el cinema
com el cristianisme
no es fonamenta
en una veritat històrica
ens dóna un relat
una història i ens diu
ara: creu
i no diu
concedeix a aquest relat
a aquesta història
sinó: creu
passi el que passi
i això només pot ser el resultat
de tota una vida
Jean-Luc Godard
dimarts 31 de març de 2009
Neix "La Linterna Mágica"
Avui neix "La Linterna Mágica". Serà un bloc bessó de "La Llanterna Màgica" i neix amb la idea, després de parlar amb en Jordi durant el sopar de bloggers, d'ampliar una mica més l'abast de La Llanterna, parlant en castellà. Si dominés l'anglès, parlaria en anglès. Però de moment no tinc aquesta sort.
Que ningú pensi que La Llanterna Màgica baixarà el seu ritme, no. Simplement ara té un bloc germà, que creixerà en paral·lel.
Que ningú pensi que La Llanterna Màgica baixarà el seu ritme, no. Simplement ara té un bloc germà, que creixerà en paral·lel.
dissabte 28 de març de 2009
"La cabina" i "La verdad más verdadera"
"La cabina" (1972) d'Antonio Mercero
"La verdad más verdadera" (2009) de La excepción
dijous 26 de març de 2009
Una dècada, una imatge. Quina pel·lícula és?
Estava pensant en el diferent tipus de fotografia del cinema al llarg de la història, quan se m'ha acudit fer una parida-joc.
Posaré una foto corresponent a una pel·lícula per cada dècada de la història del cinema. A veure si algú encerta de quines pel·lícules es tracta. Algunes són molt faciletes... altres, no.
1890
Posaré una foto corresponent a una pel·lícula per cada dècada de la història del cinema. A veure si algú encerta de quines pel·lícules es tracta. Algunes són molt faciletes... altres, no.
1890
1900
1910
1920
1930
1940
1950
1960
1970
1980
1990
2000
Mecal, Festival Internacional de Curtmetratges de Barcelona
Demà divendres comença l'onzena edició del Mecal. S'allargarà fins el dia 5 d'abril. Es tracta d'un festival de curtmetratges molt consolidat a Barcelona.
Si mireu la web del festival podreu veure la programació complerta i els diferents espais de projeccions.
Aquí només us informo breument d'algunes coses. El festival compta amb tres seccions de competició oficial: la secció internacional, la secció obliqua i la secció documental. Al marge de les seccions competitives, hi ha diverses activitats i projeccions paral·leles. Per exemple, un especial dedicat a Polònia, amb retrospectiva de Roman Polanski i curtmetratges de directors com Adrzej Wajda o Kieslowski; una secció dedicada a Kafka; una secció dedicada a temes d'immigració; un especial de la directora Agnès Varda; i altres espais de caràcter més innovador i radical.
Un bon menú per a gourmets del cinema.
dimarts 24 de març de 2009
200
Aquest és el post número 200 de La Llanterna Màgica. I he deicidit dedicar-lo a fer una selecció dels posts que crec que m'han sortit millor.
Aquí els teniu (per ordre cronològic):
M'agrada el western
Un invent sense futur
L'expressionisme alemany: retrat d'una època
Entrevista a Àngel Quintana
Entrevista a Patricio Guzmán
Si Billy Wilder era Déu...
Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietricht?
La meva defensa del Western
Per què m'agrada el cinema documental?
La crisi, una oportunitat pel cinema?
El cinema i la Llei Seca, 75 anys després
Estimat Charlie Chaplin
"Dans le noir du temps": 10 minuts que valen 3 anys
Aquí els teniu (per ordre cronològic):
M'agrada el western
Un invent sense futur
L'expressionisme alemany: retrat d'una època
Entrevista a Àngel Quintana
Entrevista a Patricio Guzmán
Si Billy Wilder era Déu...
Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietricht?
La meva defensa del Western
Per què m'agrada el cinema documental?
La crisi, una oportunitat pel cinema?
El cinema i la Llei Seca, 75 anys després
Estimat Charlie Chaplin
"Dans le noir du temps": 10 minuts que valen 3 anys
dilluns 23 de març de 2009
"Gran Torino" de Clint Eastwood
Es fa difícil escriure un post sobre una pel·lícula quan tens la sensació que tothom ja ho ha dit tot. Però faré l'intent, perquè Clint Eastwood i "Gran Torino" s'ho valen.
