Durant aquest any he penjat al bloc algunes enquestes. Aquests són els resultats:
El 2008 ha estat un bon any cinematogràfic?
Sí, hi ha hagut molt bones pel·lícules: 13%
No ens podem queixar: 26%
No ha destacat res en especial: 46%
No, ha estat un mal any: 13%
Estàs a favor del cànon a l'SGAE?
Sí: 7%
No: 92%
No ho sé: 0%
Crispetes, sí o no?
Prohibició ja!: 43%
Depèn de la peli: 36%
Sí, sempre!: 20%
dimecres 31 de desembre de 2008
dimarts 30 de desembre de 2008
Resum del 2008 (2): Els fiascos
Pel meu gust aquest any hi ha hagut tres pel·lícules que, per diferents motius, han estat tres fiascos. Aquí les teniu:
1- Promet-me, d'Emir Kusturica
2- Burn after reading, dels germans Coen
3- My blueberry nights, de Wong Kar Wai
1- Promet-me, d'Emir Kusturica
2- Burn after reading, dels germans Coen
3- My blueberry nights, de Wong Kar Wai
Resum del 2008 (1): El meu top 10
Aquí teniu la llista de les 10 pel·lícules que més m'han agradat d'enguany:
1- Cors, d'Alain Resnais.
2- 3:10 to Yuma, de James Mangold.
3- Tiro en la cabeza, de Jaime Rosales.
4- Appaloosa, d'Ed Harris.
5- L'intercanvi, de Clint Eastwood.
6- Somnis del desert, de Zhang Lu.
7- Kung Fu Panda, de Marc Osborne.
8- Che el argentino, de Steven Soderbergh.
9- Bienvenido a Farewell-Gutmann, de Xavi Puebla.
10- Aleksandra, d'Alexandr Sokurov.
1- Cors, d'Alain Resnais.
2- 3:10 to Yuma, de James Mangold.
3- Tiro en la cabeza, de Jaime Rosales.
4- Appaloosa, d'Ed Harris.
5- L'intercanvi, de Clint Eastwood.
6- Somnis del desert, de Zhang Lu.
7- Kung Fu Panda, de Marc Osborne.
8- Che el argentino, de Steven Soderbergh.
9- Bienvenido a Farewell-Gutmann, de Xavi Puebla.
10- Aleksandra, d'Alexandr Sokurov.
dilluns 29 de desembre de 2008
"Flame i Citron" d'Ole Christian Madsen
Situada en la Dinamarca ocupada pels nazis, "Flame i Citron", dirigida pel danès Ole Christian Madsen, segurament no serà una pel·lícula que passi a la història del cinema, i és possible que passi a ser una més de les moltes pel·lícules que s'han centrat en aquella època històrica.
De totes maneres, sí que crec que hi ha algun aspecte de la pel·lícula que pot ser destacat:
De totes maneres, sí que crec que hi ha algun aspecte de la pel·lícula que pot ser destacat:
- És digne de mencionar el fet que, malgrat la sobreabundància de pel·lícules sobre el nazisme, no han estat molts els films (o com a mínim no han arribat a les nostres sales) que s'han centrat en el paper dels nazis en països nòrdics com Dinamarca i Suècia, i en la importància estratègica que aquests van jugar.
- Crec que també és destacable el fet que la pel·lícula adopta el punt de vista de la lluita de la resistència danesa però, i aquí hi ha la novetat, amb una intenció desmitificadora. La tesi de la pel·lícula és que la resistència va existir però, per dir-ho d'alguna manera, ni eren tants, ni eren tant bons. De fet, en alguns moments sembla que la pel·lícula sigui una interpel·lació directa al poble danès per la seva passivitat amb els ocupants. Així entenc jo la pregunta que fa al principi de la pel·lícula la veu en off del protagonista sobre imatges d'arxiu de l'ocupació nazi: Quan ocupàven Dinamarca, vas sortir a mirar? És una pregunta sense destinatari clar, però amb una intenció molt directa.
Alguns problemes de guió fan perdre efectivitat a la pel·lícula. No obstant, i reiterant que és una pel·lícula que no passarà a la història, tampoc és una pèrdua de temps.
Nota de "Flame i Citron": Aprovat
diumenge 28 de desembre de 2008
La millor innocentada de la Història
El 28 de desembre de 1895, avui fa 113 anys, els germans Lumière ens van obsequiar amb la millor innocentada de la Història. Ells no ho sabien, però havien posat la primera pedra d'un nou art, l'art del segle XX i, esperem-ho, de molts segles més. El cinema.
Aquest art que ens ha portat a tantes i tantes persones a viure experiències irrepetibles, a sommiar desperts, a admirar estrelles d'altres galàxies, perduts en la immensitat d'unes sales fosques i unes grans pantalles hipnotitzadores.
És cert que aquest art també ha produït autèntics despropòsits. Però no és el moment de recordar-los. I és cert, també, que hi ha altres que creuen que no van ser els Lumière els primers en projectar cinema. És el cas dels alemanys, que afirmen que el pioner del cinema va ser Max Skladanowsky. Però tant se val, perquè sigui qui sigui l'inventor, el fet és que va inventar una cosa irrepetible i que, 113 anys després, encara continua fent les delícies de milers i milers de persones.
Aquí teniu els primers films dels Lumière i un de Skladanowsky, per a què ningú s'enfadi:
Aquest art que ens ha portat a tantes i tantes persones a viure experiències irrepetibles, a sommiar desperts, a admirar estrelles d'altres galàxies, perduts en la immensitat d'unes sales fosques i unes grans pantalles hipnotitzadores.
