Coppola fa amb "Tetro" una espècie d'exercici de cinema d'autor fins i tot amb tocs de cinema indie (el potser ja massa recorrent cinema "modern" en blanc i negre, per exemple). Un exercici que no sé si és voluntari o forçat per la implacable maquinària de la indústria cinematogràfica (recordem que la pel·lícula anterior de Coppola, Youth Without Youth, no s'ha arribat ni a estrenar a les nostres sales). En tot cas, una situació que dóna la possibilitat al director de, com se sol dir, fer el que vulgui.
I el resultat és, per a mi, profundament desconcertant.
En la pel·lícula hi ha moments que són certament brillants. Quien tuvo retuvo, suposo. Gran seqüència la de la ràdio La Colifata; o la de la surrealista interpretació teatral del Faust en femení; o el viatge en cotxe a la Patagònia; o alguns jocs d'espai interessants. Però són, en la meva opinió, oasis en el desert.
Un desert on sí que hi destaquen les interpretacions de Vincent Gallo i Maribel Verdú. On no hi aporta res la de Alden Ehrenreich. I on directament hi sobra, per insoportable i gens creïble, la de Carmen Maura.
Però per a mi el problema de la pel·lícula és que no arrenca ni a marxes forçades. El guió no funciona. I quan sembla que comença a arrencar i a funcionar, agafa una deriva, primer de moments previsibles, i després d'una suma de despropòsit darrera despropòsit. La darrera mitja hora es converteix en una cosa més pròpia d'un culebrot veneçolà que no pas del director d'obres com El Padrino, Apocalypse Now o La ley de la calle.
L'última frase de la pel·lícula ("Tot anirà bé. Som una família") m'han fet entrar ganes d'anar a la guixeta a demanar que em tornessin els diners.
Nota de "Tetro": (em sap greu, però...) Suspès
0 comentarios:
Publica un comentari