De vegades cal fer una mirada enrere i fixar-nos en qui han estat els que han aconseguit que el cinema sigui el que és. Per a entendre el bon cinema europeu actual, s'ha de conèixer el passat del cinema continental i, entre estrenes i estrenes, s'ha de fer l'exercici d'asseure's a l sofà de casa, agafar el comandament a distància i gaudir dels grans clàssics.
És el que vaig fer ahir a la nit amb "Mamma Roma" de Pier Paolo Pasolini. Una pel·lícula de l'any 1962, que passa de ser una de les grans pel·lícules d'un dels grans directors del cinema italià.
És una de les obres importants del neo-realisme italià sorgit després de la Segona Guerra Mundial. Es tracta d'una pel·lícula descarnada, dramàtica, retrat d'una profunda violència social. La violència social que patien les classes baixes de l'Itàlia de l'època.
Les interpretacions, on hi destaca una extraordinària Anna Magnani, el guió i la música extremadament trista i expressiva, són algunes dels elements que més destaquen de la que va ser tot just la segona pel·lícula de Pasolini.
És una pel·lícula que s'ha de veure. Des de l'extraordinària seqüència inicial, fins el dramàtic final.
4 comentarios:
Doncs si, amb cinema i literatura, s'ha perdut la costum, no de fer remakes, sinó de revisar, o llegir o mirar, obres de fa uns anys. No tot lo vell és dolent, ni tot lo nou bo.
Records.
Àlex.
M'encanta aquesta pel·lícula. Sobretot en l'apartat descriptiu, com fa un genial retrat dels suburbis romans, com tu dius,amb una genial fotografia. Tot i això, no crec que Mamma Roma sigui un film neo-realista si el compares amb La Terra tiembla, Roma ciudad abierta o El ladrón de bicicletas. A Mamma Roma, els personatges porten un segell molt personal del director i em sembla que la realitat social que descriu, només li serveix a Pasolini per a centrar-hi una brillant història, en bona part autobiogràfica. És una opinió. Passa quelcom semblant, per exemple, a Los Hermanos de Rocco.
Salut!
Lluís
Àlex, no només és cert que no tot el vell és dolent ni allò nou bo, sinó que en el cinema és més aviat al contrari.
Lluís, cert el que dius. En tot cas "Mamma Roma" podria formar part d'una espècie de neo-realisme "tardà", posterior al neo-realisme de Rossellini, Visconti i companyia.
Publica un comentari