El poder del documental

Aquesta setmana he estat fent un curs d'escriptura documental, organitzat per Tercer Ojo i el CCCB, i impartit per l'escriptor i guionista cubà Alejandro Hernández.

Surto molt satisfet del taller i amb el convenciment del gran poder que té el cinema documental, malgrat que sigui un dels germans petits del cinema.

És necessari potenciar el documental. És necessari que, no només en sales especialitzades o en cinemes "alternatius", sinó també en sales dels circuits comercials s'hi puguin projectar amb certa periodicitat pel·lícules documentals.

Em sembla que ja ho vaig dir alguna vegada, però considero que el documental és, en moltes ocasions, el cinema en estat més pur: una persona, una càmera, un protagonista, una història, la realitat. I és, també, el cinema que implica un compromís i una implicació major per part de qui el roda.

Sé que davant del cinema de ficció té la batalla perduda, però s'ha d'intentar!

Us deixo aquí alguns fragments i alguns tràilers de documentals que valen molt la pena:

L'essència del cinema

"El cine (Harvey Milk, Benjamin Button, Gran Torino, Vals con Bashir) detecta en el subsuelo de la sociedad los arrolladores movimientos sísmicos que empiezan a gestarse, se adelanta a la realidad política del futuro inmediato, otea en el horizonte el cambio de ciclo y empieza a dar forma a las ficciones que, con el paso del tiempo, nos ayudarán a explicar cómo el arte bucea en las pulsiones y en los registros más hondos de la sociedad en la que nace para acompañar a la Historia en su transcurso."

Carlos F. Heredero

"Slumdog millionaire" de Danny Boyle

És possible que una pel·lícula t'agradi i, alhora, no sigui una bona pel·lícula? I, a la inversa, pot una pel·lícula bona cinematogràficament no agradar-te? "Slumdog millionaire" és la pel·lícula perfecta per tenir aquest debat. Un debat que, en el fons, planteja la diferència de mirar-se una pel·lícula com un espectador o com un estudiós del cinema.

A mi, particularment, com a espectador, "Slumdog millionaire" m'ha agradat bastant. Però tinc els meus dubtes sobre la seva qualitat des del punt de vista cinematogràfic.

Malgrat el seu final edulcorat, molt propi del cinema made in bollywood (tot i que no es tracta pròpiament d'una pel·lícula d'aquest origen), el film de Danny Boyle t'enganxa des del principi i té la virtut de fer que, de principi a fi, l'espectador acompanyi als personatges. Quan els nens fugen de la policia, tu fuigs amb ells. Quan fugen dels que volen esclavitzar-los, fuigs amb ells. Quan el protagonista busca desesperadament i repetidament a la noia, tu la busques amb ell. I quan el protagonista es troba amb la pregunta final sense saber-ne la resposta, tu li dius "l'opció correcta és l'A!".

La connexió amb els personatges, doncs, existeix. I fa que la pel·lícula sigui emotiva. Que la pel·lícula agradi.

Ara bé, cinematogràficament tinc els meus dubtes. S'ha parlat molt del muntatge d'aquesta pel·lícula com un muntatge brillant. Jo no ho tinc tant clar. No dic que estigui malament, no. Simplement que no ho veig clar. De vegades es confon muntatge hàgil i ràpid amb muntatge bo, i no té per què ser així. I en aquest cas no estic segur que el ritme del muntatge sigui el més efectiu durant tota la pel·lícula. El mateix passa amb la fotografia. És obvi que es tracta d'una pel·lícula atractiva estèticament, visulament. Però em dóna la sensació que darrera d'aquesta bellesa estètica no hi ha una estructura coherent.

En el fons amb aquesta pel·lícula m'ha passa una cosa similar amb el que em va passar amb "Ciutat de Déu". Al marge que en alguns moments de la pel·lícula m'hi sembla veure força paral·lelismes, crec que ambdós films tenen una estructura i una orientació més publicista que no pas cinematogràfica. Sembla més dirigida a l'efectisme visual i estètic, que no pas a una estructura cinematogràfica més o menys coherent. I els codis de la publicitat, per sort, no són els mateixos que els del cinema.

Malgrat tot, com a espectador, la pel·lícula m'ha agradat.

Ara el dubte que tinc és: com puntuo aquesta pel·lícula?

(Després d'haver pensat bastant en la pel·lícula, avui 8 d'abril, crec que la pel·lícula no mereix més que un aprovat baix)

"Els secrets de la Ruta de la Seda"

Us informo d'unes activitats que m'ha fet arribar l'Eduard Balsebre i que m'ha demanat que en faci difusió a través de la Llanterna Màgica. Crec que pot ser interessant. 

El proper dimarts 17 de febrer a les 19h a l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 de Barcelona) Amu Daria -Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda-  fa la primera activitat del cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" amb la idea de compartir durant dues setmanes la passió que tenim un grup de persones viatgeres, blocaires, estudioses o provinents de l'Àsia Central per aquesta ruta i per aquests països.

Aquesta inauguració anirà acompanyada d'un documental sobre la Ruta de la Seda, xerrades, una exposició "Mirades de la Ruta de la Seda", i un tast de gastronomia del Kirguizistan...

Posteriorment, els dies 20, 24 i 27 de febrer continuaria aquest cicle amb l'emisió de les pel·lícules "El silencio (Sokout)", "El camino a casa" i "La historia del camello que llora", tres títols que ens ofereixen una visió fascinant de les cultures i de la vida en els països d'Àsia.

"Milk" de Gus van Sant

Poca cosa diré de "Milk", perquè ja fa un temps que s'ha estrenat i perquè ja s'ha dit gairebé tot:

- M'ha semblat una pel·lícula notable.

- Interpretació excel·lent com gairebé sempre de Sean Penn.

- Estructura molt efectiva a base d'un doble flashback eficaç. Moltes vegades els flashbacks amaguen deficiències del guió. En aquest cas crec que no és així.

- Unes quantes escenes més que notables. Em quedo amb l'impacte d'una de les escenes principals acompanyada amb la música de l'òpera "La Tosca", de Puccini, sinònim de passió i violència.

- Efectiu ús de l'espai. L'exemple més clar: l'habitació tancada, sense sortida, des don Harvey Milk deixa el seu testament sonor.

Nota de "Milk": Notable

"Frost/Nixon" de Ron Howard

M'agrada que estigui retornant el cinema polític, no només a Europa (ja vaig comentar el cas d'Itàlia amb "Il divo" i amb "Romanzo criminale"), sinó també als Estats Units.

"Frost/Nixon" m'ha agradat. I això que la darrera pel·lícula de Ron Howard que he vist, "El Codi da Vinci", em va semblar simplement horrorosa.

El format de la pel·lícula, estructurada amb un gran blashback i amb entrevistes ficcionades a alguns dels protagonistes principals, li donen una atmosfera de pel·lícula mig ficció, mig documental. És un bon format per una pel·lícula que és la crònica política de la caiguda del president Richard Nixon a partir de l'escàndol del Water Gate i que, alhora, és un bon exercici per entendre la relació entre comunicació i política en el sistema polític nordamericà. Ha estat inevitable per a mi trobar similituds (temàtiques, que no cinematogràfiques), amb "Il Divo", que retrata la decadència política d'Andreotti.

La bona caracterització de gairebé tots els personatges (potser l'excepció és el paper del personatge femení que no acaba de tenir massa sentit) i un conjunt de bones interpretacions donen encara un millor nivell a la pel·lícula.

Potser la pega que li he trobat al film de Howard són els darrers deu minuts. Per a mi sobren i són, crec, una concessió a la part més comercial i de show del cinema de Hollywood.

Nota de "Frost/Nixon": Notable

Seqüències inoblidables (17): "Mauvais sang"

La seqüència d'avui no és una seqüència mítica com l'anterior. Però és un fragment de "Mauvais sang", de Leos Carax, que vaig veure ahir a la tarda, i que em va semblar fascinant. Aquí us el deixo.

Seqüències inoblidables (16): "To have and have not"

Mítica escena, de la mítica pel·lícula de Howard Hawks, amb els mítics Lauren Bacall i Humphrey Bogart.

"The Wrestler" de Darren Aronofsky

Veient "The Wrestler" tens la sensació d'estar observant una cosa que ja has vist prèviament. I és que l'estructura argumental gira a l'entorn d'un plantejament repetit múltiples vegades en el cinema: la clàssica decadència d'un heroi americà vingut a menys i que, en plena fase de caiguda, moral i física, ensenya el seu vessant més humà que el fa reflexionar i albirar certa esperança, sabent en el fons que, com se sol dir, la suerte ya está echada.

Aquest és l'eix argumental de la nova pel·lícula d'Aronofsky, una pel·lícula que va de més a menys i que té com a principal ganxo el retorn al cinema (veurem si permanent o no) de Mickey Rourke. Un Rourke que compleix amb escreix i que, segurament, està en un dels papers més importants de la seva filmografia. De fet, fins i tot es pot arribar a pensar que el propi Rourke ha pogut viure una vida similar a la que viu el protagonista de la pel·lícula. Coneguts com són els problemes que ha tingut aquest actor durant la seva vida, derivats principalment de la violència, no m'extranyaria que s'hagués identificat plenament amb el personatge que interpreta.

Com deia abans, es tracta d'un film que va de més a menys. És un film irregular. A cops, bàsicament per la fotografia, però també per l'atmosfera plantejada, m'ha recordat a les bones pel·lícules de mestres com Clint Eastwood o el Martin Scorsese dels anys 70. Però hi ha alres elements, com la previsibilitat del guió o un incomprensible (fins i tot marejant) moviment de càmera permanent, que fan que una pel·lícula que té un inici prometedor, acabi perdent en certa manera l'interès inicial.

Nota de "The wrestler": aprovat

"Rebecca", una doble obra mestra

Tothom coneix la "Rebecca" de Hitchcock. Una obra mestra. Una grandiosa obra del cinema. De fet, fa poc em van demanar la llista de les meves 10 pel·lícules preferides, i hi vaig incloure "Rebecca" sense pensar-m'ho massa.

L'impressionant inici amb el ja mític "Anoche soñé que volvía a Manderley...", i tot el que venia al darrera, amb interpretacions impecables, moviments de càmera espectaculars, il·luminació pertorbadora, personatges fascinants, construïa una pel·lícula única.

Aquestes darreres setmanes m'he endinsat en l'altra "Rebecca". La "Rebecca" original. La novel·la de Daphne du Maurier i, oh sacrilegi!, m'he trobat amb una novel·la que, fins i tot, pot arribar a superar la pel·lícula del gran mestre. M'hi he enganxat fins que l'he acabat, i això que, òbviament, després d'haver vist la pel·lícula cinc o sis vegades, coneixia l'argument de sobres.

En fi, que com dic en el títol, "Rebecca" és una doble obra mestra. Del cinema i de la literatura.

(Malgrat el que dic del llibre, us regalo, novament, la seqüència inicial de la pel·lícula)

"Los ojos de Ariana" de Ricardo Macián

Aricle publicat a FilmConductor i escrit conjuntament amb la Fransi Nieto.

El 16 de desembre de 1963 la ciutat del sol, València, ens va regalar Ricardo Macián, periodista, realitzador i ara director de cinema documental. Aviat començaria a jugar amb les càmeres i a sentir el cuquet de salvar instants que el temps decideix apropiar-se.

La seva trajectòria com a operador de càmera i realitzador l’han portat a conèixer llocs de polítiques extremes, ha cobert nombrosos conflictes internacionals com la Guerra del Golf, la guerra civil iugoslava o les primeres eleccions palestines. El seu anterior treball com a director i realitzador va ser el documental Mercado Central, Mil años de Historia. Ara, amb gran entusiasme heroic presenta Los ojos de Ariana (antic nom de l’Afganistan), un documental cinematogràfic clandestí que promet no tancar cap cor, i és que “un país sense cinema documental, és com una família sense àlbum de fotografies”. Aquesta bella frase no és nostra, sinó del xilè Patricio Guzmán. Un dels documentalistes de més prestigi internacional de l’actualitat (El caso Pinochet, Salvador Allende, Mi Julio Verne).

Los ojos de Ariana ens relata les vivències que, durant diversos anys, van haver de viure un grup de treballadors de l’Afghan Films a l’Afganistan. El seu objectiu va ser el de salvar, de la manera que fos necessària, l’arxiu cinematogràfic del seu país que estava en perill a causa de la persecució per part del règim talibà, de totes aquelles manifestacions culturals alienes al seu model de societat, de religió, de país, d’història, de cultura. Recordem que fins i tot van arribar a destruir diverses de les enormes estàtues dels Budes de Bamiyan, de més de 1500 anys d’antiguitat. Si van acabar amb aquestes relíquies, que no serien capaços de fer amb un arxiu cinematogràfic de només un segle de vida?

El fons d’aquesta pel·lícula ve a refermar la importància que té el cinema com a document històric, com a element de creació d’identitat i com a vehicle de conservació de la memòria històrica d’un país. I precisament aquest caràcter de document històric de valor, és el que ha fet que el cinema, com passa amb la història que ens explica Ricardo Macián, estigui contínuament en el punt de mira dels que ostenten el poder.

Però davant d’aquestes adversitats ens podem trobar gestos, actituds, conviccions com les dels treballadors de l’Afghan Films que van estar disposats a arriscar les seves vides per a salvar l’àlbum de fotografies del seu país.