BSO: Trainspotting

Trainspotting (Danny Boyle, 1996) s'ha convertit en una pel·lícula de culte dels anys 90. I bona part de la culpa la té la seva gran banda sonora. Aquí us en deixo tres exemples.

Mítica "Perfect day" de Lou Reed



Seca "Lust for life" d'Iggy Pop



I grandíssima "Atomic" de Sleeper

I, com diu l'Òscar, la passada de rosca, "Born slippy" d'Underworld

"Whatever works" de Woody Allen

Veient "Whatever works" vaig tenir la sensació d'estar assistint a un retorn al Woody Allen més clàssic. Avui he llegit que el guió de la darrera pel·lícula del director novaiorquès no és actual, sinó que és un guió que ja estava escrit als anys 70. Així no és d'estranyar que aquesta nova pel·lícula ens porti, inevitablement, el cap a "Manhattan" o "Annie Hall", films de l'època més notable de Woody Allen.

S'agraeix, a més, la no presència com a actor del propi Allen, perquè segurament si hagués participat en el repartiment la sensació de déjà vu que tens amb aquesta pel·lícula, s'hagués convertit en una càrrega ("una pel·lícula més que s'ha inventat Woody Allen per a ell mateix", diriem), i no en un element positiu com és el cas.

És interessant el punt de vista de la pel·lícula ja que el protagonista del film es converteix en narrador que interpel·la directament al públic i això fa que l'espectador entri molt més en la pel·lícula i, a més, ho faci des d'un bon principi. Es pot dir que, d'alguna manera, es trenca la distància entre el que hi ha entre una banda i l'altra de la pantalla (no és el mateix, però em ve al cap "La rosa púrpura del Cairo", una pel·lícula d'Allen dels anys 80 que m'agradaria tornar a veure).

Els personatges són, com en moltes pel·lícules de Woody Allen, molt estereotipats i exagerats, però aquesta caracterització acompanya i emfasitza el discurs de falsedat i gairebé nihilisme que pregona aquesta comèdia.

Alguns dels altres elements molts "allenescos" presents en aquesta obra són els paisatges de Manhattan i la banda sonora formada per peces de jazz i de música clàssica.

Sembla, doncs, que Woody Allen ha apostat per tornar a les seves arrels més clàssiques i és que, com afirma Àngel Quintana en un article del número 26 de la revista Cahiers du Cinema, "el determinant d'aquesta nova pel·lícula és la demostració matemàtica que Allen és molt millor quan no surt de vacances i es manté fidel a la seva petita Manhattan".

Nota de "Whatever works": notable

"Un lugar donde quedarse" de Sam Mendes

La darrera pel·lícula de Sam Mendes fa una espècie d'immersió en el cinema (més o menys) independent nord-americà, i en forma de (més o menys) comèdia romàntica.

Estructurada en forma de (més o menys) road movie, sense ser-ho del tot, ens presenta diversos capítols del periple d'una parella de "trenta-anyers" que estan a punt de ser pares i que busquen el seu lloc en el món.

És una pel·lículeta que et poc fer passar una estona (més o menys) entretinguda. No diré res més, perquè tampoc té massa més. És massa "més o menys".

Nota de "Un lugar donde quedarse": (més o menys) Aprovat

I aquí un descobriment que m'ha aportat la pel·lícula: el cantautor escocès Alexi Murdoch.

Generation Kill

Acabo de veure el primer capítol de la mini-sèrie "Generation Kill". Me'n queden sis. Es tracta d'una sèrie basada en el llibre escrit per Evan Wright, on explica la seva experiència com a reporter de guerra acompanyant un batalló de l'exèrcit nord-americà durant la primera fase de la guerra d'Iraq.

Com que només he vist un dels sets capítols dels quals consta la sèrie, no en puc fer una valoració global. Però el que puc dir d'entrada és que em recorda, i molt, a "Redacted" de Brian de Palma. Tant per la forma de rodar, com pel clar to crític cap a la guerra d'Iraq i l'actuació de l'exèrcit dels Estats Units.

