineasta estem parlant:

Estábamos haciendo una película -dice el cámara Joseph La Shelle- y el jefe del estudio envió a su ayudante a decir a Ford que llevaba un día de retraso. "Ah -dijo Ford muy cortés-. ¿Y cuantas páginas se figura que podemos rodar al día?" "Unas ocho, supongo" -dijo el tío-. "¿Quiere darme el guión?" -preguntó Ford, y el ayudante se lo dio. Contó ocho páginas que todavía no se habían rodado, las arrancó y le devolvió el guión-. "Ahora puede decirle a su jefe que ya estamos al día" -le dijo. Y ya no rodó las ocho páginas.

"Ford siempre odió a los policías religiosamente, como por fe", recuerda Parrish. "Despreciaba enormemente todo tipo de autoridad, de influencia paterna sobre él; a todos los productores, a todo el dinero; eran sus enemigos. En El Delator, el primer día de rodaje reunió a todos los actores y los técnicos en medio de estudio y llevó allí al productor. 'Mirad bien a este tío', dijo Ford, y lo agarró por la barbilla. 'Este es Cliff Reid. Es el productor. Miradlo ahora porque no lo vais a volver a ver en el estudio hasta que esté terminada la película.' Y fue así. Nunca volvimos a verlo. Desapareció sencillamente".

Cuando le preguntaron a Orson Welles qué directores estadounidenses le atraían más, contestó: "los viejos maestros. Quiero decir John Ford, John Ford y John Ford".


Fitxa del llibre

Títol: John Ford
Autor: Peter Bogdanovic
Editorial: Fundamentos
3ª edició: 1991

Blocparasitisme cinèfil: els tràilers de Sitges

Avui actuo de blocaire paràsit per a fer-me ressò d'un post publicat al bloc Club 7 Cinema i que, alhora, ens presenta una iniciativa interessant d'un altre bloc cinèfil: recollir els tràilers de les pel·lícules en competició al festival de Sitges.

Crec que és una iniciativa que pot ser útil a l'hora de triar quina o quines pel·lícules veure a Sitges.

Recomanacions TV: del 20 al 26 de setembre

Recomanacions per aquesta setmana:

Imprescindibles:

"Secret beyond the door" de Fritz Lang. Dissabte 20 a les 19:25h. a BTV.

"La finestra indiscreta" d'Alfred Hitchcock. Diumenge 21 a les 22:55h. a 8TV.

Es deixen veure:

"Scaramouche" de Geroge Sidney. Dilluns 22 a les 18:15h. a TV3.

"Encuentros en la tercera fase" de Steven Spielberg. Dilluns 22 a les 00:30h. a TV3.

"Testimoni de càrrec" de Billy Wilder. Dimarts 23 a les 18:10h. a TV3

Humberto Solás Borrego

He llegit avui als diaris que ha mort el director cubà Humberto Solás Borrego. La veritat és que no conec massa la seva filmografia. Però sí que sé que es tractava d'una celebritat al seu país i que era conegut com un dels grans mestres de la cinematografia llatinoamericana.

Més enllà de per les seves dots cinematogràfiques, Solás Borrego va destacar pel seu compromís social. Un exemple d'això és el fet que és un dels impulsors del Festival de Cine Pobre que es fa a Cuba.

Passió pel cinema, doncs, unida a un compromís social i polític. Bona combinació.

Aquí teniu el tràiler d'una de les seves pel·lícules: "Barrio Cuba" de l'any 2005.

Seqüències inoblidables (9): Fresas salvajes

Seqüència inicial de "Fresas salvajes" d'Ingmar Bergman.

Sobre la crítica cinematogràfica

La lectura de l'article "Contra els mals crítics" en el bloc de la Judith Vives, article que neix arrel de la queixa que diverses personalitats del món del cinema han expressat davant les "crítiques" cinematogràfiques del periodista Carlos Boyero, m'ha fet pensar en un tema que tenia pendent d'escriure des de fa temps: el baix nivell de la crítica cinematogràfica del nostre país, especialment la dels mitjans de comunicació principals, que són els que acaben arribant a la majoria de la població.

Ens trobem davant, al meu entendre, d'una crítica absolutament acrítica. Paradoxal, però és així. Encara busco una crítica cinematogràfica als diaris (i no diguem ja a la tv) que es basi en elements cinematogràfics i no en elements que tinguin a veure només amb la història explicada o amb la interpretació dels actors. O una crítica que vagi més enllà de les imposicions comercials de torn.

De què serveix que tinguem crítiques del Batman de torn, del Wall-E de torn, a tots els mitjans de comunicació? Quan hi haurà un mitjà de comunicació que s'atreveixi amb el cinema alternatiu?

Es pot entendre una crítica cinematogràfica (i em refereixo a una crítica escrita per un professional de la matèria) que no faci referència a temes com la fotografia, l'enquadrament, l'ús de l'espai, el muntatge, el so, la música, la direcció artística, el guió, etc.?

Entendriem que un crític de pintura es referís a les Menines de Velázquez pel tema tractat i no per la tècnica pictòrica utilitzada?

És comprensible que, fent la crítica d'una pel·lícula, el "crític" de cinema del programa de ràdio El món a Rac-1 digués simplement, i literalment, "aneu-la a veure perquè està molt bé"?

Per què es permet tot això en el cinema? Doncs perquè segurament encara és considerat com una disciplina artística de segona o de tercera categoria. El fet que el cinema s'hagi convertit en un art de masses no justifica que la crítica s'hagi convertit en una caricatura de si mateixa.

En una entrevista que li vaig fer a l'Àngel Quintana per aquest mateix bloc, li vaig fer dues preguntes a l'entorn de la crítica cinematogràfica. Us les reprodueixo aquí perquè em van semblar interessants les seves respostes:

- Sembla que estem en un moment en què la crítica cinematogràfica, com a mínim la dels mass-media, s'ha tornat un pèl acrítica. Com ho valores?

És un fet inevitable. La crítica als mitjans de comuniació cada cop està més a prop de la publicitat, i el cinema com a fenomen cultural els ha deixat d'interessar. Fa uns anys en Jaume Perich va publicar un acudit en el qual es veia un home llegint el diari, i s'emprenyava quan veia que només parlaven de les recaptacions que feia una pel·lícula o dels diners gastats en la producció. Al final es preguntava per què el cinema estava a les pàgines d'espectacles i no a les d'economia. Crec que sintetitza molt bé la situació.



- Què pot aportar al món de la crítica cinematogràfica l'aparició de la revista Cahiers du cinema en castellà?

En primer lloc, crec que ocupa un espai que no existia. Hi havia revistes com Dirigido, però sense tenir una línia clarament definida i sense fer apostes per determinat cinema més radical que està en el panorama internacional. Cahiers crec que pot fer apostes més arriscades. El número d'abril, per exemple, porta la darrera pel·lícula de Jacques Rivette a la portada, fet que considero important perquè em sembla que és el primer cop que un film de Rivette està a la portada d'una revista de cinema espanyola.

L'altre factor clau em sembla que és el de la intervenció a l'esfera pública i a la institució cinema. Cahiers pot parlar de la llei de cinema, de la situació de la distribució o l'exhibició, de la relació amb els centres d'art o de les polítiques que els partits polítics tenen respecte el cinema de cara a les eleccions. Les revistes de cinema parlaven fins ara de pel·lícules i mai de política cinematogràfica, fet que em sembla també molt interessant.


PD: Per a que ningú es doni per al·ludit erròniament, la meva crítica va dirigida als crítics dels grans mitjans de comunicació, que són els que tenen capacitat d'arribar a un nombre més gran de públic i que són, alhora els que més mal estan fent al que hauria de ser una bona crítica. La comunitat blocaire, en general, queda exempta de la meva crítica.

