Petites joies per acabar el 2009

Esperem que el 2010 sigui un any ple de màgia i ple de bon cinema...

I per tancar l'any que avui acaba, us deixo algunes petites joies de Pixar:

"Luxo jr" és un petit curt, crec que el primer de la factoria Pixar. És de l'any 1986 i veient-los podreu descobrir d'on ve el logotip de Pixar



I "Tin toy", de l'any 1988, i predecessor de "Toy story".



I, finalment, "One man band" de 2005. Gran, molt gran.

Resum 2009 (i 3): les bones notícies

Ja he comentat en el primer post de resum de l'any 2009, que crec que aquest any ha estat millor que l'any anterior.

Però, al marge d'això, hi ha una cosa que m'agradaria destacar i que, els qui seguiu darrerament La Llanterna Màgica, ja sabeu que comento sovint: és el bon estat de salut del cinema català.

En el meu top ten d'enguany hi he col·locat tres pel·lícules catalanes: "Los condenados" d'Isaki Lacuesta, "Petit indi" de Marc Recha" i "3 dies amb la família de Mar Coll. Amb diferències evidents entre elles, crec que són molt bones pel·lícules i que, degut a la joventut de les persones que les han dirigit, auguren un bon futur pel nostre cinema. Ara falta que el gran públic s'ho cregui i que els programadors donin facilitats per evitar que s'hagin de fer malabarismes per a veure aquestes pel·lícules.

Per mi ha estat també una bona notícia el descobriment de dos grans cineastes europeus: l'alemany Alexander Kluge i, sobretot, l'hongarès Béla Tarr. Molt recomanables i, lamentablement, desconeguts per la majoria.

Resum 2009 (2): els fiascos

Els dos fiascos de 2009, per a mi, són "Tetro" de Francis Ford Coppola i "Los abrazos rotos" de Pedro Almodóvar. Si llegiu les ressenyes que en vaig fer en el seu dia, entendreu per què.

Fiascos 2009:

"Tetro" de Francis Ford Coppola

"Los abrazos rotos" de Pedro Almodóvar

Resum 2009 (1): el meu top 10

Us deixo aquí les que han estat, per a mi, les 10 millors pel·lícules de l'any 2009. I començo amb un "primer premi" ex aequo. A veure què us sembla.

1- "Gran Torino" de Clint Eastwood
"Inglourious basterds" de Quentin Tarantino

3- "Los condenados" d'Isaki Lacuesta

4- "Petit indi" de Marc Recha

5- "Still walking" d'Hirokazu Kore-Eda

6- "Milk" de Gus van Sant

7- "The limits of control" de Jim Jarmusch

8- "Celda 211" de Daniel Monzón

9- "3 dies amb la família" de Mar Coll

10- "Deixa'm entrar" de Tomas Alfredson

A diferència de l'any passat, enguany m'ha costat una mica fer la llista de deu. I he de dir que he hagut de deixar algunes bones pel·lícules fora del top ten. Bon senyal. Crec que el 2009 ha estat cinematogràficament bastant millor que el 2008.

"In the loop" d'Armando Ianucci

Amb "In the loop", Armando Ianucci ens presenta un exercici cinematogràfic que expressa a la perfecció el clàssic humor britànic: irònic i intel·ligent.

Aquesta pel·lícula ens introdueix, com ho feia la mítica sèrie "Sí, Ministre", en les entranyes o clavegueres del govern britànic i, també, del govern nord - americà. I ens explica de quina manera, absurda, els dos governs prenen la decisió d'envaïr militarment un país de l'Orient Mitjà.

La pel·lícula es desenvolupa a un ritme molt alt, gràcies a un bon guió, a uns diàlegs mordaços i, també, a bones decisions pel que fa al muntatge. Tot això és essencial per a què l'espectador s'enganxi amb interès al film, especialment quan es tracta d'una comèdia.

El format d'aquesta pel·lícula, que és recomanable per aquelles persones que tinguin algun interès en el món de la comunicació política, és en ocasions proper al documental, sense ser-ho. I per a dotar al film de més realisme agafa l'opció de filmar càmera en mà i fent en moltes ocasions enquadraments bruscos i usos inesperats del zoom. Des d'aquest humil bloc, animo a que algú busqui altres maneres de fer que una pel·lícula sembli realista perquè de vegades tant moviment de càmera arriba a marejar.

