Aricle publicat a FilmConductor i escrit conjuntament amb la Fransi Nieto.
El 16 de desembre de 1963 la ciutat del sol, València, ens va regalar Ricardo Macián, periodista, realitzador i ara director de cinema documental. Aviat començaria a jugar amb les càmeres i a sentir el cuquet de salvar instants que el temps decideix apropiar-se.
La seva trajectòria com a operador de càmera i realitzador l’han portat a conèixer llocs de polítiques extremes, ha cobert nombrosos conflictes internacionals com la Guerra del Golf, la guerra civil iugoslava o les primeres eleccions palestines. El seu anterior treball com a director i realitzador va ser el documental Mercado Central, Mil años de Historia. Ara, amb gran entusiasme heroic presenta Los ojos de Ariana (antic nom de l’Afganistan), un documental cinematogràfic clandestí que promet no tancar cap cor, i és que “un país sense cinema documental, és com una família sense àlbum de fotografies”. Aquesta bella frase no és nostra, sinó del xilè Patricio Guzmán. Un dels documentalistes de més prestigi internacional de l’actualitat (El caso Pinochet, Salvador Allende, Mi Julio Verne).
Los ojos de Ariana ens relata les vivències que, durant diversos anys, van haver de viure un grup de treballadors de l’Afghan Films a l’Afganistan. El seu objectiu va ser el de salvar, de la manera que fos necessària, l’arxiu cinematogràfic del seu país que estava en perill a causa de la persecució per part del règim talibà, de totes aquelles manifestacions culturals alienes al seu model de societat, de religió, de país, d’història, de cultura. Recordem que fins i tot van arribar a destruir diverses de les enormes estàtues dels Budes de Bamiyan, de més de 1500 anys d’antiguitat. Si van acabar amb aquestes relíquies, que no serien capaços de fer amb un arxiu cinematogràfic de només un segle de vida?
El fons d’aquesta pel·lícula ve a refermar la importància que té el cinema com a document històric, com a element de creació d’identitat i com a vehicle de conservació de la memòria històrica d’un país. I precisament aquest caràcter de document històric de valor, és el que ha fet que el cinema, com passa amb la història que ens explica Ricardo Macián, estigui contínuament en el punt de mira dels que ostenten el poder.
Però davant d’aquestes adversitats ens podem trobar gestos, actituds, conviccions com les dels treballadors de l’Afghan Films que van estar disposats a arriscar les seves vides per a salvar l’àlbum de fotografies del seu país.
0 comentarios:
Publica un comentari