Començaré dient que estic gairebé segur que quan a finals d'any destqui les deu millors pel·lícules que he vist durant el 2009 "Gran Torino" estarà entre les tres primeres. Hi poso la mà al foc. I si no és així, me n'alegraré perquè voldrà dir que aquest any hi haurà molt bones pel·lícules.
Coses a destacar:
Primer, l'excel·lent presentació que fa del personatge protagonista. Els deu primers minuts de la pel·lícula serveixen com a manual bàsic per tot aquell que no sàpiga com presentar el seu personatge principal. Les mirades d'Eastwood en el funeral de la seva dona, la bandera nord - americana plantada al jardí de casa seva, les escupinades a la seva néta i a la seva veïna. Són exemples perfectes de com construir un personatge. Aquí el mèrit es reparteix entre guionista, director, intèrprets, etc.
Segon, la gran facilitat en construir metàfores fílmiques. Brillant la idea de començar la pel·lícula de forma simultània amb un enterrament i un bateig. La mort d'un vell món i la benvinguda d'un nou món.
Tercer, l'habilitat de presentar-nos un personatge que és una barreja de gairebé tots els personatges anteriors de Clint Eastwood: des del Harry Callahan de "Harry el Sucio", al Frankie Dunn de "Million Dollar Baby", passant pel Willam Munny d'"Unforgiven". Fins i tot es pot pensar en l'Ethan Edwards de "Centauros del desierto", interpretat pel gran John Wayne. El Walt Kowalsky de "Gran Torino" és una mescla, i potser el resultat final, de tots ells.
Sisè, la nova demostració d'Eastwood com a cineasta gairebé total. Productor, director, actor i, tot i que aquest cop no és l'autor de la música, sí que és co-compositor del tema principal de la pel·lícula i fins i tot, en l'escena final se'l pot sentir cantant aquest tema principal. Us deixo aquí la perla final que és el mestre Clint cantant el tema "Gran Torino":
Nota de "Gran Torino": Notable alt
Començaré dient que estic gairebé segur que quan a finals d'any destqui les deu millors pel·lícules que he vist durant el 2009 "Gran Torino" estarà entre les tres primeres. Hi poso la mà al foc. I si no és així, me n'alegraré perquè voldrà dir que aquest any hi haurà molt bones pel·lícules.
Coses a destacar:
Primer, l'excel·lent presentació que fa del personatge protagonista. Els deu primers minuts de la pel·lícula serveixen com a manual bàsic per tot aquell que no sàpiga com presentar el seu personatge principal. Les mirades d'Eastwood en el funeral de la seva dona, la bandera nord - americana plantada al jardí de casa seva, les escupinades a la seva néta i a la seva veïna. Són exemples perfectes de com construir un personatge. Aquí el mèrit es reparteix entre guionista, director, intèrprets, etc.
Segon, la gran facilitat en construir metàfores fílmiques. Brillant la idea de començar la pel·lícula de forma simultània amb un enterrament i un bateig. La mort d'un vell món i la benvinguda d'un nou món.
Tercer, l'habilitat de presentar-nos un personatge que és una barreja de gairebé tots els personatges anteriors de Clint Eastwood: des del Harry Callahan de "Harry el Sucio", al Frankie Dunn de "Million Dollar Baby", passant pel Willam Munny d'"Unforgiven". Fins i tot es pot pensar en l'Ethan Edwards de "Centauros del desierto", interpretat pel gran John Wayne. El Walt Kowalsky de "Gran Torino" és una mescla, i potser el resultat final, de tots ells.
Quart, el turment i la gairebé poètica dependència de l'home dur cap a la figura femenina enyorada. Walt Kowalsky està tocat de mort per l'absència de la seva dona. Com també ho estava, per cert, William Munny a "Unforgiven".
Cinquè, la poderosíssima fotografia. El joc d'ombres i penombres clàssic de les pel·lícules d'Eastwood torna a guanyar protagonisme. I ho fa de la mà de Tom Stern, el director de fotografia de "Gran Torino" i que també ho va ser de pel·lícules com "Mystic River", "Million Dollar Baby", "Flags of our fathers", "Letters from Iwo Jima" i "The Changelling".
