El cas és que "Romanzo criminale" és una bona pel·lícula que retrata l'aventura d'uns delinqüents de carrer de poca volada de la Roma dels anys 70 i 80 que van aconseguir convertir-se en els dominadors del narcotràfic i de la violència de la capital italiana.
Malgrat que hi ha algunes mancances en el guió, habituals en pel·lícules de llarga durada i més encara quan es tracta de films que retraten escenaris i personatges reals de violència, corrupció, etc., el cert és que hi trobem perles en el diàleg que et transporten al més clàssic del gènere del cinema de gàngsters. En un moment de la pel·lícula, quan els joves integrants de la banda es plantegen un cop i es plantegen què els pot passar, les respostes són antològiques: un diu "Com a molt ens maten", i l'altre remata dient "Ja hem mort mil vegades". Com aquestes, n'hi ha moltes més.
És una pel·lícula que en ocasions et trasllada al millor del cinema nord-americà dels anys 70. Directors com Scorsese o Francis Ford Coppola (alguna escena de la pel·lícula em va portar immediatament al cap a El Padrino) devien estar, de ben segur, en el cap de Michelle Placido a l'hora de roda aquest film.
La manera d'il·luminar, amb tons més aviat foscos i ombrívols, ajuden a crear una atmosfera certament angoixant en algunes ocasions. I la música? Aquí tinc dubtes. És una música que a mi m'agrada, però no acabo d'estar segur que sigui un encert. En tot cas, com dic, és una música que m'agrada.
És una pel·lícula que crec que retrata bastant bé els contrastos d'Itàlia i el seu desconcert polític i social de les darreres dècades. Des de l'antagonisme de les dues paraules que formen el títol de la pel·lícula, a les constants referències religioses barrejades amb violència, a la successió, en una mateixa seqüència, d'esedeveniments tant oposats com l'assassinat d'Aldo Moro, l'atemptat contra el Papa de Roma o la celebració popular per la victòria de la selecció italiana de futbol en el mundial de 1982, creen un mosaïc d'antagonismes que et fan estar observant a la pantalla un país desorientat però alhora fascinant.
Nota de "Romanzo criminale": Notable
5 comentarios:
Me l'apunto. La llàstima és que el 'nou cinema' italià vagi només de la màfia. Em va agradar força 'Gomorra' (tot i que el llibre és infinitament millor) i una miqueta menys 'Il divo'. Gran actuació del protagonista, però crec que és una pel·lícula amb massa pretensions. No ho sé.
Aquest 'nou cinema' italià em recorda el 'vell cinema' espanyol, quan només sabien parlar de la Guerra Civil.
Per cert, ahir vaig tenir l'oportunitat de veure 'Bad guy', una de les primers pel·lícules de Kim Ki Duk. Crec que no es va estrenar a Espanya. La vaig trobar 'casualment' a la xarxa. Torna a parlar de la prostitució, un dels seus temes preferits. No em va convèncer del tot, però els dos protagonistes, que quasi no parlen, estan fantàstics. I la banda sonora és brutal.
Ja tenim data per la trobada blogger. Estàs a la llista d'apuntats. Si hi ha cap problema, m'ho dius.
Un plaer, un dia més, llegir les teves acurades crítiques de cinema. Una abraçada.
*Aquest finde intentaré anar a veure 'Mi nombre es Harvey Milk'. M'agrada molt Sean Penn.
Tens raó, s'haurà d'esperar un temps per a confirmar el ressorgiment del cinema italià. Evidentment, amb tres films de referència en un període de dos anys no n'hi ha prou per parlar d'aquest ressorgiment, però està clar que s'hauran de seguir les noves propostes que ens arribin del país de la bota.
Molt bona crítica!
Salut!
Tinc, o tenia ja no ho sé, en llista per veure "Il Divo" i "Romanzo.." però abans n'han caigut altres. La que sí que he vist és "Gomorra" quan hi vagis ja la comentarem. A mi em va agradar.
He vist "El meu nom és Harvey Milk", biòpic correcte i lògicament amb rerefons reivindicatiu, però és el que és. Ja tinc la dosi de cinema de conscienciació.. ;-) També, per curiositat, "RocknRolla", dintre del gènere no està malament, però res de l'altre món.
Petonet!
jo és que hi ha 2 gèneres que no puc gaire i són el western i el de gàngsters o màfies.
A mi de la màfia no m'agraden. Grans pel.lícules que han sigut reconegudes per la critica a mi m'han avorrit. Hi ha una excepció, és clar, que són les del Padrino.
Publica un comentari