És cert que aquest art també ha produït autèntics despropòsits. Però no és el moment de recordar-los. I és cert, també, que hi ha altres que creuen que no van ser els Lumière els primers en projectar cinema. És el cas dels alemanys, que afirmen que el pioner del cinema va ser Max Skladanowsky. Però tant se val, perquè sigui qui sigui l'inventor, el fet és que va inventar una cosa irrepetible i que, 113 anys després, encara continua fent les delícies de milers i milers de persones.
Aquí teniu els primers films dels Lumière i un de Skladanowsky, per a què ningú s'enfadi:
dissabte 27 de desembre de 2008
"Il divo" de Paolo Sorrentino
M'agradaria tenir més coneixement de la història de l'Itàlia de la segona meitat del segle XX per a poder valorar millor la pel·lícula "Il divo" de Paolo Sorrentino. Una pel·lícula que gira a l'entorn de la vida política del controvertit Giulio Andreotti, i que és, alhora, un retrat crític del sistema polític italià, de la seva corrupció generalitzada, dels seus lligams amb la màfia, etc.
Al meu entendre és una pel·lícula irregular i que, tot i començar de forma prometedora, trepidant i emocionant, acaba sent víctima potser del propi laberint social i polític que la mateixa pel·lícula denuncia. La barreja de trames, persones, crims i corrupcions, acaben formant un caos difícil de digerir, tot i que recomanable de veure.
Hi ha en el film, moments brillants. El passeig de Giulio Andreotti, sol en un carrer fosc, escortat per tres o quatre cotxes i per deu o dotze escortes, acompanyat d'una música funerària, es converteix en una espècie de rèquiem que podria simbolitzar la mort política d'Andreotti, la seva decadència política. És un moment brillant. Com també ho és la presentació de molts dels personatges, especialment dels coneguts com a "corrent Andreotti", que són presentats, maliciosament, com si fossin una màfia al servei d'Andreotti. O com també brillant és la breu estada d'Andreotti al Kremlin, que és representada per la forçada i contradictòria convivència del polític democristià amb dos grans retrats de Lenin i Marx en la seva habitació.
Però és una pel·lícula amb clars dèficits. La música és una música excessiva, un recurs mal utilitzat i reiteradament utilitzat. Així mateix, es produeixen diversos salts en el temps que estan mal definits i que, en ocasions, dificulten el seguiment de la trama. Igualment, es produeix un excés d'informació, un excés de noms impossibles de seguir i de retenir, sobretot en la part final de la pel·lícula.
No obstant, crec que és lloable la voluntat de crítica social i política que comporta el film de Sorrentino. Una voluntat crítica que és molt pròpia de cert cinema italià dels darrers anys. Jo crce que "Il divo" entra en el mateix estil de pel·lícula crítica del qual en formen part altres films recents com "Gomorra" o "Buongiorno, notte".
Nota de "Il divo": aprovat
Al meu entendre és una pel·lícula irregular i que, tot i començar de forma prometedora, trepidant i emocionant, acaba sent víctima potser del propi laberint social i polític que la mateixa pel·lícula denuncia. La barreja de trames, persones, crims i corrupcions, acaben formant un caos difícil de digerir, tot i que recomanable de veure.
Hi ha en el film, moments brillants. El passeig de Giulio Andreotti, sol en un carrer fosc, escortat per tres o quatre cotxes i per deu o dotze escortes, acompanyat d'una música funerària, es converteix en una espècie de rèquiem que podria simbolitzar la mort política d'Andreotti, la seva decadència política. És un moment brillant. Com també ho és la presentació de molts dels personatges, especialment dels coneguts com a "corrent Andreotti", que són presentats, maliciosament, com si fossin una màfia al servei d'Andreotti. O com també brillant és la breu estada d'Andreotti al Kremlin, que és representada per la forçada i contradictòria convivència del polític democristià amb dos grans retrats de Lenin i Marx en la seva habitació.
Però és una pel·lícula amb clars dèficits. La música és una música excessiva, un recurs mal utilitzat i reiteradament utilitzat. Així mateix, es produeixen diversos salts en el temps que estan mal definits i que, en ocasions, dificulten el seguiment de la trama. Igualment, es produeix un excés d'informació, un excés de noms impossibles de seguir i de retenir, sobretot en la part final de la pel·lícula.
No obstant, crec que és lloable la voluntat de crítica social i política que comporta el film de Sorrentino. Una voluntat crítica que és molt pròpia de cert cinema italià dels darrers anys. Jo crce que "Il divo" entra en el mateix estil de pel·lícula crítica del qual en formen part altres films recents com "Gomorra" o "Buongiorno, notte".
Nota de "Il divo": aprovat
"L'intercanvi" de Clint Eastwood
Les crítiques negatives em feien anar avui al cinema a veure amb cert temor la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, "L'intercanvi". Temor però espectativa perquè tinc una certa debilitat pel director d'obres mestres com "Unforgiven", "Mystic River" o "Million Dollar baby".
I he sortit de la sala convençut que actualment Clint Eastwood és, si no el més gran, un dels més grans del cinema nord-americà. Perquè si una bona pel·lícula com aquesta és rebuda amb decepció per part de la crítica, vol dir que Clint Eastwood és molt bo. I és que estic convençut que "L'intercanvi" està per damunt, molt per damunt, del nivell mitjà de les pel·lícules que avui podem veure a la cartellera.
No és una obra mestra, això és evident. Però és un film en el què hi podem trobar dosis del que és Eastwood a nivell social i a nivell cinematogràfic. I això, per a mi que cada cop em torno més exigent, ja és suficient
La crítica al sistema social, polític, judicial i policial nord-americà, la degradació a què ha portat aquest sistema, hi és present com hi era a "Mystic River" o com hi era, anant més enrere, a "Bird".