Nota de "Gran Torino": Notable alt
dimarts 17 de març de 2009
Pere Portabella, Doctor Honoris Causa de la UAB
Aquest matí he assistit a l'acte d'investidura del director de cinema Pere Portabella com a Doctor Honoris Causa de la UAB, la meva universitat.
Portabella és un cineasta de llarga trajectòria i que, a més, ha mostrat sempre un nivell d'implicació política i social molt elevat. Va tenir un paper destacat en la lluita anti-franquista i, ja en democràcia, va ser dirigent i diputat pel PSUC i per ICV. Personatges com Santiago Carrillo, Pasqual Maragall o Anna Sallés eren a l'acte solemne d'avui.
Des del punt de vista cinematogràfic, encarna els moviments renovadors i d'avantguarda que molts cops són incompresos, però que sovint tenen al darrera una reflexió teòrica, política i cinematogràfica molt accentuada. Portabella diu que el cinema encara és esclau de la literatura i del teatre i creu que ha d'aconseguir trencar aquesta línia. Això va molt en concordança amb el que proposaven els cineastes de la nouvelle vague que venien a dir que en el cinema les formes són tant o més importants que el fons, i que precisament a través de les formes es podia explicar també el fons. Dèien, per exemple, que si el que es volia explicar eren continguts revolucionaris des del punt de vista polític, també s'havia de ser revolucionari en les formes.
Portabella ha deixat clar durant la seva intervenció quins eren alguns dels seus referents cinematogràfics: Murnau, Dreyer, Eisenstein, Fritz Lang o Buñuel. Grans directors i, sobretot, grans directors avantguardistes.
Portabella és un cineasta de llarga trajectòria i que, a més, ha mostrat sempre un nivell d'implicació política i social molt elevat. Va tenir un paper destacat en la lluita anti-franquista i, ja en democràcia, va ser dirigent i diputat pel PSUC i per ICV. Personatges com Santiago Carrillo, Pasqual Maragall o Anna Sallés eren a l'acte solemne d'avui.
Des del punt de vista cinematogràfic, encarna els moviments renovadors i d'avantguarda que molts cops són incompresos, però que sovint tenen al darrera una reflexió teòrica, política i cinematogràfica molt accentuada. Portabella diu que el cinema encara és esclau de la literatura i del teatre i creu que ha d'aconseguir trencar aquesta línia. Això va molt en concordança amb el que proposaven els cineastes de la nouvelle vague que venien a dir que en el cinema les formes són tant o més importants que el fons, i que precisament a través de les formes es podia explicar també el fons. Dèien, per exemple, que si el que es volia explicar eren continguts revolucionaris des del punt de vista polític, també s'havia de ser revolucionari en les formes.
Portabella ha deixat clar durant la seva intervenció quins eren alguns dels seus referents cinematogràfics: Murnau, Dreyer, Eisenstein, Fritz Lang o Buñuel. Grans directors i, sobretot, grans directors avantguardistes.
diumenge 15 de març de 2009
Seqüències inoblidables (18): Bonnie and Clyde
De petit va haver-hi tres pel·lícules que em van impressionar força. Una era "El tercer hombre", una altra "El golpe". I la tercera era "Bonnie and Clyde". Aquí recupero una de les escenes inoblidables de "Bonnie and Clyde".
divendres 13 de març de 2009
"Dans le noir du temps": 10 minuts que valen tres anys
Tot just em queden tres mesos per acabar els estudis de direcció cinematogràfica. Tres mesos per a completar aquests tres anys d'immersió intensíssima en el Setè Art. Durant aquests tres anys hauré vist milers de seqüències de les millors pel·lícules de la història del cinema.
Un luxe.
Un luxe conèixer de ben a prop a Griffith, Murnau, Eisenstein, Pudovkin, Chaplin, Dreyer, Walsh, Ford, Hawks, Welles, Tourneur, Rossellini, Visconti, Bresson, Resnais, Truffaut, Godard, Ray, Peckinpah, Lubitsch, Bergman, Lang, Ozu, Ophulls, Hitchcock, Buñuel, Renoir. I tants d'altres.
No sé si aquests tres anys em serviran des del punt de vista professional. Tant debò. Però si no és així, em queda la tranquil·litat d'haver gaudit, d'haver après i d'haver viscut grans moments davant d'una pantalla. Però d'aquests grans moments, a falta de tres mesos per acabar i de les sorpreses que puguin venir, em quedo amb dos.
El primer gran moment el recordo perfectament. Va ser el primer visionat (després n'han vingut tres o quatre més) de "La passió de Joana d'Arc" de Carl T. Dreyer, una pel·lícula muda de l'any 1928 que em va deixar impressionat. I em va començar a demostrar que això del cinema era molt gran.
El segon gran moment el vaig viure ahir. I va ser gràcies a Jean-Luc Godard i la seva pel·lícula "Dans le noir du temps". Una pel·lícula de l'any 2004, de tansols 10 minuts de durada. Però quins 10 minuts! 10 minuts que valen els tres anys de curs. Potser quan la veieu pensareu que exagero. Potser aquesta valoració la faig condicionat després de tres anys intensos de consumir, en el millor sentit de la paraula, compulsivament coneixements cinematogràfics. Potser sí. Però em semblen 10 minuts d'una lucidesa extrema. Una reflexió brutal sobre el cinema i sobre la història contemporània. És com un adéu a tot, com un adéu al cinema i a la història. El final del cinema, el final de la història.
És recomanable veure-la en pantalla gran, a les fosques i amb un bon so. Si l'aconseguiu, veieu-la així. Si no l'aconseguiu, us haureu de quedar amb el que es troba a youtube (lúnica versió amb subtítols en espanyol que he trobat acaba mig minut abans que finalitzi la pel·lícula, així que us deixo la versió amb subtítols en anglès):
Un luxe.
Un luxe conèixer de ben a prop a Griffith, Murnau, Eisenstein, Pudovkin, Chaplin, Dreyer, Walsh, Ford, Hawks, Welles, Tourneur, Rossellini, Visconti, Bresson, Resnais, Truffaut, Godard, Ray, Peckinpah, Lubitsch, Bergman, Lang, Ozu, Ophulls, Hitchcock, Buñuel, Renoir. I tants d'altres.
No sé si aquests tres anys em serviran des del punt de vista professional. Tant debò. Però si no és així, em queda la tranquil·litat d'haver gaudit, d'haver après i d'haver viscut grans moments davant d'una pantalla. Però d'aquests grans moments, a falta de tres mesos per acabar i de les sorpreses que puguin venir, em quedo amb dos.
El primer gran moment el recordo perfectament. Va ser el primer visionat (després n'han vingut tres o quatre més) de "La passió de Joana d'Arc" de Carl T. Dreyer, una pel·lícula muda de l'any 1928 que em va deixar impressionat. I em va començar a demostrar que això del cinema era molt gran.
El segon gran moment el vaig viure ahir. I va ser gràcies a Jean-Luc Godard i la seva pel·lícula "Dans le noir du temps". Una pel·lícula de l'any 2004, de tansols 10 minuts de durada. Però quins 10 minuts! 10 minuts que valen els tres anys de curs. Potser quan la veieu pensareu que exagero. Potser aquesta valoració la faig condicionat després de tres anys intensos de consumir, en el millor sentit de la paraula, compulsivament coneixements cinematogràfics. Potser sí. Però em semblen 10 minuts d'una lucidesa extrema. Una reflexió brutal sobre el cinema i sobre la història contemporània. És com un adéu a tot, com un adéu al cinema i a la història. El final del cinema, el final de la història.
És recomanable veure-la en pantalla gran, a les fosques i amb un bon so. Si l'aconseguiu, veieu-la així. Si no l'aconseguiu, us haureu de quedar amb el que es troba a youtube (lúnica versió amb subtítols en espanyol que he trobat acaba mig minut abans que finalitzi la pel·lícula, així que us deixo la versió amb subtítols en anglès):
dissabte 7 de març de 2009
El personatge del mes: Glauber Rocha
Fa uns mesos vaig inaugurar una secció anomenada "El personatge de mes". La veritat és que no he fet els deures, i només he parlat d'un personatge del mes des del mes de novembre. Va ser sobre el director de fotografia Greg Toland.
Aprofitant que per al número de març de Film Conductor he escrit un article sobre el brasiler Glauber Rocha, intentaré posar-me al dia i recuperar aquesta secció.
Així que aquí teniu el personatge del mes de març: Glauber Rocha.
Article publicat al número 5 de Film Conductor
El Brasil, la seva història, la seva cultura, és una de les meves debilitats. I el cinema, la seva màgia, les seves emocions, és una de les meves passions. La combinació de Brasil i cinema, cinema i Brasil, és per a mi, doncs, molt especial.
I també crec que és especial i necessari parlar de cinemes desconeguts pel gran públic, cinemes avantguardistes, emergents, diferents, estranys per alguns, emocionants per a d’altres, referent per a pocs, però imprescindibles per a totes aquelles persones que vulguin saber i conèixer, i que tinguin inquietuds per a endinsar-se en tots els racons del cinema i de la cultura, i no quedar-se enquadrats en el que ofereixen quotidianament les grans cartelleres. No sé si ha estat fruit de la casualitat, però el cas és que pocs mesos després que L’Alternativa, el Festival de Cinema Independent de Barcelona, dediqués bona part de la seva atenció al director brasiler Glauber Rocha (1938 – 1981), Cameo ha fet l’aposta arriscada d’editar un pack de dvd amb algunes de les pel·lícules més destacades de Rocha, el referent del cinema novo brasiler.
Que L’Alternativa centrés els seus focus en Rocha no és estrany. Aquest Festival, que el mes de novembre arribava a la seva 15ª edició, s’ha caracteritzat sempre per donar cabuda i protagonisme als cinemes alternatius, als que difícilment arriben als circuits comercials. Les dues pel·lícules guanyadores del darrer festival en són un exemple: la pel·lícula iraniana "Dah be alaveh Chahar... (10+4)" i la xinesa "Ye Che".
Tornant a Rocha, és imprescindible mencionar que va ser un cineasta, com deia abans, referent del que es va conèixer als anys 60 com a cinema novo brasiler. Aquest va ser un moviment de cineastes, provinents en bona part del món de la crítica cinematogràfica d’esquerres, molt influenciat per dos moviments claus del cinema europeu: el neorealisme italià i la nouvelle vague francesa, amb Jean-Luc Godard al capdavant.
El cinema novo era un cinema que se centrava en la realitat social brasilera, en la lluita camp – ciutat, en la pobresa, en els orígens culturals sobretot del Nord Est brasiler. De fet, veient algunes pel·lícules de Rocha tens la sensació d’estar davant d’un document de tipus no només cinematogràfic sinó, sobretot, etnogràfic.
Aquest moviment cinematogràfic va tenir relació amb altres moviments culturals de l’època. La influència i la relació amb el tropicalisme són evidents. El tropicalisme va ser una tendència musical que, igual que el cinema novo, va apostar per la renovació i l’avantguarda. Caetano Veloso o Gilberto Gil n’eren alguns dels seus principals exponents.
El pack de dvd que ha editat Cameo conté les pel·lícules més influents de Rocha: “Barravento”, “Deus e o diabo na terra do sol”, “Terra em transe”, “O dragao da maldade contra o santo guerreir” (també coneguda com “Antonio das mortes”), i “A idade da terra”. Inclou també un documental sobre el rodatge de “Terra em transe” i un vídeo sobre el procés de restauració d’aquesta pel·lícula.
Vídeo sobre el cinema novo brasiler
Aprofitant que per al número de març de Film Conductor he escrit un article sobre el brasiler Glauber Rocha, intentaré posar-me al dia i recuperar aquesta secció.
Així que aquí teniu el personatge del mes de març: Glauber Rocha.
Article publicat al número 5 de Film Conductor
El Brasil, la seva història, la seva cultura, és una de les meves debilitats. I el cinema, la seva màgia, les seves emocions, és una de les meves passions. La combinació de Brasil i cinema, cinema i Brasil, és per a mi, doncs, molt especial.
I també crec que és especial i necessari parlar de cinemes desconeguts pel gran públic, cinemes avantguardistes, emergents, diferents, estranys per alguns, emocionants per a d’altres, referent per a pocs, però imprescindibles per a totes aquelles persones que vulguin saber i conèixer, i que tinguin inquietuds per a endinsar-se en tots els racons del cinema i de la cultura, i no quedar-se enquadrats en el que ofereixen quotidianament les grans cartelleres. No sé si ha estat fruit de la casualitat, però el cas és que pocs mesos després que L’Alternativa, el Festival de Cinema Independent de Barcelona, dediqués bona part de la seva atenció al director brasiler Glauber Rocha (1938 – 1981), Cameo ha fet l’aposta arriscada d’editar un pack de dvd amb algunes de les pel·lícules més destacades de Rocha, el referent del cinema novo brasiler.
Que L’Alternativa centrés els seus focus en Rocha no és estrany. Aquest Festival, que el mes de novembre arribava a la seva 15ª edició, s’ha caracteritzat sempre per donar cabuda i protagonisme als cinemes alternatius, als que difícilment arriben als circuits comercials. Les dues pel·lícules guanyadores del darrer festival en són un exemple: la pel·lícula iraniana "Dah be alaveh Chahar... (10+4)" i la xinesa "Ye Che".
Tornant a Rocha, és imprescindible mencionar que va ser un cineasta, com deia abans, referent del que es va conèixer als anys 60 com a cinema novo brasiler. Aquest va ser un moviment de cineastes, provinents en bona part del món de la crítica cinematogràfica d’esquerres, molt influenciat per dos moviments claus del cinema europeu: el neorealisme italià i la nouvelle vague francesa, amb Jean-Luc Godard al capdavant.
El cinema novo era un cinema que se centrava en la realitat social brasilera, en la lluita camp – ciutat, en la pobresa, en els orígens culturals sobretot del Nord Est brasiler. De fet, veient algunes pel·lícules de Rocha tens la sensació d’estar davant d’un document de tipus no només cinematogràfic sinó, sobretot, etnogràfic.
Aquest moviment cinematogràfic va tenir relació amb altres moviments culturals de l’època. La influència i la relació amb el tropicalisme són evidents. El tropicalisme va ser una tendència musical que, igual que el cinema novo, va apostar per la renovació i l’avantguarda. Caetano Veloso o Gilberto Gil n’eren alguns dels seus principals exponents.
El pack de dvd que ha editat Cameo conté les pel·lícules més influents de Rocha: “Barravento”, “Deus e o diabo na terra do sol”, “Terra em transe”, “O dragao da maldade contra o santo guerreir” (també coneguda com “Antonio das mortes”), i “A idade da terra”. Inclou també un documental sobre el rodatge de “Terra em transe” i un vídeo sobre el procés de restauració d’aquesta pel·lícula.
Vídeo sobre el cinema novo brasiler
"Capturing the Friedmans" d'Andrew Jarecki
"Capturing the Friedmans" és un documental colpidor. Formalment molt complert. Amb una història que conté un grau de tensió dramàtica molt elevat que fa que els més de 100 minuts que dura (poc habituals en una pel·lícula documental) siguin un metratge que no es fa, ni de lluny, pesat.
És un cas dramàtic, de descomposició d'una clàssica família feliç nord-americana a partir d'un esdeveniment tant inesperat com escabrós. I el que li dóna encara un toc més especial a la pel·lícula és que la gran part del material rodat és material rodat per la pròpia família, tant abans del fet que capgira les seves vides (fins aquí és un material de la típica família de classe mitjana nord-americana: tres fills, pare professor universitari, mare mestressa de casa, celebració del dia d'Acció de Gràcia, etc.), com després d'aquest devastador esdeveniment. I aquí és on es mostren les imatges, gravades com dic pels propis protagonistes, que retraten la descomposició brutal de la família.
Crec que és un documental exemplar, tant pel contingut duríssim del que explica, com per la forma en què ho explica.
(Per cert fragments del documental, com és el cas del moviment de càmera en grua i la música de piano que es veuen al principi del trailer, m'han portat a la memòria pel·lícules com "Mystic river" o "L'intercanvi")
És un cas dramàtic, de descomposició d'una clàssica família feliç nord-americana a partir d'un esdeveniment tant inesperat com escabrós. I el que li dóna encara un toc més especial a la pel·lícula és que la gran part del material rodat és material rodat per la pròpia família, tant abans del fet que capgira les seves vides (fins aquí és un material de la típica família de classe mitjana nord-americana: tres fills, pare professor universitari, mare mestressa de casa, celebració del dia d'Acció de Gràcia, etc.), com després d'aquest devastador esdeveniment. I aquí és on es mostren les imatges, gravades com dic pels propis protagonistes, que retraten la descomposició brutal de la família.
Crec que és un documental exemplar, tant pel contingut duríssim del que explica, com per la forma en què ho explica.
(Per cert fragments del documental, com és el cas del moviment de càmera en grua i la música de piano que es veuen al principi del trailer, m'han portat a la memòria pel·lícules com "Mystic river" o "L'intercanvi")
dimecres 4 de març de 2009
Conversa amb Mikel Olaciregui, director del Festival de Donostia
Aquesta tarda he assistit a la presentació de l'edició d'enguany del Festival Internacional de cinema de Donostia. Més que una presentació, ha estat una conversa entre Mikel Olaciregui, director del festival, i els mitjans de comunicació i representants del món del cinema català.
Olaciregui ha presentat el festival com una plataforma útil pel bon cinema. Una plataforma que aposta per diferents tipus de cinema. Aposta tant pel cinema radical (el cas de pel·lícules com "Tiro en la cabeza") com pel cinema més industrial (el cas, per exemple, de "Camino").
M'ha semblat interessant que es referís al festival com un motor de canvi, un motor que serveixi per a ensenyar el que fan els nous directors i el que representen les noves formes de fer cinema. Renovar-se o morir. Arriscar o encorsetar-se.
Serà un any difícil pel festival? Es notarà la crisi?
A aquesta pregunta Olaciregui ha respost amb una obvietat: Zinemaldia no viu d'esquenes al que passa al món, i per tant la crisi es notarà. Sobretot si es té en compte que les aportacions públiques s'han congelat enguany, i que el 45% del pressupost ve del sector privat que és el que més pot retallar les seves aportacions. De totes maneres no s'ha mostrat especialment preocupat pel fet que això pugui afectar la qualitat cinematogràfica.
El cinema europeu
El director del festival ha plantejat una situació aparentment contradictòria que s'està vivint actualment: mentre que, per una banda, vivim en una Europa sense fronteres, de l'altra, el cinema continental cada cop té més dificultats per a sortir del seu territori nacional. En aquest sentit, ha assegurat que avui dia aquí es veu, per exemple, menys cinema francès que mai. Per això des de Donostia s'han fixat com una de les seves línies de treball la tasca de conscienciació de la necessitat d'una major distribució del cinema europeu.
Quines seran les principals pel·lícules i protagonistes de l'edició d'enguany?
Aquesta pregunta, la més esperada, no ha tingut resposta. No perquè vulgués amagar res, sinó perquè moltes de les pel·lícules que competiran a Donosti encara s'estan rodant. I, de fet, el període principal de selecció de les pel·lícules va des del mes de maig (amb la celebració del festival de Cannes) fins a final de juny. Per tant, haurem d'esperar una mica per a saber quina serà la programació.
Només ha deixat anar una petita pista, ja que Olaciregui ha comentat que té la sensació que serà un bon any pel cinema català, i que és possible que veiem per Donosti a directors com Marc Recha o Isaki Lacuesta.
La irrupció del cinema digital, planteja nous reptes al Festival?
El format digital està revolucionant el món de la indústria cinematogràfica. En aquest sentit el director basc ha volgut recordar que en les bases de Zinemaldia ja fa dos anys que ha desaparegut el requisit de presentar les pel·lícules en 35mm i que ja en fa quatre que s'accepten les pel·lícules en format digital. Segons Olaciregui en la revolució del cinema digital qui ha de reaccionar són els exhibidors ja que la gran majoria de sales encara no estan adaptades al cinema digital i això pot fer que pel·lícules digitals, que cada cop en són més, en molts llocs no e spuguin arribar a estrenar.
Com evoluciona el mercat cinematogràfic?
En opinió de Mikel Olaciregui el mercat cinematogràfic ha de fer un esforç per adaptar-se a la realitat econòmica actual. Ha volgut posar l'exemple de la darrera Berlinale on hi ha hagut molts venedors però on s'han tancat molt poques operacions i molt pocs contractes. Segons Olaciregui el cas de la indústria cinematogràfica espanyola no es pot sostenir ja que durant el 2008 es van rodar 114 llargmetratges. Això vol dir més de dues pel·lícules a estrenar per setmana, una quantitat impossible d'assumir per les sales de cinema espanyoles, sobretot tenint en compte les xifres de públic que pel director del Festival basc són, literalment, desoladores.