Crec que valdrà la pena. Com també val la pena que, qui no l'hagi vist, recuperi "Redacted".

Aquell llunyà dia de 1923

Lon Chaney a "The Hunchback of Notre Dame" (1923) dirigida per Wallace Worsley

"Cuando yo tenía tres años mi madre me metía a hurtadillas en un cine dos o tres veces por semana. Mi primera película fue El Jorobado de Notre Dame de Lon Chaney. Aquel lejano día de 1923 se me curvó para siempre la columna y la imaginación"

Ray Bradbury a Zen en el arte de escribir

Seqüències inoblidables (21): La dama de Shangai

Magnífica escena de "La dama de Shangai" d'Orson Welles. A gaudir-la!

"The box" de Richard Kelly

No sóc massa seguidor del gènere de la ciencia ficció. Per això anava amb certes reserves a veure "The box". M'he trobat, en realitat, amb un film interessant que més que ciència ficció és cinema de suspens.

Cinematogràficament és una pel·lícula irregular que no passarà a la història, ni molt menys. Per posar alguns exemples, personalment he trobat que en molts moments de la trama queden fils penjant, el guió és perd en la seva complexitat en la part central de la pel·lícula, l'ambientació als Estats Units dels anys 70 no està gens aconseguida, i les interpretacions són, en general, fluixes. Ni Cameron Díaz, ni James Mardsen, llueixen massa. Destaca més el paper de Frank Langella, però segurament més per la importància del seu personatge que no pas per la pròpia interpretació.

Però la pel·lícula té un punt de partida i un gir final potentíssims, que són el que donen interès real al film. I és que la pel·lícula comença amb el dilema que se'ls planteja al matrimoni protagonista de la història: si prémen el botó d'una misteriosa capsa que els arriba a casa, rebran un milió de dòlars però, immediatament, una persona a qui no coneixen morirà. El conflicte està servit. El gir final no l'explico, però va en la mateixa línia.

Aquests dos punts del film, fan que la pel·lícula de Richard Kelly tingui molt més interès moral que no pas cinematogràfic, perquè explora les profunditats de l'ètica i la consciència humana. Característica pròpia de la mítica sèrie televisiva "La dimensió desconeguda", un capítol de la qual, nascut a partir del relat "Button button" escrit per Richard Matherson, ha servit d'inspiració per a la pel·lícula.

Nota de "The box": aprovat

"Celda 211" de Daniel Monzón

És poc habitual en la cinematografia espanyola trobar-se una pel·lícula de l'estil de "Celda 211" de Daniel Monzón, un film del "sub-gènere" carcerari. I això és una de les primeres coses que crec que cal destacar d'aquesta pel·lícula que interpreten, entre d'altres, Luis Tosar i Alberto Ammann.

Malgrat que és cert que hi ha alguns girs de la pel·lícula que poden semblar una mica inversemblants, en línies generals crec que és un film notable. Té un guió d'estructura molt clàssica i alhora molt efectiva, que la dota d'un ritme molt alt que et porta des del principi al final de la pel·lícula d'una tirada. Monzón aconsegueix que l'espectador s'interessi tant per la trama central, com per les diverses subtrames que van apareixent durant els 109 minuts de film. I això és bon senyal.

L'espai, una antiga presó recuperada per la producció de la pel·lícula, i la forma de filmar-lo, doten al film de Monzón d'un nivell de realisme que li dóna més credibilitat.

Dels personatges, destacar-ne dues coses: En primer lloc una molt bona construcció. Tots els personatges estan molt ben caracteritzats i, alhora, tenen una transformació interna, especialment els dos protagonistes, que fa que l'espectador empatitzi molt amb ells. I, en segon lloc, menció especial mereixen el conjunt de les interpretacions. Tothom ratlla a molt bon nivell, però hi destaquen per damunt de tot la parella protagonista: el gairebé novell Alberto Ammann i un gran Luis Tosar, que amb aquest film demostra la seva versatilitat com a actor.

Nota de "Celda 211": Notable

(aquí podeu veure una entrevista a Luis Tosar, parlant d'aquesta pel·lícula)