Que el cinema català viu un moment dolç ja ho he comentat en altres posts. I Marc Recha encara dóna més arguments amb el seu "Petit indi", una molt bona pel·lícula.
És una pel·lícula molt europea. Fins i tot diria que és una pel·lícula molt afrancesada. Podria passar perfectament als suburbis de qualsevol gran ciutat de França.
Una pel·lícula que de tant petita es fa gran. Una pel·lícula on els silencis compten més que els diàlegs. I on els espais, les localitzacions, no només agafen un protagonisme poc habitual, sinó que en el fons són un reflex de l'interior dels protagonistes.
I és que la pel·lícula transcorre en una espècie de frontera. Una frontera que ho és física, ja que la majoria de localitzacions es troben als límits de les poblacions de Barcelona, Santa Coloma i Montcada. Però que també ho és mental, ja que la majoria de personatges viuen al fil d'una frontera interior que en qualsevol moment els pot fer perdre l'equilibri i donar un pas que pot ser fatal.
És un codi cinematogràfic molt utilitzat en els westerns: personatges fronterers que viuen en una espècie de territori salvatge. En aquest cas el territori és una zona de ningú molt propera a la gran urbs que és Barcelona; el riu Besòs; les vies de tren d'aquells paratges, on s'hi construeix l'AVE com a símbol de futur igual que en molts westerns s'explicava l'arribada del ferrocarril a l'Oest americà; els extranys edificis del barri de Singuerlín de Santa Coloma; les quantitats de torres elèctriques; la fàbrica DAMM; la central tèrmica de Sant Adrià, etc.
Una bona pel·lícula que, a més, és una crítica dura al sistema actual que fa que a la perifèria d'una ciutat pròspera (la millor botiga del món, diuen) s'hi visquin situacions límit.
Nota de "Petit indi": notable.
12 comentarios:
espero poder anar aquest dilluns a veure-la
Ahir volia anar al cinema i dubtava entre aquesta i "trash", o "The Imaginarium of Doctor Parnassus", depenia de com em trobés i de la opinió dels altres clar... al final ens vam quedar sense anar-hi.
Té bona pinta la què comentes.
Gràcies.
Àlex.
L'he vista avui i realment és ben especial. Feta de petits detalls acaba sent, com tu dius, una gran pel·lícula. Els silencis, els innombrables plans de detall -impagables algunes mirades- l'intimisme, els espais... tot plegat fa que aquesta cinta tingui un llenguatge propi que m'ha sorprès.
Abraçades!
Coincideixo plenament amb la teva visió. A Petit Indi els silencis esdevenen gairebé un personatge més -o sense gairebé-. En Marc Recha té un "passat" francès que es transmet. Confesso que tan sols he vist Dies d'agost i el sentiment va ser similar a aquest.
No tenia previst veure-la. L'altre dia els actors principals van estar als 'Matins' i no em van convèncer. Però, després de llegir-te, la poso a la llista de pendents. Una abraçada.
jo com en jordicine, em fa una mica de por perquè el què he vist d'en Recha no m'ha agradat gaire, però li donaré un vot de confiança.
petó
Estic d'acord, és una gran pel·lícula, com tu dius, una mena de western urbà....molt en la línia de Marc Recha...Val la pena!
per cert, deixo comentari que he escrit sobre petit indi per si interessa:
http://www.cinearchivo.com/site/Fichas/Ficha/FichaFilm.asp?IdPelicula=81359
Gràcies
M'agrada molt la teva anàlisi sobre la pel·lícula però has d'admetre que no és una peli per a tots els públics.
Molt lenta i amb un missatge una mica depriment (pregunta a la teva àvia)
Gràcies a tothom pels comentaris. Coincideixo amb tot el que dieu.
És cert que és una pel·lícula que no és per a tots els públics (ja li preguntaré a la meva àvia...), però crec que de tant en tant va bé que surtin pelis més "arriscades" i que trenquin una mica amb la tònica habitual del cinema actual.
Finalment l’he vist, temia perdre-me-la però l’he pescada en sessió de matí. Formalment m’ha agradat molt. Tot això que ja heu dit els que m’heu precedit. I la música, que penso que no heu ressaltat, també. I el missatge....? jo he sortit preguntant-me què volia dir en Recha. Suposo que cadascú ens hem de construir el nostre missatge. A mi, m’ha fet patir perquè es veia venir...(la lentitud és una eina per provocar-ho, penso). Però, he acabat creient que la història (a més de coincidir amb tot el que dius Roger) és com una guia de navegants. En aquest món, potser cal tenir obert els ulls i tots els sentits per no refiar-te de les guineus. Perquè és llei de vida que les guineus s’han de cruspir els ocellets, o/i robar-te la cartera. I no cal deixar de ser de bona pasta. Com ho és l’Arnau.
Publica un comentari