Espot de Sitges 2008 (3)

Spot Festival Sitges 08 #3

Espot de Sitges 2008 (2)

Spot Festival Sitges 08 #2

Espot de Sitges 2008 (1)

Spot Festival Sitges 08 #1

"Cent claus" d'Ermanno Olmi

"Cent claus" de l'italià Ermanno Olmi és una raresa. Una pel·lícula que té el seu atractiu en la mescla d'estils. És una barreja de cinema costumista, cinema abstracte a l'estil Antonioni i thriller amb connotacions religioses.

Sense ser una obra mestra, crec que és una pel·lícula notable. Potser per alguns difícil de digerir. Però és que crec que potser el que costa de digerir d'aquesta pel·lícula és l'ús (potser abusiu, de vegades) de recursos cinematogràfics poc habituals: ritme lent, música dissonant, espais que per la seva grandiositat "es mengen" els seus protagonistes (biblioteques medievals, immensitat del riu Po), muntatge dinàmic i intel·ligent en els moments de la investigació policial... Tot plegat conforma una barreja de realisme i abstracció.

I tot això amb un punt de partida sorprenent: la profanació, gairebé crucifixió cristiana, de centenars de llibres de la Biblioteca Històrica de la Universitat de Bolonia. Extraordinària imatge la dels llibres profanats.

El que deia: una raresa.

Nota de "Cent claus": Aprovat alt

La Llanterna Màgica a Premis Blocs Catalunya 2008

Avui al matí s'han obert les votacions de Premis Blocs Catalunya 2008. És una iniciativa interessant creada per a donar valor a la xarxa blocaire en català.

Premis Blocs Catalunya 2008 ha dividit els blocs inscrits en diverses categories. Una d'elles és la categoria de cinema en la qual aquesta Llanterna hi està inscrita.

Al marge que, com no podia ser d'una altra manera, us demano que voteu pel meu humil bloc, crec que és interessant de dir que a partir d'aquesta iniciativa ens hem pogut conèixer (tot i que encara sigui només via xarxa) diverses persones interessades en l'apassionant món del cinema. La xarxa blocaire cinèfila en català no para de créixer, sense presses, però sense pausa.

Aquí hi trobareu l'enllaç per a votar pel meu bloc. Però com que es tracta de donar difusió a tots els blocs, us passo també l'enllaç per a votar la resta de blocs cinèfils.

(no us ho prengueu com una compra del vot, però a qui em voti el convido a alguna coseta. Va... animeu-vos-hi!)

"Che el argentino" de Steven Soderbergh

Vaig anar a veure "Che el argentino" de Steven Soderbergh amb cert escepticisme. No em creava massa confiança una pel·lícula sobre un personatge com aquest rodada des dels Estats Units sota el paraigües de la 20th Century Fox.

El cert, però, és que és una pel·lícula més que acceptable. Com a mínim en aquesta primera part (recordem que s'ha estrenat només una meitat de la pel·lícula i que haurem d'esperar a que se n'estreni l'altra meitat per a valorar-la millor).

Una cosa que m'agradaria destacar com a positiva és que es faci difussió internacional, i per canals comercials que arriben al gran (quantitativament) públic, d'un personatge com aquest. Un personatge que, com no podia ser d'una altra manera, té llums i ombres però que és indubtable que en el seu moment va jugar un paper important en la lluita anti-imperialista de l'Amèrica Llatina. Difondre personatges d'aquest estil no és un costum massa habitual del cinema de Hollywood.

En segon lloc, crec que també és de destacar que es tingui la valentia de realitzar des d'estudis nord-americans una pel·lícula que, en la seva versió original, el 95% està parlada en castellà. Tampoc és massa habitual que Hollywood faci apostes d'aquest tipus i respecti la llengua original dels personatges relegant l'anglès a un protagonisme mínim. Això és una aposta decidida tant del productor, Bencio del Toro, com del direcor, Steven Soderbergh. En una entrevista realitzada a la revista Cahiers du Cinema, Soderbergh assegura que "per a mi era obligat respectar la cultura a la qual pertanyen els personatges. L'època en la qual es podia adulterar impunement la llengua natural dels protagonistes s'ha acabat".

Un altre element positiu, al meu entendre, és l'ús d'un format quasi-documental. Sense deixar de ser cinema de ficció, el format que Soderbergh li dóna a la pel·lícula és d'una espècie de documental ficcionat. I això dóna una dosi de realisme i credibilitat que fa més interessant la pel·lícula.

Destacar, com no podia ser d'una altra manera, les interpretacions tant de Benicio del Toro, que ratlla a un nivell molt alt com a Che Guevara, com de Demián Bichir que interpreta a la perfecció el paper de Fidel Castro.

Segurament alguns diran que un dels pecats de la pel·lícula és una certa manca d'objectivitat. I és que el cert és que l'aproximació que es fa a la figura del Che està feta de tal manera que l'espectador surt de la sala sentint simpatia pel personatge. Jo crec que tant per l'enfoc que li dóna el director com per la interpretació de Del Toro. De totes maneres sobre aquesta qüestió m'agradaria dir dues coses: en primer lloc, que el guió de la pel·lícula està basat en escrits del propi Che, per tant és obvi que la idea que en traurem d'ell serà més positiva que no pas negativa. Però, i en segon lloc, no em sembla malament que, ni que sigui per una vegada, la pèrdua d'objectivitat vagi en favor de crear simpaties cap a un personatge que, tot i que com deia al principi és un personatge amb clarobscurs, s'ha convertit en mite i referència (més mite que no pas referència, tot s'ha de dir) dels moviments d'esquerres internacionals.

Nota de "Che el argentino": Notable baix

Pel·lícules a competició en la secció oficial de Sitges

Ja s'ha fet pública la llista de pel·lícules que competiran en la Secció Oficial del Festival Internacional de Catalunya. Segons els organitzadors del Festival, "destaquen la resurrecció del cinema fantàstic asiàtic (···), la confirmació d'una nova onada de cinema de terror britànic, el retorn d'una sèrie B nord-americana intel·ligent i original o l'interès del cinema d'autor europeu pel fantàstic".

Clicant aquí, accediu a l'avanç de programació del Festival.

Recomanacions TV: 13 a 19 de setembre

Recomanacions cinèfiles per la setmana televisiva.

Imprescindible:

"Banderes dels nostres pares" de Clint Eastwood. Dissabte 13 a les 22.30h. a Canal +

Es deixen veure:

"Ballant amb llops" de Kevin Costner. Dissabte 13 a les 22h. a 8TV

"Una història de debò" de David Lynch. Dimecres 17 a les 24.00h. a TV3

"Evasió o victòria" de John Huston. Dijous 18 a les 18.15h. a TV3

El festival Docúpolis fa públiques les pel·lícules que optaran a ser premiades

El festival de cinema documental Docúpolis que se celebrarà a Barcelona el mes que ve, ha fet públiques les pel·lícules que formaran part de la secció oficial.

Si podeu, no us perdeu el festival i intenteu anar a alguna de les sessions.


Les categories de Millor Documental, Òpera Prima, Millor Curtmetratge i Off Docúpolis ja tenen films finalistes

El VIII Festival Internacional Documental de Barcelona Docúpolis ja té seleccionats els films que formaran part de la secció oficial de seva la vuitena edició. De les mil cintes provinents dels cinc continents rebudes en la convocatòria, s’han seleccionat gairebé una cinquantena de films que competiran en les quatre seccions oficials: Premi Docúpolis al millor documental, Premi a la millor Òpera Prima, Premi al millor curtmetratge documental i Premi Off Docúpolis. A part d’aquestes quatre grans categories oficials, també es concediran quatre premis honorífics: Premi Tercer Ojo al millor documental experimantal, Premi Drets Humans, Premi al millor documental llatinoamericà i Premi del públic.

Els realitzadors provenen de tot el món i els seus documentals tracten temàtiques molt diverses. De conflictes humans i bèl•lics a la dansa, de la immigració a la feminitat, dels Drets Humans a les relacions, els temes reflectits en els documentals dels festival són múltiples i variats. Tots ells, però, tenen en comú la seva altíssima qualitat i rigor artístic.