Cinematogràficament desapareixen les foscors de les ja citades "Million Dollar baby", "Unforgiven" o la mateixa "Bird", però la llum, les ombres, continuen sent protagonistes en moments essencials de la pel·lícula. I algun moviment de càmera és calcat a "Mystic River": el moment en què la mare deixa el nen a casa per anar a treballar és representat amb un travelling que allunya la mare de la casa, i en aquests moments ja pots deduir que no es tornaran a veure. És un travelling molt semblant a l'escena inicial de "Mystic River" quan el nen és segrestat i allunyant-se dels seus amics els mira des del cotxe. Potser això és el citicable: el fet d'utilitzar recursos ja utilitzats. Però si són efectius, per què no repetir-los?
I crec, per últim, que hi ha un bon treball de direcció d'actors. Angelina Jolie i John Malkovich no tenen actuacions superlatives, segur, però tenen actuacions solvents i creïbles. I això no és poc.
Per mi tot això fa que, com ja he dit abans, "L'intercanvi" sigui una pel·lícula que està notablement per damunt de la mitjana del que avui dia ens ofereix la cartellera. Per tant, és molt recomanable.
Nota de "L'intercanvi": Notable
I he sortit de la sala convençut que actualment Clint Eastwood és, si no el més gran, un dels més grans del cinema nord-americà. Perquè si una bona pel·lícula com aquesta és rebuda amb decepció per part de la crítica, vol dir que Clint Eastwood és molt bo. I és que estic convençut que "L'intercanvi" està per damunt, molt per damunt, del nivell mitjà de les pel·lícules que avui podem veure a la cartellera.
No és una obra mestra, això és evident. Però és un film en el què hi podem trobar dosis del que és Eastwood a nivell social i a nivell cinematogràfic. I això, per a mi que cada cop em torno més exigent, ja és suficient
La crítica al sistema social, polític, judicial i policial nord-americà, la degradació a què ha portat aquest sistema, hi és present com hi era a "Mystic River" o com hi era, anant més enrere, a "Bird".
Cinematogràficament desapareixen les foscors de les ja citades "Million Dollar baby", "Unforgiven" o la mateixa "Bird", però la llum, les ombres, continuen sent protagonistes en moments essencials de la pel·lícula. I algun moviment de càmera és calcat a "Mystic River": el moment en què la mare deixa el nen a casa per anar a treballar és representat amb un travelling que allunya la mare de la casa, i en aquests moments ja pots deduir que no es tornaran a veure. És un travelling molt semblant a l'escena inicial de "Mystic River" quan el nen és segrestat i allunyant-se dels seus amics els mira des del cotxe. Potser això és el citicable: el fet d'utilitzar recursos ja utilitzats. Però si són efectius, per què no repetir-los?
I crec, per últim, que hi ha un bon treball de direcció d'actors. Angelina Jolie i John Malkovich no tenen actuacions superlatives, segur, però tenen actuacions solvents i creïbles. I això no és poc.
Per mi tot això fa que, com ja he dit abans, "L'intercanvi" sigui una pel·lícula que està notablement per damunt de la mitjana del que avui dia ens ofereix la cartellera. Per tant, és molt recomanable.
Nota de "L'intercanvi": Notable
diumenge 21 de desembre de 2008
"El cant dels ocells" d'Albert Serra
"El cant dels ocells" és una pel·lícula que circula a la vora d'aquella línia tant perillosa que si se traspassa et pot pot portar a considerar que el que t'estan passant per la pantalla, més que una pel·lícula, és un engany. Per això, de ben segur, és una pel·lícula que hi haurà qui l'idolatrarà i hi haurà qui no la suportarà. Segurament tant uns com altres tindran raons objectives per a pensar el que pensen.
Jo l'acabo de veure i encara no tinc una idea feta, perquè és una pel·lícula complexa, i perquè seria massa fàcil caure en la temptació d'idolatrar-la o d'odiar-la. Però m'agrada escriure sobre les pel·lícules que veig d'una forma el més immediata possible. Així que el que faré serà comentar les coses bones i les coses dolentes que hi he vist.
D'entrada és una innegable que té una molt bona fotografia. La imatge que transmet "El cant dels ocells" a mi m'ha transportat en ocasions a "Ordet" de Dreyer o a alguns passatges bergmanians. Els paisatges que ofereix la pel·lícula, rodada entre Islàndia i les Canàries, són paisatges atractius i alhora inquietants i això és resultat de l'efectivitat de la fotografia. El pas dels núvols, per exemple, està aconseguit de forma magistral a través de les llums i ombres.
Segurament el punt àlgid de la pel·lícula, o com a mínim un dels moments més potents, és el moment en què apareix per primera, i única, vegada la música. Òbviament amb "El cant dels ocells" tocat pel gran Pau Casals. Es tracta de l'escena de l'adoració dels Reis Mags. És una escena estranyament fascinat i emotiva. És una mica l'exemple del to de la pel·lícula en el seu conjunt. Et deixa en un estat d'una espècie de fascinació i desorientació. De fet, en una escena en què els Reis Mags, en el seu camí cap a l'adoració del nen Jesús queden desorientats perquè el cel està tapat i no veuen l'estrella que els ha de guiar, jo m'he preguntat si no seria aquest l'objectiu precisament del director: fer una pel·lícula sobre la desorientació deixant, alhora, el públic desorientat. És un possibilitat com una altra.
