És possible que una pel·lícula t'agradi i, alhora, no sigui una bona pel·lícula? I, a la inversa, pot una pel·lícula bona cinematogràficament no agradar-te? "Slumdog millionaire" és la pel·lícula perfecta per tenir aquest debat. Un debat que, en el fons, planteja la diferència de mirar-se una pel·lícula com un espectador o com un estudiós del cinema.
A mi, particularment, com a espectador, "Slumdog millionaire" m'ha agradat bastant. Però tinc els meus dubtes sobre la seva qualitat des del punt de vista cinematogràfic.
Malgrat el seu final edulcorat, molt propi del cinema made in bollywood (tot i que no es tracta pròpiament d'una pel·lícula d'aquest origen), el film de Danny Boyle t'enganxa des del principi i té la virtut de fer que, de principi a fi, l'espectador acompanyi als personatges. Quan els nens fugen de la policia, tu fuigs amb ells. Quan fugen dels que volen esclavitzar-los, fuigs amb ells. Quan el protagonista busca desesperadament i repetidament a la noia, tu la busques amb ell. I quan el protagonista es troba amb la pregunta final sense saber-ne la resposta, tu li dius "l'opció correcta és l'A!".
La connexió amb els personatges, doncs, existeix. I fa que la pel·lícula sigui emotiva. Que la pel·lícula agradi.
Ara bé, cinematogràficament tinc els meus dubtes. S'ha parlat molt del muntatge d'aquesta pel·lícula com un muntatge brillant. Jo no ho tinc tant clar. No dic que estigui malament, no. Simplement que no ho veig clar. De vegades es confon muntatge hàgil i ràpid amb muntatge bo, i no té per què ser així. I en aquest cas no estic segur que el ritme del muntatge sigui el més efectiu durant tota la pel·lícula. El mateix passa amb la fotografia. És obvi que es tracta d'una pel·lícula atractiva estèticament, visulament. Però em dóna la sensació que darrera d'aquesta bellesa estètica no hi ha una estructura coherent.
En el fons amb aquesta pel·lícula m'ha passa una cosa similar amb el que em va passar amb "Ciutat de Déu". Al marge que en alguns moments de la pel·lícula m'hi sembla veure força paral·lelismes, crec que ambdós films tenen una estructura i una orientació més publicista que no pas cinematogràfica. Sembla més dirigida a l'efectisme visual i estètic, que no pas a una estructura cinematogràfica més o menys coherent. I els codis de la publicitat, per sort, no són els mateixos que els del cinema.
Malgrat tot, com a espectador, la pel·lícula m'ha agradat.
Ara el dubte que tinc és: com puntuo aquesta pel·lícula?
(Després d'haver pensat bastant en la pel·lícula, avui 8 d'abril, crec que la pel·lícula no mereix més que un aprovat baix)
5 comentaris:
Hola!
Ui, debat al canto. A mi em va semblar una bona pel·lícula, no només pel que té d'empàtica (això que dius que t'identifiques amb el personatge) i d'efectista (la història d'amor, la realitat social de l'Índia), sinó perquè em va semblar que aquí els moviments temporals, per exemple, estaven ben aconseguits, que s'hi produïen de manera natural. Em va semblar molt encertat que anés endavant i endarrere sense que això quedés postís. També em va agradar la visió gens convencional de l'Índia, amb racons que no surten a la propaganda de les agències de viatges. Una mica irreal, sí, però això també buscava un efecte,crec jo. Entenc el debat de què parlaves al principi: que t'agradi una pel·li no vol dir que sigui bona i a l'inrevés. Però jo crec que aquesta és bona i, a més, em va agradar, malgrat el sucre! Però és clar que jo no en sóc cap entesa...
Comparteixo el dubte que esmentes perquè més d'una vegada se m'ha plantejat. I penso que una pel·lícula per ser mínimament bona no cal que sigui excessivament complexa o profunda, ni cal que inventi o creï escola. No tot han de ser obres mestres. Per descomptat hi ha d'haver un mínim de rigor a tots nivells i un cert toc personal de qui l'ha fet, però a partir d'aquí crec que ens hem de deixar anar i gaudir de l'art sense tants prejudicis. "Slumdog millionaire" des del meu punt de vista, perquè en tot la subjectivitat impera, crec que té el mínim per ser una pel·lícula que es pugui veure sense "sentir-se culpable" :-) Podria tenir més missatges i més profunds, sí.. però mira és una història d'amor i ingenuïtat, de superació personal i de casualitats, dolceta i de bon passar però que també apunta allò de terrible que poden patir les persones. I visualment i estructuralment crec que se'n surt bé. No la posaria al costat de les excel·lències ni la veneraria, no crec que faci història ni de bon tros, però fa el fet.
Una abraçada,
És clar, suposo que, tal com diu l'Imma, si hi haguessin reflexions més profundes i amb més missatges, la pel·lícula no arribaria a tant de públic, no seria comercial i, per tant, no hauria guanyat 8 Òscars... Però a mi tant me fa els òscars que hagi guanyat. No és aquest el criteri que em guia per valorar una pel·lícula...
estic totalment d'acord amb tu... pot ser una bona pel.lícula però cinematogràficament un pitafi o a la inversa jo sé distingir si m'agrada o no però les lliçons que ens dones per saber si és una bona pel.lícula a nivell formal.... aquestes lliçons no tenen preu, Roger,
gràcies
Bo que hi hagi debat!
Raquel i Imma, jo precisament no em refereixo als missatges de la peli, sinó a com és la peli cinematogràficament. Hi ha moltes pelis del cinema clàssic que el seu missatge no el comparteixo en absolut. Alguns exemples: "Centauros del desierto" de John Ford o "Rebbeca" de Hitchcock (un cas de justificació de la violència de gènere que avui dia seria impensable). Però en canvi cinematogràficament són grans pel·lícules. I ho són no pel que diu sinó pel com ho diu.
Mònica... Lliçons?!?!?!? No dona, no. Encara no he arribat al nivell de donar lliçons a ningú!!!
Publica un comentari a l'entrada