Els documentals seleccionats al Premi Docúpolis opten a guanyar 6.000 euros. Tots els films seleccionats es projectaran al llarg del festival, de l’1 al 5 d’octubre, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. El darrer dia del festival, diumenge dia 5, es donaran a conèixer els noms dels guanyadors de cada categoria, i es farà entrega del premi corresponent.

MILLOR DOCUMENTAL

- THE RED RACE (La cursa vermella). Chao Gan. Xina
- LUCIO. Aitor Arregi i Jose Mari Goenaga. Espanya
- EL CARRUAJE. Diego Gutiérrez. Mèxic
- EX-VOTO PARA TRES ÁNIMAS. Diego Rivera. Mèxic
- FIGHTING THE SILENCE (Lluitant contra el silenci) Ilse i Femke van Velzen. Holanda
- PRINCESA DE ÁFRICA. Juan Laguna. Espanya
- SOLO. Maciej Pisarek. Polònia
- CAMILO-THE LONG ROAD TO DISOBEDIENCE (Camilo-Llarg camí a la desobediència) Peter Lilienthal. Alemanya
- ENRIQUE Y JUDITA. Andrea Roggon. Alemanya
- PARATIISI-KOLME MATKAA TÄSSA MAAILMASSA (Paradís-Tres viatges en aquest món) Elena Hirvonen. Finlàndia
- VAN DE Huizen HRISTINA (Las cases de Hristina) Suzanne Raes. Holanda
- MARI CARMEN ESPAÑA. THE END OF THE SILENCE. Martin Jonson i Pontus Hjorthén. Suècia

MILLOR ÒPERA PRIMA

- NU TE SUPARA, DAR… (No em confonguis) Adina Pintilie. Romania
- GARÇONS MANQUÉS (Homenots) Susan Gordanshekan. Alemanya
- HISTOIRES DE PLUIE (Històries de pluja) Isabel Achaval. Itàlia
- LA REINA DEL CONDÓN (La reina del condó), de Silvana Ceschi y Reto Stamm. Suïssa
- ZTRACENÁ DOVOLENÁ (Vacances perdudes), de Lucie Kralova. Rep. Txeca
- MUST READ AFTER MY DEATH (Llegir després de la meva mort), de Morgan Dews. Estats Units
- PLAY ME ALLEGRO (Toca’m en allegro), d’Alon Alsheich. Israel
- THE MAN WHO CROSSED THE SAHARA (L’home que creuà el Sahara), de Korbett Matthews. Canadà
- MÄNGIJA (El jugador), de Kaupon Kruusiauk. Estònia
- VON EINEM DER AUSZOG - WIM WENDERS' FRÜHE JAHRE (Un que es va exposar – Primers anys de Wim Wenders), de Marcel Wehn. Alemanya
- WIE ICH BIN (Tal com sóc), d’Ingrid Demetz i Caroline Leitner. Itàlia
- SHALOM PLUGA ALEPH (Els diaris d’Alpha), de Yaniv Berman. Israel