Es tracta d'un film, i aquí suposo que tothom hi coincidirà, de ritme molt lent. Estem davant de plans llarguíssims (algun pla jo diria que arriba a durar un quart d'hora) amb molt poc diàleg. I això pot ser que faci que a la gent li costi entendre-la, li costi seguir-la i, en definitiva, li costi arribar a comprendre quin és el motiu de fons, l'objectiu principal de la pel·lícula.
Com podeu podeu veure es tracta d'una pel·lícula gens senzilla (us recomano que no feu com jo que l'he anat a veure tot just després de dinar, perquè correreu el risc de fer la migdiada al cine) i que a mi m'és difícil de puntuar. Però tenint en compte que es tracta d'una pel·lícula catalana, d'un director jove, i que suposa una aposta arriscada i poc habitual, li posaré bona nota. Però entendré perfectament a tots aquells que li vulguin posar mala nota. Jo potser en un altre dia, també ho faria.
A qui posaré mala nota és a qui ha decidit que la pel·lícula, com a mínim al cinema Maldà, es passi en versió original subtitulada en castellà. Això no seria estrany si no fos perquè l'idiona original de la pel·lícula és el català. Calia fer el subtitulat en castellà passant-se la pel·lícula a Barcelona?
Nota de "El cant dels ocells": Notable baix
Per cert us recomano que busqueu a Youtube "Albert Serra en Gijón". Hi trobareu una conversa entre el director i el públic del festival de Gijón que és força interessant
Jo l'acabo de veure i encara no tinc una idea feta, perquè és una pel·lícula complexa, i perquè seria massa fàcil caure en la temptació d'idolatrar-la o d'odiar-la. Però m'agrada escriure sobre les pel·lícules que veig d'una forma el més immediata possible. Així que el que faré serà comentar les coses bones i les coses dolentes que hi he vist.
D'entrada és una innegable que té una molt bona fotografia. La imatge que transmet "El cant dels ocells" a mi m'ha transportat en ocasions a "Ordet" de Dreyer o a alguns passatges bergmanians. Els paisatges que ofereix la pel·lícula, rodada entre Islàndia i les Canàries, són paisatges atractius i alhora inquietants i això és resultat de l'efectivitat de la fotografia. El pas dels núvols, per exemple, està aconseguit de forma magistral a través de les llums i ombres.
Segurament el punt àlgid de la pel·lícula, o com a mínim un dels moments més potents, és el moment en què apareix per primera, i única, vegada la música. Òbviament amb "El cant dels ocells" tocat pel gran Pau Casals. Es tracta de l'escena de l'adoració dels Reis Mags. És una escena estranyament fascinat i emotiva. És una mica l'exemple del to de la pel·lícula en el seu conjunt. Et deixa en un estat d'una espècie de fascinació i desorientació. De fet, en una escena en què els Reis Mags, en el seu camí cap a l'adoració del nen Jesús queden desorientats perquè el cel està tapat i no veuen l'estrella que els ha de guiar, jo m'he preguntat si no seria aquest l'objectiu precisament del director: fer una pel·lícula sobre la desorientació deixant, alhora, el públic desorientat. És un possibilitat com una altra.
Es tracta d'un film, i aquí suposo que tothom hi coincidirà, de ritme molt lent. Estem davant de plans llarguíssims (algun pla jo diria que arriba a durar un quart d'hora) amb molt poc diàleg. I això pot ser que faci que a la gent li costi entendre-la, li costi seguir-la i, en definitiva, li costi arribar a comprendre quin és el motiu de fons, l'objectiu principal de la pel·lícula.
Com podeu podeu veure es tracta d'una pel·lícula gens senzilla (us recomano que no feu com jo que l'he anat a veure tot just després de dinar, perquè correreu el risc de fer la migdiada al cine) i que a mi m'és difícil de puntuar. Però tenint en compte que es tracta d'una pel·lícula catalana, d'un director jove, i que suposa una aposta arriscada i poc habitual, li posaré bona nota. Però entendré perfectament a tots aquells que li vulguin posar mala nota. Jo potser en un altre dia, també ho faria.
A qui posaré mala nota és a qui ha decidit que la pel·lícula, com a mínim al cinema Maldà, es passi en versió original subtitulada en castellà. Això no seria estrany si no fos perquè l'idiona original de la pel·lícula és el català. Calia fer el subtitulat en castellà passant-se la pel·lícula a Barcelona?
Nota de "El cant dels ocells": Notable baix
Per cert us recomano que busqueu a Youtube "Albert Serra en Gijón". Hi trobareu una conversa entre el director i el públic del festival de Gijón que és força interessant
dimarts 16 de desembre de 2008
"My blueberry nights" de Wong Kar Wai
Ja em vaig posar part de la blogsfera cinèfila en contra quan vaig suspendre els germans Coen i la seva pel·lícula "Burn after reading". Ara aviso: el suspès aquest cop és l'idolatrat Wong Kar Wai.
I començaré amb una aparent contradicció, perquè considero que "My blueberry nights" és una pel·lícula atractiva visualment i que segurament fa que la gent surti contenta del cinema. La bellesa de moltes de les seves seqüències és innegable. Però és una bellesa al servei simplement de l'estètica, no de la qualitat cinematogràfica.
