Avui he assistit a una conferència que Inocencio Arias, diplomàtic i reconegut afeccionat al cinema, ha donat al Taller de Guionistes. El tema, com diu el títol del post, ha estat fer un repàs sobre el que envolta els Òscar.
Arias ha començat explicant que el cinema americà suposa un ingrés brutal per l'economia nord-americana, així com pel conjunt de la ideologia i la política dels Estats Units. Això ha fet que el que va començar amb una arrel artística, s'hagi convertit en una qüestió econòmica.
El que és curiós és l'origen dels premis. Cap als anys 20 el productor Mayer, de la Metro-Goldwyn-Mayer, va començar a detectar que, entre els seus treballadors, podia haver-hi un brot de conflictivitat laboral. Hi havia amenaça que col·lectius dels seus treballadors fessin vagues. Per sufocar aquestes protestes va crear un experiment que també va implantar Franco durant la dictadura: una espècie de sindicat vertical que agrupava tots els sectors de la indústria del cinema. Des dels productors als tècnics, passant per actrius, actors, directors, etc. Era la creació de l'Acadèmia del cinema que, malgrat que naixia per a defensar la indústria cinematogràfica dels perills externs (la censura, per exemple), té el seu gérmen en la por de Mayer a la conflictivitat laboral.
Doncs bé, en el document fundacional d'aquesta nova organització hi constava un paràgraf que va passar desapercebut i on es deia que s'instauraven uns premis per a reconèixer l'activitat professional del sector.
Així van néixer els Òscar que, en el seu inici no tenien cap intenció economicista. Ara la cosa ha canviat i estan programats, en paraules d'Arias, per la tirania de la publicitat. De fet es fan a una hora que sigui la menys dolenta per Los Ángeles i Nova York, els dos principals centres de la piublicitat i el cinema que, malauradament per ells, tenen una diferència horària important, amb la qual cosa els és difícil trobar el millor horari televisiu.
La forma de decidir el premi al principi era cosa d'amiguets. Es reunien deu o dotze persones i decidien els premis. Això va canviar amb una pel·lícula de Bette Davis dels anys 30 (no recordo quina era) en la qual la Davis va fer un paperàs i no va ser ni nominada. Això va crear un escàndol que va ajudar a canviar el sistema.
Amb Franck Capra com a president de l'Acadèmia el sistema va canviar i es va establir un cert ordre.
Ara a l'Acadèmia hi ha uns 5.800 membres dividits per categories (directors, actrius i actors, productors, guionistes, etc.). Per escollir quines pel·lícules són nominades a l'Òscar cada sector vota només al seu sector (és a dir, els directors voten només al millor director o directora), i tots voten a la categoria de millor pel·lícula. Per tenir dret a vot han de demostrar que han vist totes les pel·lícules.
Un cop nominades les pel·lícules candidates llavors sí que tothom vota totes les categories.
Arias ha volgut fer un perfil més o menys sociològic del que seria avui dia l'Acadèmia:
Els membres de l'Acadèmia són de certa edat per dues qüestions: en primer lloc, perquè per entrar a l'Acadèmia sol ser habitual tenir una certa experiència prèvia. I, en segon lloc, perquè quan s'entra a l'Acadèmia s'hi entra per tota la vida.
L'Acadèmia està molt masculinitzada. Els homes són majoria en gairebé totes les categories. La categoria d'actrius i actors és l'execpció.
El col·lectiu majoritari és el d'actrius i actors. I això fa qie moltes vegades el premi estigui una mica esbiaixat ja que moltes vegades se sol nominar una pel·lícula dintre de l'apartat de millor pel·lícula pel fet que en aquesta hi hagi una bona interpretació.
En definitiva, segons Inocencio Arias, l'Acadèmia i els Òscar refelecteixen la ideologia de l'home de classe mitjana dels Estats Units. Un exemple d'això el trobem, per exemple, en l'any que va estar nominada Citizane Kane d'Orson Welles. No va guanyar l'Òscar, i se'l va endur How green was my valley de John Ford. Són dues pel·lícules de l'any 1941, en plena Segona Guerra Mundial. L'Acadèmia va preferir premiar una pel·lícula que aportava els valors de la unitat familiar, l'esperança, etc., per davant d'una pel·lícula basada en la cobdícia, la grisor, etc.
Els gèneres que més Òscar han obtingut han estat el drama, els biòpics històrics i la comèdia. En canvi s'han premiat pocs musicals, westerns o pel·lícules de suspens.
Segons Arias l'impacte que té sobre una pel·lícula el fet de guanyar l'Òscar, és brutal. Ha posat dos exemples ben clars. Primer el cas de Claudette Colbert, que va cobrar 25.000 dòlars per fer "It happened one night". Amb aquesta pel·lícula va guanyar l'Òscar i va passar a cobrar 135.000 dòlars. Dos anys després era l'actriu millor pagada de Hollywood. I l'altre cas era el de "Million dolar baby" que, abans de ser nominada, s'estava projectant a 92 sales dels EEUU i quan va guanyar es va passar a 1.075 sales.
Preguntat sobre la pressió que fan els productors per a què les seves pel·lícules guanyin el premi, Arias ha respost que la pressió que fan no són suborns, com alguns cops es creu, sinó que són potentíssimes campanyes publicitàries en els mesos previs a la cerimònia.
Per Arias els Òscar van començar amb una arrel artística de reconeixement de l'activitat professional del sector, i s'han convertit en un trampolí d'or per al cinema nord - americà.
0 comentarios:
Publica un comentari