MILLOR CURT DOCUMENTAL

- BALTAZAR USHKA. EL TIEMPO CONGELADO. Igor i José Antonio Guayasamín. Equador
- DEATH VALLEY SUPERSTAR. Michael Yaroshevsky. Canadà
- DIE VÖGELEIN SCHWEIGEN IM WALDE. (Els ocellets del bosc estan en silenci) Tim de Keersmaecker. Bèlgica-Alemanya
- DE LAS RELACIONES. Jorge Acebo. Espanya
- GHOSTS AND GRAVEL ROADS (Fantasmes i camins pedregosos). Mike Rollo. Canadà
- HÉROES, NO HACEN FALTA ALAS PARA VOLAR. Ángel Loza. Espanya
- EL HORIZONTE ARTIFICIAL. José Irigoyen. Espanya
- KAVALAR. DIE WEISSE ZONE (Kavalar. La zona blanca) Ralf Küster. Alemanya
- MIRASLAVA. ME, MY MOVIE CAMARA AND MY MONKEY (Miraslava. Jo, la meva càmera de vídeo i la meva mona). Roberto Santaguida. Canada
- NADIA, NADIE. Nuria Gómez Garrido. Alemanya
- NERA. NOT THE PROMISE LAND. (Nera. No era la Terra Promesa) Andrea DeAglio. Itàlia
- ONE GOAL (Un gol). Sergi Agustí. Espanya
- PASSAGES (Passatges). Marie-Joseé Saint-Pierre. Canadà
- RAKUSHKA (Closca). Dmitriy Lavrinenko. Rússia
- ZIETEK. Bartosz Blaschke. Polònia
- 52 PERCENT. Rafał Skalski. Polònia

OFF DOCÚPOLIS

- FOTOGRAFÍAS. Andres Di Tella. Argentina
- INDESTRUCTIBLE. Rebeccah Rush. EUA
- JOURNEY OF A RED FRIDGE (Viatge d’una nevera roja). Lucian Muntean i Natasa Stankovic. Sèrbia
- NINA. Thibault Staib. França
- PEPE SALES: POBRES POBRES QUE ELS DONGUIN PEL CUL. Gonzalo Smaran. Espanya
- THE MOSQUITO PROBLEM. (El problema del mosquit). Martichka Bozhilova. Bulgària
- LA SANGRE TIBIA DEL HOMBRE. Iván García. Espanya


Tràiler del documental "The mosquito problem" que es veurà a Docupolis i que va guanyar el primer premi al festival DocumentaMadrid

Música de pel·lícula

La música és una part molt important de les pel·lícules. Per aquests dies de mig festius, us deixo tres joies musicals.


En primer lloc, un clàssic. El tema principal de la pel·lícula "The third man" de Carol Reed.

Discover Jean-Pierre Danel!

En segon lloc, un tema que a mi em posa la pell de gallina i que és d'una pel·lícula impressionant: "One flew over the cuco's nest" de Milos Forman.

Discover Various Artists!

I, per últim, Ry Cooder amb el tema principal d'una de les meves pel·lícules preferides del cinema contemporani: "Paris, Texas" de Wim Wenders.

Discover Ry Cooder!

"El caballero oscuro" de Christopher Nolan

Envoltat de crispetes (les quals prohibiria si se'm donés l'oportunitat) i en la penúltima fila, enganxat a la paret, de la sala 4 del cinema Aribau, vaig veure ahir el nou Batman, "El caballero oscuro" de Christopher Nolan.

D'entrada dir que, des que estudio cinema intento anar al cinema amb llibreta (ja sé que és una mica freaky) i apuntar les coses que vaig veient. Ahir, però, hi vaig renunciar. L'allau d'imatges i sons durant dues hores em van fer veure la pel·lícula només com a espectador, per tant que ningú esperi una gran anàlisi cinematogràfica. Si la torno a veure, potser faria un esforç.

Comencem per les coses bones que vaig veure a la pel·lícula:

En primer lloc el ritme trepidant, de principi a fi, que et fa estar en un estat de tensió permanent.

En segon lloc, el personatge del Joker. Sens dubte el personatge amb més suc del film, molt més que el propi Batman, i que encarna el mal pel mal, amb la dificultat que això comporta per aquells que lluiten contra ell. Gran interpretació (tot i que mai arribes a saber si la caracterització a través del maquillatge i del vestuari magnifiquen la interpretació) la del malaurat Heath Ledger, que està a l'alçada de la del Jack Nicholson del primer Batman.

I, per últim, el fet de buscar un final no excessivament convencional. Tot i que una aposta més arriscada hagués estat acabar en el moment en què la protagonista i el fiscal pateixen en les seves pròpies carns les "malifetes" del Joker (no dic que els passa per ai algú encara no ha vist la pel·lícula). Suposo que la indústria cinematogràfica encara no està preparada per a què un film comercial com aquest tingui un final tràgic.