Les interpretacions són, al meu entendre bastant solvents, especialment la de Peter Capaldi que encarna, a la perfecció el seu paper de secretari de comunicació del govern britànic.

En definitiva, "In the loop" és una de les bones pel·lícules d'aquest 2009 que ja s'acaba.

Nota de "In the loop": Notable

Herois crepusculars

Article escrit per a Film Conductor (per problemes tècnics aquests dies no es pot accedir a la seva web)

Héroes crepusculares

La figura del héroe es uno de los ejes centrales, uno de los hilos conductores, de gran parte de las disciplinas artísticas. Sin duda lo es de la literatura: los mitos griegos, basados en aventuras épicas, continuan siendo la base de muchos de los relatos que leemos hoy en día.

El héroe (mucho menos, casi nunca, la heroína) también ha sido uno de los motores del cine desde sus inicios. Podemos preguntarnos si el concepto de héroe cinematográfico es un concepto monolítico. La respuesta, creo que obvia, es que no. Si nos fijamos, por ejemplo, en el western (uno de los géneros que más ha explotado el valor del héroe) veremos que hay mucha diferencia entra la caracterización del héroe en el western clásico y la caracterización del héroe en el que se llamó western crepuscular. En el western clásico se aborda la vertiente épica, muchas veces acrítica, del héroe, mientras que en el sub-género crepuscular, los héroes són personajes grises, atormentados, muchas veces lisiados y ya sin esperanza.

Estas difierencias podemos trasladarlas al conjunto de géneros cinematográficos. Simplificando, nos encontramos que el héroe clásico es un personaje íntegro; sin fisuras; de sólidas convicciones basadas muchas veces en la fe; con un objetivo muy definido; que seguramente encontrará en su camino a una “dama ideal”; que representará claramente al bien frente al mal; que se construirá, pues, sobre las bases del maniqueismo; y que no aceptará, en definitiva, muchos matices.

A pesar de que en la historia del cine se han filmado muchas películas que rompen con estas características del héroe clásico, lo cierto es que en los últimos años se han multiplicado las películas que han fijado su interés en personajes que són más anti-héroes que no héroes. Los personajes que, si se me permite, y copiando la denominación westerniana a la que me refería más arriba, voy a calificar de héroes crepusculares.

Es difícil hacer un listado con las características de los héroes crepusculares. Pero voy a intentarlo.

Sin duda, se trata de un tipo de héroe en el que importa más su evolución interior que no su evolución exterior o física. Suele ser un personaje con contradicciones internas, con un fuerte debate interior, que se cuestiona el por qué de sus valores hasta ponerlos en duda. Puede considerarse en muchas ocasiones que es una víctima de la sociedad, que arrastra heridas de la vida. Heridas psicológicas, no físicas. Suele ser un personaje que vive aventuras de la cotidianidad más que aventuras épicas. Y es habitual, también, que se trate de un personaje fronterizo, que vive al límite del abismo. En este sentido, el héroe crepuscular es un ser que de alguna manera ya es un ser vencido y que se enfrenta a varias pruebas que muchas veces son las definitvas.

Se trata pues, como ya decía antes, de un ser vulnerable que es más anti-héroe, que héroe.

He elgido cuatro ejemplos, creo que distintos, que se pueden calificar de héroes crepusculares en películas estrenadas este año 2009: “Los condenados” de Isaki Lacuesta, “Gran Torino” de Clint Eastwood, “El petit indi” de Marc Recha y “Los límites del control” de Jim Jarmusch.

Isaki Lacuesta plantea en su última película, el debate interno que viven varios personajes que veinte años atrás habían optado por la lucha armada como vía de enfrentarse a las injusticias sociales y políticas. Si la película nos hubiera enseñado a estos personajes en su vida de guerrilleros, seguramente hablaríamos de personajes que se podrían caracterizar como héroes clásicos: luchaban por unos ideales, con absoluta fe, con objectivos muy definidos, y con enemigos igualmente definidos.

En cambio la película nos presenta a estos héroes en su fase crepuscular: en el momento de la vida en que se preguntan si sus valores y su lucha valieron la pena; en un momento en que ya se sienten derrotados y, quizás lo que es peor, se sienten cada vez más solos e incomprendidos. Incluso por sus familiares más directos, como puede ser la hija de una de ellos que en un momento de la película (escena, por cierto, memorable de siete minutos de monologo profundo con plano fijo) dice una frase que profundiza el debate interno del protagonista principal: “Martín, las mayores cagadas estan llenas de buenas voluntades. Así que, con tantos buenos ¿para qué queremos malos?”.

El debate interno de los personajes es la base fundamental de esta muy buena película de Lacuesta. Y este breve fragmento sirve de ejemplo: la ocultación de la verdad como una de las “torturas” internas de los protagonistas.




El Walt Kovalsky (Clint Eastwood) de “Gran Torino” es otro héroe crepuscular, un héroe fuera de lugar y fuera de su época. Anclado en la Guerra de Korea, y tormentando por las atrocidades de esa guerra y por la muerte reciente de su mujer, Kovalsky es un personaje que desata su ira y su frustración interna contra los diferentes colectivos inmigrantes que están “invadiendo” su barrio (chinos, negros, hispanos, etc.). La paradoja es que los que él considera americanos auténticos son americanos de origen polaco (su caso), italiano, irlandés, etc.

Hay dos frases, de dos personajes distintos, que definen bien el estado de este héroe crepuscular: en la primera le dicen que es una persona anclada en los años 50 y, en la segunda, en una de las frases de más contenido de la película, el joven cura le dice “parece que sabe más de la muerte que de la vida”.

Es, pues, un personaje cargado de culpa y remordimiento. Pero lo interesante es que se trata de un personaje que sufrirá un arco de transformación muy intenso, hasta el punto de reconocer sus tremendas debilidades, sus tormentas internas y sus contradicciones. Y eso le llevará, al final, a sacrificarse en pro de los valores de un nuevo mundo que al principio él mismo repudiaba. En cierta manera, esta película y este personaje, son bastante paralelos a lo que supuso “Centauros del desierto” y el personaje que interpretaba John Wayne en los años 50. La diferencia es que ante el nuevo mundo uno se sacrifica y el otro decide continuar su vida en solitario en el desierto del Oeste.

Este fragmento sirve para calibrar la naturaleza del personaje de Eastwood en “Gran Torino”:

http://www.youtube.com/watch?v=aM8iT1UHnjI


El “Petit indi” de Marc Recha es un héroe absolutamente distinto a los dos mencionados hasta ahora. De entrada se trata de un chico. Ya no estamos ante un personaje atormentado por su pasado, que vive en una continua contradicción y que ponga en duda sus valores. Lo trágico de este héroe contemporáneo es que es un personaje adolescente, que vive con la carga del presente, de un presente duro, no buscado. Que es una clara víctima del sistema y que, a pesar de su voluntad de superación, de su enorme carácter interno, sabe perfectamente, y el espectador aún más, que su aventura no podrá tener, de ninguna de las maneras, un final feliz. Su destino es trágico.

Se trata, así mismo, de un personaje absolutamente fronterizo. Vive en la frontera. En una frontera física representada por los suburbios de Barcelona (pocas veces una película ha elegido tan bien su espacio de desarrollo), pero que es una frontera infranqueable para él. La situación social y económica de su entorno le impedirá superar esa frontera. Pero vive también una frontera interior, que le hace estar permanentemente en el abismo. Y sabe que cualquier desliz le hará caer en él.

Es un héroe de la cotidianeidad. Es un héroe que vive en su propio mundo paralelo a la realidad. Es un héroe trágico que a su edad ya ha perdido la inocencia. Absolutamente desubicado y que, obviamente, no tiene la consciencia de ser un héroe. Pero nosotros sí sabemos que está viviendo su particular odisea y, como ya he comentado anteriormente, sabemos también, que esta odisea no tendrá final feliz. Quizás simplemente no tendrá final.



En “Los límites del control” Jim Jarmusch riza el rizo de la caracterización de un héroe extraño, absolutamente antagónico al concepto de héroe clásico, a pesar de que su “aventura” sí que puede responder a ese concepto clásico. Ya que se trata de un personaje que, para llegar a su objetivo final, va recibiendo pistas de varias personas misteriosas que se cruzan en su camino.

¿Cual es, pues, la particularidad de ese héroe crepuscular de Jarmusch? La más importante, es que el espectador nunca sabrá cual es su objectivo real. No sabremos, ni nos interesará saber, qué es lo que lleva al personaje a moverse y a conseguir su meta. Con eso Jarmusch quiere que nos fijemos exclusivamente en el valor del viaje interior del personaje, interpretado por un misterioso Issac de Bankolé.

Lo que sí que sabemos es que es un personaje fuera de su lugar, que se mueve por espacios extraños, solitarios, que hace del silencio una de sus características principales y, quizás lo más importante, nos vamos con la sensación de que es un personaje bacío de valores pero, sin saber exactamente por qué, salimos de la sala de cine con la intuición de que esa falta de valores ha venido provocada por el bacío de la sociedad actual.



Estos cuatro son algunos de los héroes crepusculares del cine actual. Podríamos haber citado también a otros como “El luchador” de Aronofsky e, incluso, a “El protegido” de Shyamalan. También nos podríamos haber decantado por héroes del cómic como el propi “Batman” o el personaje de “V de Vendetta”.

Lo que creo que es de destacar, de las cuatro películas mencionadas, es el hecho de que, a parte de la caracterización del héroe y a parte de la narración de una historia, Lacuesta, Eastwood, Recha y Jarmusch, nos proponen también una reflexión sobre las posibilidades formales del cine. Cada uno des de su estilo. Des de el moderno clasicismo de Eastwood, al casi nihilismo de Jarmusch.

"Looking for Eric" de Ken Loach

"Looking for Eric" no és, ni de lluny, de les millors pel·lícules de Ken Loach. Pel·lícules com "Agenda oculta", "Raining stones", "Tierra y libertad" o "El viento que agita la cebada", estan molt per sobre de la nova pel·lícula del director anglès.

Però malgrat que, com dic, aquesta no és la seva pel·lícula més reeixida, Ken Loach s'ha guanyat a pols ser considerat un dels directors europeus més interessants de les dues darreres dàcades.

Segurament ningú com ell ha estat capaç de retratar la vida dels sectors empobrits de la Gran Bretanya tatcheriana i post-tatcheriana. I, en el cinema actual, és d'agraïr que encara hi hagi qui es dacanti i insisteixi en denunciar les injustícies socials que també es viuen en els països més desenvolupats.

La novetat de "Looking for Eric" és que, al típic ambient de drama social que construeix Ken Loach, hi afegeix dos aspectes als quals no ens té acostumats: un happy end i un toc de fantasia que dóna certa estranyesa a la pel·lícula. La barreja de drama social, tocs fantàstics i comèdia, no és massa habitual. Potser d'aquí sorgeixen les crítiques no excessivament positives que ha rebut la pel·lícula.

És una pel·lícula més, cert. No passarà a la història del cinema europeu. Però és interessant. I més encara si (com és el meu cas) t'agrada el futbol i sents certa simpatia per Eric Cantona. Una de les figures més destacades del futbol anglès dels anys 90 (i segurament l'únic que ha aconseguit que en un estadi de futbol anglès es cantés sense problemes, i degut a la seva nacionalitat, "La Marsellesa").

Nota de "Looking for Eric": Aprovat alt.

Seqüències inoblidables (22): El Piano

Una de les escenes memorables de "El Piano" de Jane Champion. Bona pel·lícula i bons records. Cliqueu aquí per a veure-la.

"Los condenados" d'Isaki Lacuesta

M'agraden els cineastes que, quan veus les seves pel·lícules, saps que al marge de narrar-te una història, estan fent una reflexió sobre les possibilitats formals del cinema. I crec que Isaki Lacuesta és un d'aquests.

"Los condenados" és recomanable per moltes coses. Sense ordre d'importància:

• Per una escena memorable, de gairebé set minuts, que és un monòleg de Barbara Lennie, expressat cinematogràficament de forma magistral amb un pla fixe que contribueix a accentuar l'amargor del personatge en el moment en que expressa la que és una de les tesis principals de la pel·lícula.

• Per tractar en una sola pel·lícula diversos temes que són d'una actualitat i una transversalitat espacial innegable: preguntar-se si el que s'ha fet (en aquest cas optar per la lluita armada en un moemnt determinat de la vida) ha valgut la pena; diferències intergeneracionals, etc.

• Pel treball dels actors i actrius, més que notable.

• Per explotar les possibilitats del llenguatge cinematogràfic com, per exemple, el so, l'espai, el moviment de càmera o l'espai.

• Per un guió, al meu entendre, molt ben treballat. En aquest sentit, una curiositat: el guió és obra del mateix Isaki Lacuesta i Isa Campo. Lacuesta, en una entrevista a Cahiers du Cinema, explica que Lacuesta i Campo es van repartir les seqüències i "després les vam posar en comú. Simplificant molt, ella és molt bona amb els diàlegs i els detalls atmosfèrics i sensorials, i jo treballo més l'estructura". Em sembla una forma curiosa i positiva de treballar.

• I, per últim, per ser una constatació del bon estat de salut del cinema català. Isaki Lacuesta, Marc Recha, Albert Serra, Mar Coll... Bona pedrera cinematogràfica que les sales de cinema no respecten.

Nota de "Los condenados": Notable alt

Estic emprenyat: Tenim el que ens mereixem?

Dijous vaig anar a veure "Los condenados" d'Isaki Lacuesta. Avui al matí he tornat a veure-la. Em sembla que és una de les pel·lícules de l'any (aviat n'escriuré la meva opinió).

Però veient la cartellera, em pregunto si estem en un país normal, o si simplement tenim el que ens mereixem.

M'explico, molt breument: "Los condenados" és una gran pel·lícula que està molt per sobre de la mitjana del que ens ofereix la cartellera actual. Però avui, dues setmanes després de ser estrenada, a Barcelona la capital del post-modernisme cultural, la millor botiga del món, la ciutat multicultural per excel·lència, només podem veure "Los condenados" a una sala. I, a més, únicament en sessió matinal.

Això sí, per anar a veure la "gran" pel·lícula que deu ser "2012" tenim 15 sales per escollir. I per veure "Crepúsculo", 16.

Estic emprenyat.

Privatització de la Filmoteca?

M'ha arribat una inciativa interessant de diverses personalitats catalanes relacionades amb el món del cinema català. És una carta que adrecen al Conseller de Cultura de la Generalitat, demanant-li que s'abandoni la idea de convertir a la Filmoteca en una societat mercantil (privatització?).

El text de la carta és aquest:

DEPARTAMENT DE CULTURA I MITJANS DE COMUNICACIÓ
Honorable Sr. Joan Manuel Tresserras
Rambla de Santa Mònica 8
Barcelona

Honorable senyor:

En aquests darrers dies hem tingut coneixement d'un projecte del Departament de Cultura de donar a la Filmoteca de Catalunya la figura jurídica de societat mercantil.

Des dels nostres diferents àmbits professionals en el camp de la cinematografia, els sotasignats volem fer-li notar el caràcter insòlit d'una iniciativa com aquesta.

La Filmoteca és i ha de seguir sent l'entitat preservadora del llegat patrimonial cinematogràfic de Catalunya, de la mateixa manera que l'Arxiu Nacional de Catalunya o la Biblioteca de Catalunya compleixen la funció de preservar els seus respectius llegats culturals.

Per altra part, mantenir i incrementar el caràcter obert i participatiu amb la societat que és habitual en qualsevol infraestructura cultural moderna, no ha de suposar la pèrdua del caràcter patrimonial que és pràctica universal en aquest tipus d'entitats.

Una Filmoteca convertida en societat mercantil perdria formalment aquest caràcter, crearia un raonable dubte social, obriria la possibilitat que fos marginada de la Fédération des Archives du Film (FIAF) i la posaria en condicions de debilitat davant d'altres conjuntures i d'altres incerts criteris polítics.

En base a tot això, li sol·licitem que deixi sense efecte la iniciativa esmentada i consideri la possibilitat de dotar la Filmoteca de Catalunya d'alguna altra forma jurídica homologable amb institucions similars, del país o de l'estranger.

Ben atentament,

ROMÀ GUBERN (Catedràtic)
SERGI LÓPEZ (Comediant)
LLORENÇ SOLER (Cineasta)
FÈLIX FANÉS (Catedràtic)
JOSEP MARIA CATALÀ (Catedràtic)
TOMÀS PLADEVALL (Director de fotografia)
PERE PORTABELLA (Cineasta i Doctor)
JOSÉ-ENRIQUE MONTERDE (Profesor UB i Presidente ACCEC)
JOSEP MARIA FORN (Cineasta)
ISABEL COIXET
PERE GIMFERRER
ÀNGEL QUINTANA (Professor titular d'Història del Cinema - Universitat de Girona)


Si voleu, podeu adherir-vos a la iniciativa enviant un mail a societatmercantil.no@gmail.com, indicant el nom, la professió i el número de DNI.

Llegiu aquí una notícia relacionada.

Yo era un tonto...

Fa unes setmanes va arribar a la taula del meu despatx, com per art de màgia i dintre d'un sobre, un llibre de poemes de Rafael Alberti. És un llibre amb dos reculls de poesia: "Sobre los ángles" i "Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos".

"Yo era un tonto..." és un conjunt de poesies que Alberti va escriure a finals dels anys 20, com a homenatge als grans còmics del cinema mut: Charles Chaplin, Buster Keaton, Harold Lloyd, Stan Laurel, Oliver Hardy, etc. La mà invisible que va fer arribar el llibre a la meva taula, coneix la meva passió pel cinema, així que, des d'aquí, li envio els meus agraïments.

Una de les imatges del cinema que he tingut sempre present és la del gran i entranyable Buster Keaton. La tinc des que amb l'Escoleta feiem excursions cap al cinema Capsa de Barcelona (encara existeix?) i ens passaven pel·lícules, moltes vegades dels grans mestres de la comèdia muda. Allà haviem vist pel·lícules com "El maquinista de la General" del propi Keaton, "L'home mosca" de Harold Lloyd o "La quimera de l'or" de Chaplin. Grans pel·lícules. Per això em fa especial il·lusió poder llegir aquest recull del poeta gadità.

Alberti té un poema dedicat a Buster Keaton (de to surrealista, com la majoria de poemes d'aquest recull), i inspirat en la seva pel·lícula "Go west" (aquí es va traduir amb dos títols diferents: "Mi vaca y yo" i "El rey de los cowboys"), en la qual Keaton s'enamora d'una vaca:


Buster Keaton busca por el bosque a su propia novia, que es una verdadera vaca

1, 2, 3 y 4
En estas cuatro huellas no caben mis zapatos.
Si en estas cuatro huellas no caben mis zapatos,
¿de quién son estas cuatro huellas?
¿De un tiburón,
de un elefante recién nacido o de un pato?
¿De una pulga o de una codorniz?

(Pi, pi, pi.)

¡Georginaaaaaaaaaa!
¿Donde estás?
¡Que no te oigo Georgina!
¿Que pensarán de mi los bigotes de tu papa?

(Papaaaaaaaa.)

¡Georginaaaaaaaaaaa!
¿Estás o no estás?

Abeto, ¿donde está?
Alisio, ¿donde está?
Pinsapo, ¿donde está?

¿Georgina paso por aquí?

(Pi, pi, pi, pi)

Ha pasado a la una comiendo yervas.
Cucu,
el cuervo la iba engañando con una flor de resada.
Cuacuá,
la lechuza, con una rata muerta.

¡Señores, perdonadme, pero me urge llorar!
(Gua, gua, gua)

¡Georgina!
Ahora que te faltaba un solo cuerno
para doctorarte en la verdaderamente útil carrera de ciclista
y adquirir una gorra de cartero.

(Cri, cri, cri, cri)

Hasta los grillos se apiadan de mí
y me acompaña en mi dolor la garrapata.
Compadecete del smoking que te busca y te llora entre aguaceros
y del sombrero hongo que tiernamente
te presiente de mata en mata.

¡Georginaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

(Maaaaaa).

¿Eres una dulce niña o una verdadera vaca?
Mi corazón siempre me dijo que eras una verdadera vaca.
Tu papa, que eras una dulce niña.
Mi corazón, que eras una verdadera vaca.
Una dulce niña.
Una verdadera vaca.
Una niña
Una vaca.
¿Una niña o una vaca?
O ¿una niña y una vaca?
Yo nunca supe nada.

Adios, Georgina.

(¡Pum!)

Frases (3): Fins als 65 anys

"Un director és aprenent de cineasta fins als 65 anys"

Kenji Mizoguchi, un dels mestres del cinema japonès, va morir als 58 anys.


Fragment de "Sanshô Dayû" (1954)