Per a mi el problema més greu d'aquesta pel·lícula és el procés d'occidentalització total del cinema. Wong Kar Wai, en aquest cas, és un director oriental que ha fet una pel·lícula occidental. I si no fos pels colors i espais propis de la cinematografia d'aquest director, es podria dir que aquesta pel·lícula l'hauria pogut signar qualsevol altre director (això sí, amb un mínim de sensibilitat i qualitat cinematogràfica) de Hollywood. Jo no sóc d'aquells que consideren que el cinema asiàtic pel simple fet de ser asiàtic ja és interessant, o dels que s'estiren els cabells (o ho fan veure) si no saps qui són Tsai Ming Liang, Huo Hsiao Hsien o Jia Zhang-Ke. De fet, a mi m'agrada més, en general, el cinema occidental que no pas l'oriental. Però crec que en el moment en què ens trobem, en un procés d'uniformització cultural com el que estem vivint, és necessari que els representants dels cinemes provinents de les cultures no occidentals facin militància del seu cinema. No és el cas de la darrera pel·lícula de Wong Kar Wai.
Un altre dels dèficits de la pel·lícula són els seus personatges. Són personatges buits, plans, sense cap tipus d'evolució i que, a més, en el cas de Norah Jones i Jude Law, els dos personatges protagonistes, són interpretats també de forma buida i plana. Lluny, doncs, de la profunditat clàssica dels personatges de les altres pel·lícules del mateix director.
A "My blueberry nights" hi trobes molts recursos cinematogràfics. Molts. Moviments de càmera, continus plans en càmera lenta, il·luminació i colors especials, diàleg (massa diàleg), jocs d'espais, imatge difosa i granulada, música, etc. Recursos que de per sí no són bons ni dolents. Són bons si s'utilitzen bé, i són dolents si s'utilitzen malament. I jo vaig sortir de la sala amb la sensació que gairebé cap d'aquests recursos estava ben utilitzat.
Malgrat aquest suspès, com vaig dir en la tertúlia post-pel·lícula, ja m'agradaria a mi estar en condicions de saber rodar una desena part d'un sol pla d'aquesta pel·lícula. Però és clar que jo sóc jo i que Won Kar Wai és Wong Kar Wai. I, ara per ara, a Wong Kar Wai se li pot exigir més que a mi.
Nota de "My blueberry nights": Suspès
I començaré amb una aparent contradicció, perquè considero que "My blueberry nights" és una pel·lícula atractiva visualment i que segurament fa que la gent surti contenta del cinema. La bellesa de moltes de les seves seqüències és innegable. Però és una bellesa al servei simplement de l'estètica, no de la qualitat cinematogràfica.
Per a mi el problema més greu d'aquesta pel·lícula és el procés d'occidentalització total del cinema. Wong Kar Wai, en aquest cas, és un director oriental que ha fet una pel·lícula occidental. I si no fos pels colors i espais propis de la cinematografia d'aquest director, es podria dir que aquesta pel·lícula l'hauria pogut signar qualsevol altre director (això sí, amb un mínim de sensibilitat i qualitat cinematogràfica) de Hollywood. Jo no sóc d'aquells que consideren que el cinema asiàtic pel simple fet de ser asiàtic ja és interessant, o dels que s'estiren els cabells (o ho fan veure) si no saps qui són Tsai Ming Liang, Huo Hsiao Hsien o Jia Zhang-Ke. De fet, a mi m'agrada més, en general, el cinema occidental que no pas l'oriental. Però crec que en el moment en què ens trobem, en un procés d'uniformització cultural com el que estem vivint, és necessari que els representants dels cinemes provinents de les cultures no occidentals facin militància del seu cinema. No és el cas de la darrera pel·lícula de Wong Kar Wai.
Un altre dels dèficits de la pel·lícula són els seus personatges. Són personatges buits, plans, sense cap tipus d'evolució i que, a més, en el cas de Norah Jones i Jude Law, els dos personatges protagonistes, són interpretats també de forma buida i plana. Lluny, doncs, de la profunditat clàssica dels personatges de les altres pel·lícules del mateix director.
A "My blueberry nights" hi trobes molts recursos cinematogràfics. Molts. Moviments de càmera, continus plans en càmera lenta, il·luminació i colors especials, diàleg (massa diàleg), jocs d'espais, imatge difosa i granulada, música, etc. Recursos que de per sí no són bons ni dolents. Són bons si s'utilitzen bé, i són dolents si s'utilitzen malament. I jo vaig sortir de la sala amb la sensació que gairebé cap d'aquests recursos estava ben utilitzat.
Malgrat aquest suspès, com vaig dir en la tertúlia post-pel·lícula, ja m'agradaria a mi estar en condicions de saber rodar una desena part d'un sol pla d'aquesta pel·lícula. Però és clar que jo sóc jo i que Won Kar Wai és Wong Kar Wai. I, ara per ara, a Wong Kar Wai se li pot exigir més que a mi.
Nota de "My blueberry nights": Suspès
dissabte 13 de desembre de 2008
Algunes novetats
Us explico aquí dues novetats personals i cinematogràfiques.
La primera: el Centre Cívic de Cotxeres Borrell m'ha tornat a proposar fer un cicle de cinc pel·lícules. La intenció és passar cinc pel·lícules importants de la història del cinema, que jo en pugui fer una introducció històrica i comentar aspectes més o menys tècnics de la pel·lícula, i que després es pugui fer una tertúlia. Hem decidit fer una pel·lícula per dècada, des dels anys 30 fins els anys 70, i hem optat per pel·lícules i directors consagrats. Ja avisaré quan s'obri el període d'inscripció (crec que el cicle seran cinc dissabtes des del 7 de febrer al 7 de març).
Les pel·lícules que hem triat són aquestes:
"L'exprés de Shangai" de Josef Von Sternberg
"Rebecca" d'Alfred Hitchcok
"Set de mal" d'Orson Welles
"Al final de l'escapada" de Jean-Luc Godard
"Taxi driver" de Martin Scorsese
La segona novetat: ahir vaig assistir a una reunió del consell de redacció de la revista de cinema emergent on-line Film Conductor que us presentava en l'anterior post. Si no passa res d'estrany, a partir d'ara formaré part d'aquest consell de col·laboradors/es de la revista. Això sí, no penseu que per això deixaré d'escriure en aquest bloc. A veure què tal va l'experiència!