Coses no tant bones:

A la pel·lícula li sobren ben bé vint minuts. La darrera part del la pel·lícula és totalment prescindible i si s'hagués estat valent, com acabo de dir, haguessin trobat un final prou trencador i que, al meu entendre, milloraria força la pel·lícula.

Tot i que és una bona pel·lícula d'acció, crec que es trenca amb el que és per a mi en Batman. Aquí explicaré una anècdota. Quan jo era adolescent i estava de moda en Michael Jackson, a mi m'agradava en Prince, el seu "rival". Per això, quan una vegada vaig sentir a algú dir "Batman és a Superman, el que Prince és a Michael Jackson", vaig identificar-me de seguida amb Batman. Però és que a més, la comparació està molt ben trobada, perquè Prince és un personatge molt més misteriós que no pas en Michael Jackson, més obscur, més tenebrós, més interessant. I Batman és això. En canvi, en aquesta pel·lícula això no passa. Abunden les escenes de dia, hi ha poca acció de nit, hi ha poc misteri, molta espectacularitat, poc o cap decorat "fals". En definitiva, poc encant.

D'altra banda el mateix personatge de'n Bruce Wayne, que originalment és un personatge multimilionari però absolutament humil, introvertit i tímid, aquí es presenta com una persona arrogant, prepotent, un punt antipàtica.

Tot i que, com deia, és una bona pel·lícula d'acció, vaig sortir del cinema pensant que aquell no era en Batman. I és que potser Christopher Nolan no és Tim Burton, ni Christian Bale és Michael Keaton, ni Maggie Gyllenhaal és Kim Basinger. I a Heath Ledger sol no se li pot exigir que salvi la pel·lícula.

Nota de "El caballero oscuro": aprovat alt

"3:10 to Yuma" de James Mangold

Seguint amb la meva croada particular a favor del western, avui he anat a veure "El tren de les 3:10" de James Mangold. Parteixo amb el dèficit de jo haver vist la pel·lícula original que va dirigir Delmer Daves l'any 1957. Espero algun dia d'aquests recuperar-la d'algun lloc i, després, poder fer-ne la comparació.

D'entrada dir que m'ho he passat bé al cinema, cosa que no és poc, però que tampoc no és garantia de ser una bona pel·lícula. És un film on hi trobem pràcticament tots els elements simbòlics del western: una diligència que és, òbviament, assaltada; un bandoler temible, Ben Wade, i la seva banda; uns indis apaches (tot i que es veuen molt poc); una mina amb treballadors xinesos; una llarga persecució; saloons amb can-can; el ferrocarril que arriba a la terra salvatge, etc.

Si s'hagués d'enquadrar en algun dels subgèneres del western que comentava en el meu post de defensa del western, aquesta pel·lícula seria més aviat un western crepuscular. El personatge principal és un personatge lisiat, l'arribada del ferrocarril és un avís que la civilització està a punt d'imposar-se al wilderness, hi ha una preponderància de la nit (fins i tot es pot veure una breu "nit americana" que es podria interpretar com un petit i breu homenatge al western clàssic), hi ha un protagonisme especial durant bona part del film de les ombres i, sobretot, es presenten uns personatges principals, tant "l'heroi" com "l'anti-heroi" (interpretats a gran nivell per Russell Crowe i Christian Bale) que semblen ja superats pel pas del temps i de la història.

Segurament és un western que no passarà a la història dintre del gènere, però és una pel·lícula molt correcta i que es deixa veure. Malgrat que el western fa dècades que es pot dir que ja no existeix com a gènere, cada dècada van sortint pel·lícules que ens fan mantenir l'esperança: als 80 va ser "Silverado", als 90 la grandíssima "Sin perdón" i ara aquesta. A veure què ens depara la propera dècada.

Nota de "3:10 to Yuma": Notable

Davant? Darrere? Passadís? Lateral?

Acabo d'entrar a una sala de cinema, i he tingut el mateix dilema de sempre: on seure?

