No estic segur que durant la història del cinema hi hagi hagut un moviment de cine còmic com aquest. De fet no estic segur que hi hagi hagut un altre moviment com a tal de cine còmic. Potser l'excepció seria l'slapstick propi del cinema mut de la dècada dels anys 10. I el que sí que estic segur és que no hi ha hagut, després de la "screwball comedy", un humor intel·ligent que es pugui comparar al que aquest moviment va produir durant les dècades dels anys 30 i 40. Sí que hi ha hagut comèdies intel·ligents, però podriem dir que han estat oasis dins del desert.
Es tractava d'un tipus de comèdia lleugera. Lleugera, però intel·ligent. I cinematogràficament molt rica. Bona part dels grans directors del cinema clàssic nord-americà, i gran part dels millors actors i les millors actrius d'aquest cinema, van fer, encara que només fos un cop, alguna "screwball comedy".
Katharine Hepburn i Cary Grant a "Bringing up baby" de Howard HawksNo m'estranyaria que el moment històric en el qual va nèixer aquest sub-gènere de la comèdia tingués molt a veure amb el seu èxit. Neix als Estats Units a principis dels anys 30, i s'allarga durant aquella dècada i la següent. És a dir, neix tot just després de la Gran Depressió, neix després d'una gran crisi. I segurament el públic va veure en el cinema, més que mai, una forma d'evasió.
Quins eren els temes principals d'aquestes comèdies? Bàsicament els embolics sentimentals. La successió de malsentesos, amb gran dosis d'ironia i una sexalitat amagada, no explícita. Vaig llegir en una ocasió que un crític (no recordo quin) qualificava la "screwball comedy" com a comèdies sexuals sense sexe. Crec que és una definició encertada. I tot això amanit amb un ritme trepidant i uns diàlegs mordaços.
Descans del rodatge de "The lady Eve" amb Henry Fonda, Barbara Stanwyick i Preston SturgesFrank Capra, Howard Hawks, George Cukor, Gregory La Cava, Preston Sturges, Leo McCarey, Ernest Lubitsch o Billy Wilder són només alguns dels grans directors d'aquest sub-gènere. Katharine Hepburn, James Stewart, Cary Grant, Barbara Stanwyick, Jean Arthur, Gary Cooper, Spencer Tracy o Henry Fonda, són algunes de les estrelles de la constel·lació de la "screwball comedy"
Alguns dels títols més importants: "It happened one night" (1934) de FRank Capra, "The awfull truth" (1937) de Leo McCarey, "Bringing up baby" (1938) de Howard Hawks, "The Philadelphia story" (1940) de George Cukor, o "The lady Eve" (1941) de Preston Sturges. N'hi ha moltes més, sens dubte.
I 70 anys després encara és un luxe poder gaudir de totes aquestes lleugeres, però intel·ligents, obres d'art. Per què, què és sinó un luxe, aquesta batalla entre Katharine Hepburn i Spencer Tracy?
10 comentarios:
Ooooooh!! Roger, a partir d'ara estàs en l'Olimp dels Déus!! jo també sóc una cinèfila que ha gaudit, gaudeix i seguirà gaudint amb aquestes grandíssimes comèdies sofisticades, amb diàlegs brillants impossibles de mantenir en la realitat per l'alt nivell de contingut i, sobretot, amb la presència de grans actors com els que nomenes, especialment Hepburn, Grant i Tracy.
Certament, com dius, posteriorment a la dècada dels 50 i, especialment, actualment és difícil trobar grans comèdies que puguin tenir alguna relació amb aquelles. En tot cas, algunes comèdies romàntiques actuals podrien assemblar-se, encara que no arribin al seu nivell. Se m'acut, per exemple, "An ideal husband" d'Oliver Parker, o, en un altre gènere "El hombre que subió a una colina y bajó de una montaña".
Actors com Rupert Everett, Hugh Grant, i d'altres podrien, amb distància, tenir un aire a aquells actors clàssics...
Ostres, l'Olimp dels Déus! Què bé que sona això!!
Jo crec que res de l'actualitat és comparable amb les dècades dels 30 i 40 i, una mica menys, dels 50. I menys encara com a moviment.
I amb tots els respectes... Què és Hugh Grant al costat de Cary Grant, Spencer Tracy, James Stewart???
Per mi les millors pel·lícules que s'han fet mai!
Bringing up baby, o com es va traduir aquí, La Fera de la meva nena, és una de les millors comèdies que he vist mai i no em canso de revisionar cada cop que puc.
La conclusió que podem treure és que, com ara també estem en una época de forta crisi, es començaran a fer bones comèdies intel·ligents?
Un gran gènere! Abraçada.
Sens dubte, és un gran gènere.
I, Deric, sobre el que dius, fa uns mesos vaig fer un post relacionant cinema i crisi. A veure si tenim sort i d'aquesta crisi en surt alguna cosa bona...
http://llanternamagica.blogspot.com/2008/10/la-crisi-una-oportunitat-pel-cinema.html
Qué decirte, Llanterna. Es una pena que este género se cultive tan poco (se confunde la comedia con el chiste de mal gusto). Los mejores momentos en el cine los he pasado revisando todo Leisen, Sturges, Lubitsch o la comedia italiana entre los 40 y los 70. Revisar "I soliti ignoti" o "To be or not to be" es una delicia. O ver "What's up, doc?" a dos butacas de un gran conocedor del género, Peter Bogdanovich :-) Alguien que siempre se ha mostrado agradecido a los maestros del género, Hawks, Wilder,...
La millor època, el millor gènere, els millors directors, els millors actors , les millors actrius!!!!
que més es pot demanar????
Ha estat sens dubte la millor etapa del cinema i crec que ho serà.... perquè ja no hi haurà ni directors ni actors ni actrius ni guions com aquells!!!!
petonet
Publica un comentari