Aquí teniu un vídeo per saber de què va això de Film Conductor:
La primera: el Centre Cívic de Cotxeres Borrell m'ha tornat a proposar fer un cicle de cinc pel·lícules. La intenció és passar cinc pel·lícules importants de la història del cinema, que jo en pugui fer una introducció històrica i comentar aspectes més o menys tècnics de la pel·lícula, i que després es pugui fer una tertúlia. Hem decidit fer una pel·lícula per dècada, des dels anys 30 fins els anys 70, i hem optat per pel·lícules i directors consagrats. Ja avisaré quan s'obri el període d'inscripció (crec que el cicle seran cinc dissabtes des del 7 de febrer al 7 de març).
Les pel·lícules que hem triat són aquestes:
"L'exprés de Shangai" de Josef Von Sternberg
"Rebecca" d'Alfred Hitchcok
"Set de mal" d'Orson Welles
"Al final de l'escapada" de Jean-Luc Godard
"Taxi driver" de Martin Scorsese
La segona novetat: ahir vaig assistir a una reunió del consell de redacció de la revista de cinema emergent on-line Film Conductor que us presentava en l'anterior post. Si no passa res d'estrany, a partir d'ara formaré part d'aquest consell de col·laboradors/es de la revista. Això sí, no penseu que per això deixaré d'escriure en aquest bloc. A veure què tal va l'experiència!
Aquí teniu un vídeo per saber de què va això de Film Conductor:
dimarts 9 de desembre de 2008
Film Conductor, una nova proposta cinematogràfica on-line
Us presento la nova revista cinematogràfica on-line, Film Conductor, dedicada al cinema emergent.
Benvingudes siguin totes les iniciatives que facin créixer el cinema!
Un nou cinema nord-americà post 11-S
L'altre dia veient per TV3 "L'assasinat de Richard Nixon", amb un gran Sean Penn, em va venir al cap la idea que fa poc vaig sentir sobre l'existència d'un nou cinema nord-americà post 11-S.
Un cinema essencialment pessimista, que posa sobre la taula, o a les pantalles, la part més fosca del somni americà, la violència latent en molts carrers dels Estats Units, la qüestionable qualitat del seu sistema democràtic, la injustícia del seu sistema social i econòmic, etc.
"L'assassinat de Richard Nixon" que, tot i situar-se en l'època del president Nixon, és un clar al·legat anti-Bush, n'és un exemple. També ho serien pel·lícules com "Mystic River" de Clint Eastwood, "Good night and good luck" de George Clooney, "Crash" de Paul Haggis, o la recentment comentada "In search of a midnight kiss" d'Alex Holdridge.
És un cinema de doble qualitat: qualitat cinematogràfica i qualitat político-social.
Un cinema essencialment pessimista, que posa sobre la taula, o a les pantalles, la part més fosca del somni americà, la violència latent en molts carrers dels Estats Units, la qüestionable qualitat del seu sistema democràtic, la injustícia del seu sistema social i econòmic, etc.
"L'assassinat de Richard Nixon" que, tot i situar-se en l'època del president Nixon, és un clar al·legat anti-Bush, n'és un exemple. També ho serien pel·lícules com "Mystic River" de Clint Eastwood, "Good night and good luck" de George Clooney, "Crash" de Paul Haggis, o la recentment comentada "In search of a midnight kiss" d'Alex Holdridge.
És un cinema de doble qualitat: qualitat cinematogràfica i qualitat político-social.
dilluns 8 de desembre de 2008
"Appaloosa" d'Ed Harris
Els amants del bon western hem tingut un bon any. Després de "3:10 to Yuma" ha vingut "Appaloosa". Una pel·lícula que Ed Harris s'ha fet a la seva mesura ja que l'ha produït, n'ha fet el guió, l'ha dirigit i l'ha interpretat. Com Leo Messi en el Barça, s'ha reservat tots els papers de l'auca.
M'ha agradat. No és una obra mestra del western, però m'ha agradat. Bàsicament perquè és una pel·lícula que conté, a dosis petites però efectives, bona part dels mites i la simbologia que han fet que el western sigui el que ha estat, i el que és. Pura èpica, pura emoció, però també personatges amb molta més profunditat del que els detractors del gènere han volgut fer creure.
Perles que he trobat:
Personatges fronterers que viuen en una frontera més moral que física. Personatges desarrelats. Un exemple el trobem quan el personatge d'Ed Harris pregunta a dos pistolers vells coneguts què hi fan a Appaloosa. La resposta és "En algun lloc s'ha d'estar". És el concepte de desarrelament, d'estar de pas, tant propi del western.
El final, amb el cowboy cavalcant amb el seu cavall cap a la posta de sol, cap a l'oest i a la recerca d'allò imprevisible. Aquesta és una de les imatges més mítiques del western.
Reminiscències d'altres pel·lícules: el duel a la ciutat de Río Seco m'ha recordat molt al duel final de la pel·lícula "Ride the High Country" de Sam Peckinpah, mestre del western crepuscular. Així mateix m'ha semblat veure, en una seqüència una referència al western "The massacre" de David W. Griffith. En aquesta pel·lícula de l'any 1912 hi ha un moment en que una caravana de cowboys és perseguida pels indis i apareix en un primer pla un ós a dalt d'un turó mirant la caravana. És una aparició que et deixa desconcertat. A "Appaloosa" hi ha un moment en què els protagonistes van amb tren i són seguits pels membres de la banda de Randall Bragg, i en un pla apareix, també dalt d'un turó, un guepard que mira el tren. És una imatge que també et deixa descol·locat i que a mi m'ha portat immediatament a la imatge del film de Griffith.