Davant?

Darrere?

Passadís?

Lateral?

On seieu vosaltres?

Seqüències inoblidables (8): La nit del caçador

Seqüència de "La nit del caçador" de Charles Laughton.

Chauvinisme cinèfil

Ahir es feia pública la notícia que Meryl Streep i Antonio Banderas rebran el Premi Donostia del Festival de Cinema de Sant Sebastià. No discutiré la trajectòria de Meryl Streep, tot i que crec personalment que és força irregular. Ara bé, el premi a Banderas em sembla una mostra força clara de chauvinisme cinèfil. La gran majoria de pel·lícules de l'actor malagueny són més aviat discretes, sobretot des del moment que va decidir creuar l'Atlàntic, per a "convertir-se" en un nou latin lover dintre la constel·lació d'estrelles mediàtiques de Hollywood. I, en la majoria d'ocasions, la seva interpretació ha estat a l'alçada discreta de les seves pel·lícules. Crec que hi ha desenes i desenes d'actors molt més mereixedors de guanyar aquest guardó i això em fa, sincerament, baixar una mica la consideració que tinc cap al Festival de Cinema de Sant Sebastià.

Però aquest chauvinisme no és cosa nova. Aquest mateix any hem vist com el diari El País treia una col·lecció de pel·lícules dels que considera els 26 millors directors de la història del cinema. Òbviament, una altra cosa hagués estat un sacrilegi, Pedro Almodóvar estava entre aquests 26 "millors directors". Hi seria si no fos espanyol? Com diria en Puyal, m'hi jugo un pèsol a que no.

D'altra banda el cas de la col·lecció de El País és especialment greu ja que a més d'inlcoure a Almodóvar, incloïa directors com Sergio Leone, Tim Burton o Woody Allen, i en canvi obidava monstres del tamany de John Ford, Howard Hawks, Ernst Lubitsch, Robert Bresson, Anthony Mann, Luchino Visconti o Raoul Walsh, per dir-ne només alguns.

El dia en què els grans mitjans de comunicació i els grans festivals deixin de banda aquest malaltís chauvinisme, el cinema haurà guanyat molt.

Recomanacions TV: del 6 al 12 de setembre

Inicio avui sèrie de posts que, si no me n'oblido, aniré actualitzant setmanalment i en el qual exposaré les millors pel·lícules que podem veure a la TV cada setmana.

Comencem, doncs, amb les recomanacions de la setmana del 6 al 12 de setembre.

Imprescindibles:

"Cartes des d'Iwo Jima" de Clint Eastwood. Dimecres 10 a les 22h. a Canal +.

"Match point" de Woody Allen. Dijous 11 a les 22:20h. a TV3.

"Duel a les Terres Altes" de Sam Peckinpah. Divendres 12 a les 18:40h. a TV3.

Es deixen veure:

"Els caçadors de cabelleres" de Sidney Pollack. Dilluns 8 a les 18.30h. a TV3.

"Vull el cap d'Alfredo García" de Sam Peckinpah. Dilluns 8 a les 23.45h. a TV3.

"Bronco Billy" de Clint Eastwood. Dimarts 9 a les 18:20h. a TV3.

"Libertarias" de Vicente Aranda. Divendres 12 a les 22.55h. a 8TV.

"La casa dels esperits" de Billie August. Divendres 12 a les 21.45h. a TV3.

Seguiràs sense tenir una idea de John Ford

"Agafa tot el que hagis sentit a dir; tot el que hagis sentit a dir en la teva vida... Multiplica-ho per cent, i seguiràs sense tenir una idea de John Ford"

James Stewart

"There will be blood" premiada com a millor pel·lícula de l'any per la crítica internacional

La pel·lícula de Paul Thomas Anderson rebrà el premi Fipresci durant el Festival de Sant Sebastià.

El premi Fipresci és un guardò que atorga la crítica internacional.

Clicant aquí podeu veure el comentari que vaig fer sobre aquesta pel·lícula.