M'agraden els cineastes que, quan veus les seves pel·lícules, saps que al marge de narrar-te una història, estan fent una reflexió sobre les possibilitats formals del cinema. I crec que Isaki Lacuesta és un d'aquests.
"Los condenados" és recomanable per moltes coses. Sense ordre d'importància:
- Per una escena memorable, de gairebé set minuts, que és un monòleg de Barbara Lennie, expressat cinematogràficament de forma magistral amb un pla fixe que contribueix a accentuar l'amargor del personatge en el moment en que expressa la que és una de les tesis principals de la pel·lícula.
- Per tractar en una sola pel·lícula diversos temes que són d'una actualitat i una transversalitat espacial innegable: preguntar-se si el que s'ha fet (en aquest cas optar per la lluita armada en un moemnt determinat de la vida) ha valgut la pena; diferències intergeneracionals, etc.
- Pel treball dels actors i actrius, més que notable.
- Per explotar les possibilitats del llenguatge cinematogràfic com, per exemple, el so, l'espai, el moviment de càmera o l'espai.
- Per un guió, al meu entendre, molt ben treballat. En aquest sentit, una curiositat: el guió és obra del mateix Isaki Lacuesta i Isa Campo. Lacuesta, en una entrevista a Cahiers du Cinema, explica que Lacuesta i Campo es van repartir les seqüències i "després les vam posar en comú. Simplificant molt, ella és molt bona amb els diàlegs i els detalls atmosfèrics i sensorials, i jo treballo més l'estructura". Em sembla una forma curiosa i positiva de treballar.
- I, per últim, per ser una constatació del bon estat de salut del cinema català. Isaki Lacuesta, Marc Recha, Albert Serra, Mar Coll... Bona pedrera cinematogràfica que les sales de cinema no respecten.
Nota de "Los condenados": Notable alt
0 comentaris:
Publica un comentari