Al marge d'aquestes perles, la pel·lícula crec que conté moments brillants. Per mi és molt bona la seqüència en què es troben el personatge de Viggo Mortensen i de Reneé Zellwegger en una casa a mig construir i enmig d'una tempesta de sorra quan s'acosten els cowboys de Randall Bragg. Potser no és l'escena més espectacular, però sí que crec que és un moment important i que està molt ben rodada. Destacable també la seqüència del judici.
A la pel·lícula li dóna una major qualitat el duel interpretatiu dels tres personatges masculins. Tant Ed Harris, com Viggo Mortensen, com Jeremy Irons semblen trobar-se còmodes en la interpretació dels seus personatges.
Punts febles de la pel·lícula:
El personatge femení, interpretat de forma estranya per dir-ho d'alguna manera, per Renée Zellwegger, que queda a anys llum de Harris, Mortensen o Irons, i també lluny de la interpretació breu d'Ariadna Gil.
I, encara que sembli una menudesa, per mi les pel·lícules comencen amb la primera lletra dels títols de crèdit inicials i acaba amb la darrera lletra dels títols de crèdit finals. Per això em sembla horrorosa la música triada pels títols de crèdit finals. Es tracta d'una música pop-rock que res té a veure amb l'atmosfera purament westerniana de la pel·lícula, ni amb la música escoltada fins llavors.
Nota d'Appaloosa: Notable
M'ha agradat. No és una obra mestra del western, però m'ha agradat. Bàsicament perquè és una pel·lícula que conté, a dosis petites però efectives, bona part dels mites i la simbologia que han fet que el western sigui el que ha estat, i el que és. Pura èpica, pura emoció, però també personatges amb molta més profunditat del que els detractors del gènere han volgut fer creure.
Perles que he trobat:
Personatges fronterers que viuen en una frontera més moral que física. Personatges desarrelats. Un exemple el trobem quan el personatge d'Ed Harris pregunta a dos pistolers vells coneguts què hi fan a Appaloosa. La resposta és "En algun lloc s'ha d'estar". És el concepte de desarrelament, d'estar de pas, tant propi del western.
El final, amb el cowboy cavalcant amb el seu cavall cap a la posta de sol, cap a l'oest i a la recerca d'allò imprevisible. Aquesta és una de les imatges més mítiques del western.
Reminiscències d'altres pel·lícules: el duel a la ciutat de Río Seco m'ha recordat molt al duel final de la pel·lícula "Ride the High Country" de Sam Peckinpah, mestre del western crepuscular. Així mateix m'ha semblat veure, en una seqüència una referència al western "The massacre" de David W. Griffith. En aquesta pel·lícula de l'any 1912 hi ha un moment en que una caravana de cowboys és perseguida pels indis i apareix en un primer pla un ós a dalt d'un turó mirant la caravana. És una aparició que et deixa desconcertat. A "Appaloosa" hi ha un moment en què els protagonistes van amb tren i són seguits pels membres de la banda de Randall Bragg, i en un pla apareix, també dalt d'un turó, un guepard que mira el tren. És una imatge que també et deixa descol·locat i que a mi m'ha portat immediatament a la imatge del film de Griffith.
Al marge d'aquestes perles, la pel·lícula crec que conté moments brillants. Per mi és molt bona la seqüència en què es troben el personatge de Viggo Mortensen i de Reneé Zellwegger en una casa a mig construir i enmig d'una tempesta de sorra quan s'acosten els cowboys de Randall Bragg. Potser no és l'escena més espectacular, però sí que crec que és un moment important i que està molt ben rodada. Destacable també la seqüència del judici.
A la pel·lícula li dóna una major qualitat el duel interpretatiu dels tres personatges masculins. Tant Ed Harris, com Viggo Mortensen, com Jeremy Irons semblen trobar-se còmodes en la interpretació dels seus personatges.
Punts febles de la pel·lícula:
El personatge femení, interpretat de forma estranya per dir-ho d'alguna manera, per Renée Zellwegger, que queda a anys llum de Harris, Mortensen o Irons, i també lluny de la interpretació breu d'Ariadna Gil.
I, encara que sembli una menudesa, per mi les pel·lícules comencen amb la primera lletra dels títols de crèdit inicials i acaba amb la darrera lletra dels títols de crèdit finals. Per això em sembla horrorosa la música triada pels títols de crèdit finals. Es tracta d'una música pop-rock que res té a veure amb l'atmosfera purament westerniana de la pel·lícula, ni amb la música escoltada fins llavors.
Nota d'Appaloosa: Notable
diumenge 7 de desembre de 2008
Seqüències inoblidables (15): This land is my land
Última seqüència d'aquesta pel·lícula de Jean Renoir. Malgrat que la qualitat no és bona, la seqüència ho és molt.
dissabte 6 de desembre de 2008
"In search of a midnight kiss" d'Alex Holdridge
Des del 17 d'octubre que no anava al cinema. I ahir vaig anar a veure "Buscant un petó a mitjanit" sense tenir-ne cap referència. Una pel·lícula d'Alex Holdridge, director del qual tampoc en tenia referències.
La impressió final que m'emporto de la pel·lícula és una mica estranya. Perquè es tracta d'una barreja entre una comèdia romàntica (que perfectament podrien interpretar Leonardo Di Caprio i Kate Winslet) i un Woody Allen de l'època de "Manhattan", però tot això sota un toc i una atmosfera indie, decadent, que la fan diferent.
En el fons, malgrat aquest toc de comèdia romàntica, es tracta d'una pel·lícula profundament dramàtica, que et deixa alhora una sensació d'esperança i tristesa, i que no m'estranyaria que pugués respondre a una espècie d'estat de decadència moral, ètica i fins i tot anímica als Estats Units d'aquest principi de segle XXI.
A aquesta sensació de decadència, i a trobar les similituds amb "Manhattan", hi ajuda notablement un fotografia efectiva i directa en blanc i negre, i una interpretació convincent dels actors i actrius del repartiment.
Nota de "In search of a midnight kiss": Aprovat alt
La impressió final que m'emporto de la pel·lícula és una mica estranya. Perquè es tracta d'una barreja entre una comèdia romàntica (que perfectament podrien interpretar Leonardo Di Caprio i Kate Winslet) i un Woody Allen de l'època de "Manhattan", però tot això sota un toc i una atmosfera indie, decadent, que la fan diferent.
En el fons, malgrat aquest toc de comèdia romàntica, es tracta d'una pel·lícula profundament dramàtica, que et deixa alhora una sensació d'esperança i tristesa, i que no m'estranyaria que pugués respondre a una espècie d'estat de decadència moral, ètica i fins i tot anímica als Estats Units d'aquest principi de segle XXI.
A aquesta sensació de decadència, i a trobar les similituds amb "Manhattan", hi ajuda notablement un fotografia efectiva i directa en blanc i negre, i una interpretació convincent dels actors i actrius del repartiment.
Nota de "In search of a midnight kiss": Aprovat alt
divendres 5 de desembre de 2008
El cinema i la Llei Seca, 75 anys després
Avui fa 75 anys que es va derogar la famosa "Llei seca" als Estats Units. Una llei que va néixer l'any 1920, poc després de finalitzar la Primera Guerra Mundial, i que es va abolir tot just quatre anys després del crack del 29. Van ser uns anys de gran inestabilitat als Estats Units. Inestabilitat política, social, econòmica, racial, etc.
Època de crisi, en definitiva. I com deia en un post recent, el cinema és un art capaç d'aprofitar aquestes situacions de crisi. I el que va comportar la Llei Seca no en va ser una excepció.
Algunes joies cinematogràfiques nascudes a partir de la Llei Seca:
"Underworld" ("La llei de l'hampa") de Josef von Sternberg, de l'any 1927.
"Scarface" de Howard Hawks, de l'any 1931.
D'aquestes dues pel·lícules, a més de la qualitat cinematogràfica, se n'ha de destacar un altre element. La seva condició de document social de l'època, ja que el que estaven fent en aquells moments segurament no era pel·lícules de gàngsters sinó cinema social. El que estaven filmant era el que estava passant en aquells moments a la societat nord-americana. "Scarface", per exemple, tot i que s'esterna el 1933 està rodada l'any 1931, i tracta sobre la vida d'Al Capone. Un Capone que en el moment de rodar-se la pel·lícula encara era lliure. Crec que no va anar a la presó fins l'any següent. Per tant, la valentia i el risc de rodar aquestes pel·lícules era evident.
"The roaring twenties" ("Els violents anys 20") de Raoul Walsh, de l'any 1939.
Aquesta pel·lícula està considerada com la compil·lació perfecta de la societat nord-americana des del final de la primera Guerra Mundial fins als anys de la Gran Depressió.
Després, amb el pas dels anys, han vingut altres pel·lícules que han fet créixer el gènere. Em quedo, no perquè estigui al nivell d'aquestes pel·lícules, que no sé si ho està, sinó pel que em va impactar quan la vaig veure per primera vegada (no sé quantes vegades l'he vist ja) amb "Els Intocables d'Elliot Ness", film de Brian de Palma de l'any 1987.
Època de crisi, en definitiva. I com deia en un post recent, el cinema és un art capaç d'aprofitar aquestes situacions de crisi. I el que va comportar la Llei Seca no en va ser una excepció.
Algunes joies cinematogràfiques nascudes a partir de la Llei Seca:
"Underworld" ("La llei de l'hampa") de Josef von Sternberg, de l'any 1927.
"Scarface" de Howard Hawks, de l'any 1931.
D'aquestes dues pel·lícules, a més de la qualitat cinematogràfica, se n'ha de destacar un altre element. La seva condició de document social de l'època, ja que el que estaven fent en aquells moments segurament no era pel·lícules de gàngsters sinó cinema social. El que estaven filmant era el que estava passant en aquells moments a la societat nord-americana. "Scarface", per exemple, tot i que s'esterna el 1933 està rodada l'any 1931, i tracta sobre la vida d'Al Capone. Un Capone que en el moment de rodar-se la pel·lícula encara era lliure. Crec que no va anar a la presó fins l'any següent. Per tant, la valentia i el risc de rodar aquestes pel·lícules era evident.
"The roaring twenties" ("Els violents anys 20") de Raoul Walsh, de l'any 1939.
Aquesta pel·lícula està considerada com la compil·lació perfecta de la societat nord-americana des del final de la primera Guerra Mundial fins als anys de la Gran Depressió.
Després, amb el pas dels anys, han vingut altres pel·lícules que han fet créixer el gènere. Em quedo, no perquè estigui al nivell d'aquestes pel·lícules, que no sé si ho està, sinó pel que em va impactar quan la vaig veure per primera vegada (no sé quantes vegades l'he vist ja) amb "Els Intocables d'Elliot Ness", film de Brian de Palma de l'any 1987.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)