El DVD és un recurs que faig servir cada cop més. Mentre la meva dvdteca està creixent de forma (econòmicament) preocupant, de tant en tant em dedico sessions cinematogràfiques casolanes i més o menys maratonianes. Aquest cap de setmana, obligat per un esquinç que em recomana guardar repòs, ha estat un d'aquests caps de setmana intensos de sofà-dvd.
A part de l'escapada a l'Icària per a veure "Enemigos públicos", he tingut una triple sessió addicional: "Mamma Roma" divendres a la nit (i ja comentada en un post anterior), "Reservoir dogs" dissabte a la nit (i ja vista anys enrere) i "The Straight story" diumenge a la nit. Al sofà, doncs, amb Pasolini, Tarantino i Lynch.
"Reservoir dogs" la vaig veure ja fa uns quants anys i crec que vaig seguir el procés que vam seguir molta gent de la meva generació (sóc nascut al 74, o sigui que podeu fer càlculs): vaig veure aquesta pel·lícula després de quedar-me sorprès amb "Pulp Fiction", que s'havia rodat dos anys després de "Reservoir dogs". "Pulp fiction" per a mi va ser un impacte, una cosa totalment nova i, de fet, va ser la primera pel·lícula que vaig fer que em regalessin. En aquest cas amb VHS, clar. Però després vaig veure "Reservoir dogs" i, tot i que és un film menys nítid, més sec, menys comercial, vaig tenir la sensació d'estar veient una pel·lícula millor.
Amb els anys Tarantino m'ha anat interessant menys, fins al punt que continuo pensat que aquestes dues pel·lícules (que són de 1992 i 1994) són, encara avui, els seus millors treballs.
Per la seva banda, "The Straight story" em va semblar una pel·lícula interessant. Lluny de l'estil abstracte (i per a mi execessiu) de films com "Inland Empire", es tracta d'una peculiar road movie, de ritme pausat i reflexiu. Segurament no és de les pel·lícules que més es destaquin de Lynch però jo, sense ser un expert en aquest cineasta, em quedo abans amb un film com aquest, de caràcter narratiu però amb un segell personal que la fa tenir un toc diferent, abans que amb films que, com deia fa uns mesos, de tant abstractes et fan dubtar si estàs davant d'una estafa o d'una obra mestra.
3 comentarios:
'Reservoir dogs' és una de les pel·lícules d ela meva vida, senyor blau (t'agrada aquest color!). En una de les habitacions de casa hi tinc emmarcat el poster original. Per a mi també és millor aquesta peli que 'Pulp Fiction'. Per a mi, el veritable cinema pur de Tarantino s'acaba amb 'Jackie Brown'. D'aquesta se n'ha perlat ben poc, és la gran oblidada, però és una petita joia. Una abraçada.
*El més bo del DVD a casa és que ningú arriba tard, ningú parla (com m'emprenya això) i ningú menja crispetes... com a mínim a casa meva. Salut i cinema!
Hola!
A mi també m'agrada The Straight Story, tot i que no és de l'estil habitual d'en David Lynch. Els tocs lynchians hi apareixen de retruc, però té diàlegs boníssims i una banda sonora per no parar d'escoltar. De totes maneres, encara que no he vist Inland Empire, me'n puc fer una idea i no és equivalent a "Lost Highway" o a "Mulholand drive".
No sóc gens apassionat d'en Tarantino, crec que igual que cineastes com Von Trier, amb els anys s'han tornat excessius, s'han decantat per extrems i han anat perdent coherència, és com si no haguessin sabut canalitzar el talent.
D'una Historia Verdadera, no puc fer més que lloar-la, em sembla una magnífica pel·lícula. Tot i això si que hi ha una mica del Lynch més abstracte, com el dibuix que es fa de la societat benestant nordamericana, que sempre apareix sota una màscara que la caricaturitza. Com tu dius, amb Inland Empire, el cinema de Lynch es comença a perdre aquella atracció que Mulholland Drive encara tenia, per culpa de l'exageració i l'extremisme del seu estil.
I Enemigos Públicos que tal? a mi em va semblar molt interessant! M'encanten els personatges d'en Mann i la seva ambigüitat moral.
Lluís
Publica un comentari