"Whatever works" de Woody Allen

Veient "Whatever works" vaig tenir la sensació d'estar assistint a un retorn al Woody Allen més clàssic. Avui he llegit que el guió de la darrera pel·lícula del director novaiorquès no és actual, sinó que és un guió que ja estava escrit als anys 70. Així no és d'estranyar que aquesta nova pel·lícula ens porti, inevitablement, el cap a "Manhattan" o "Annie Hall", films de l'època més notable de Woody Allen.

S'agraeix, a més, la no presència com a actor del propi Allen, perquè segurament si hagués participat en el repartiment la sensació de déjà vu que tens amb aquesta pel·lícula, s'hagués convertit en una càrrega ("una pel·lícula més que s'ha inventat Woody Allen per a ell mateix", diriem), i no en un element positiu com és el cas.

És interessant el punt de vista de la pel·lícula ja que el protagonista del film es converteix en narrador que interpel·la directament al públic i això fa que l'espectador entri molt més en la pel·lícula i, a més, ho faci des d'un bon principi. Es pot dir que, d'alguna manera, es trenca la distància entre el que hi ha entre una banda i l'altra de la pantalla (no és el mateix, però em ve al cap "La rosa púrpura del Cairo", una pel·lícula d'Allen dels anys 80 que m'agradaria tornar a veure).

Els personatges són, com en moltes pel·lícules de Woody Allen, molt estereotipats i exagerats, però aquesta caracterització acompanya i emfasitza el discurs de falsedat i gairebé nihilisme que pregona aquesta comèdia.

Alguns dels altres elements molts "allenescos" presents en aquesta obra són els paisatges de Manhattan i la banda sonora formada per peces de jazz i de música clàssica.

Sembla, doncs, que Woody Allen ha apostat per tornar a les seves arrels més clàssiques i és que, com afirma Àngel Quintana en un article del número 26 de la revista Cahiers du Cinema, "el determinant d'aquesta nova pel·lícula és la demostració matemàtica que Allen és molt millor quan no surt de vacances i es manté fidel a la seva petita Manhattan".

Nota de "Whatever works": notable