El glamour ajuda al Festival? És necessari?
La resposta ha estat clara i, al meu entendre, intel·ligent. Si el que es vol és fer un festival el més transversal possible, si el que es vol és combinar cinema radical i cinema industrial, cal plantejar un festival obert a molts segments de públic. I Hi ha un segment de públic molt ampli que el que busca és el glamour, que no vol dir frivolitat. Per això és necessari, i ajuda al Festival, que a Donosti hi vagin estrelles del món del cinema, sense que això afecti a la qualitat de la programació.
La llista de març 09
La revista Cahiers du Cinema en espanyol, publica cada mes una llista de pel·lícules amb la seva corresponent puntuació. Aquesta puntuació resulta de la mitjana de la valoració que fan els crítics Asier Aranzubia, Fran Benavente, Carlos F. Heredero, J. Antonio Hurtado, Eulàlia Iglesias, J. Manuel López, Carlos Losilla, Gonzalo de Lucas, J. Enrique Monterde, Gonzalo de Pedro, Jaime Pena, Àngel Quintana i Carlos Reviriego.
He pensat que pot ser útil publicar aquesta llista quan vagi sortint. No és una llista que hagi d'anar a missa, però sí que pot orientar una mica.
Penseu, però, dues coses:
He pensat que pot ser útil publicar aquesta llista quan vagi sortint. No és una llista que hagi d'anar a missa, però sí que pot orientar una mica.
Penseu, però, dues coses:
- En la llista hi ha pel·lícules que encara no s'han estrenat perquè contempla les estrenes que es faran durant el mes de març.
- Les pel·lícules habitualment no han estat criticades per la totalitat de crítics que dic i això relativitza una mica la mitjana.
Aquí teniu la primera llista:
- Un cuento de navidad, A. Desplechin: 8,8
- S-21. La máquina roja... Rithy Panh: 8,6
- Gran Torino, C. Eastwood: 8,1
- Vals con Bashir, A. Folman: 8
- La classe, L. Cantet: 7,8
- Cuscús, A. Kechiche: 7,5
- Benjamin Button, D. Fincher: 7,4
- Milk, G. van Sant: 6,5
- El intercambio, C. Eastwood: 6,4
- El luchador, D. Aronofsky: 6,3
- Frost/Nixon, R. Howard: 6,2
- La teta asustada, C. Llosa: 5,5
- Che: guerrilla, S. Soderbergh: 5
- Valkyria, B. Synger: 4,8
- Revolutionary Road, S. Mendes: 4,6
- El lector, S. Daldry: 4,5
- Lejos de la tierra quemada, G. Arriaga: 4,5
- Camino, J. Fesser: 3,9
- Dieta mediterránea, J. Oristrell: 3,8
- Slumdog millionaire, D. Boyle: 3,4
- A ciegas, F. Meirelles: 3,5
dilluns 2 de març de 2009
Diumenge negre
Diumenge negre el del dia 1 de març de 2009.
Començava amb la notícia de la mort del gran Pepe Rubianes. El primer record que tinc de Rubianes és de fa potser vint-i-cinc anys. Va actuar al Cafetí de Ripollet en els temps que jo ballava a l'esbart dansaire i a la colla de gitanes del poble veí. Encara tinc a la memòria el gag sobre els chipirones i tota la resta de tapes de bar que agafen vida. És un dels records de la meva infantesa.
Després d'això l'he pogut gaudir en moltes ocasions. Fins a sis vegades he vist l'espectacle Rubianes solamente. L'últim cop a un pavelló de Can Xarau ple a vessar, aviat fara dos anys.
Era un personatge que generava bon rotllo. Polèmic per la seva claredat i per dir el que pensava. Va ser dels primers en atrevir-se a criticar i riure's de la monarquia en un moment en què gairebé ningú s'atrevia a fer-ho. Segurament avui no se sentiria massa feliç de ser gallec.
Aquest matí, passant per davant del teatre Capitol he pogut veure una mostra de l'estima que la gent li tenia. Algú del carrer, de forma espontània, ha col·locat un paper i un ram de flors al que ha estat l'últim dels seus centenars d'escenaris. No m'he pogut estar de fer una foto amb el mòbil.
Com deia el Rafa Bellido, a partir d'avui, amb el Pepe Rubianes, el cel no serà mai més avorrit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)