El dia 9 d'abril vaig anar a veure "Los abrazos rotos" de Pedro Almodóvar. Des de llavors no he tornat al cine. Un mes i catorze dies sense anar al cinema per a un cinèfil són molts dies. Hi ha relació causa - efecte entre la meva deserció del cinema i la pel·lícula, profundament avorrida, d'Almodóvar? Qui sap...
La qüestió de fons, però, és que crec que aquest 2009 és d'un nivell cinematogràfic molt pobre. Traient algunes excepcions de principis d'any, la resta poca cosa. Potser haurem d'esperar a veure què en surt de Cannes o de Donosti i tenir sort amb alguna sorpresa que pugui aparèixer de forma inesperada.
Jo, per sort, i com ja vaig dir fa poc, vaig tirant de dvd intentant descobrir coses noves i no tant noves que em permetin superar aquesta espècie de depressió post-Almodóvar.
I mentre vaig superant aquesta situació, aprofito per commemorar el 25è aniversari de l'estrena de "Paris, Texas" de Wim Wenders. Pel·lícula que no em canso de veure i que, encara avui, aconsegueix posar-me la pell de gallina i omplir-me els ulls de llàgrimes en més d'una ocasió.
dissabte 23 de maig de 2009
dijous 7 de maig de 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)