Ja he parlat en altres ocasions del cinema de Jaime Rosales. Anteriorment havia vist "Tiro en la cabeza", "Las horas del día" i alguns dels seus curtmetratges. Avui he vist "La soledad", el seu segon llarg.
Malgrat que dels seus tres llargmetratges segurament és el que menys m'ha agradat, "La soledad" em serveix per a reafirmar-me en la meva convicció que Javier Rosales és un dels directors espanyols amb més present i més futur.
Els tres llargs de Rosales són molt similiars. Totes tres pel·lícules ens parlen de la soledat, d'una quotidianitat terrible, monòtona, gris, que en un moment donat és trencada per un fet colpidor. En el cas de "Las horas del dia" ens explica com un personatge vulgar, amb poca ambició, amb poc caràcter es pot convertir en un assassí sense cap motiu aparent. A "Tiro en la cabeza" veiem com un personatge que podria ser qualsevol de nosaltres, fa una vida normal fins que es converteix en "bèstia", en aquest cas en un membre d'ETA que mata a sang freda. I, en "La soledad", les ruptures segurament no són tant brusques, però els personatges monòtons, que viuen situacions d'una extrema normalitat, veuen trencat el seu equilibri per un càncer o per la mort d'un fill.
I totes tres pel·lícules estan rodades d'una forma molt especial. Gairebé diria que podem parlar d'un estil Rosales. Un estil que, per cert, té molts aires del cinema de Robert Bresson. Rosales juga molt amb els silencis, amb els sorolls de fons i, sobretot, amb una forma peculiar d'enquadrar.
A "La soledad" moltes de les seqüències es veuen amb la tècnica de la multivisió. La pantalla està dividia en dos i es veu la mateixa seqüència filmada des de diferents posicions de càmera. Això permet dues coses. En primer lloc, aportar dos punts de vista diferents de la seqüència. I, en segon lloc, crear una sensació de separació, d'abisme, entre els personatges. Una sensació de soledat, malgrat no estar sols.
I, igual que faria posteriorment amb "Tiro en la cabeza", en gran part de les seqüències Rosales allunya la càmera dels protagonistes, molts cops els situa en un segon espai i molts cops els veiem a través de portes o finestres. Això crea una sensació de llunyania respecte els personatges. "La soledad" podria ser una pel·lícula lacrimògena. En canvi és d'una gran fredor. I això ho aconseguix Rosales amb la seva forma peculiar de filmar.
És curiosa una altra similitud entre "Las horas del día" i "La soledad": totes dues pel·lícules comencen amb uns plans de situació estàtics i acaben també amb uns plans de situació estàtics. La diferència és que "Las horas del día" és simètrica perquè comença i acaba amb els mateixos plans i, en canvi, "La soledad" no és simètrica: comença amb plans de situació del poble d'una de les protagonistes, i acaba amb plans de situació de la ciutat de Madrid.
Qui no hagi vist les pel·lícules de Rosales, que les vegi. Valen la pena.
3 comentaris:
Em va costar reaccionar , un cop vaig sortir del cinema després d'haver vist La soledad.... era un dissabte de matinada i la feien al Casablanca.
Vaig trigar a entendre la pel.lícula de Rosales, tant a nivell de forma coma nivell de contingut, sobretot del primer.... segurament no és pas novedós però si més no és difícil de veure aquest tipus de cinema.
A mi particularment em va agradar força!
A mi també em va agradar moltíssim.
A mi em va agradar moltíssim, tot i aquesta obsessió quasi malaltissa per intentar ser diferent als altres. 'La soledad' es una gran pel·lícula, ho tinc claríssim. Per contra, 'Tiro en la cabeza' em va semblar una presa de pèl. La idea és bona per un curt, però estar una hora i mitja veient i escoltant la història des de lluny no té cap sentir. Per mi, està clar. Ara només li falta enregistrar la següent cap per avall, així també serà diferent. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada