L'any cinematogràfic 2010 comença molt bé. Comença amb una gran pel·lícula que, segurament, estarà entre les deu primeres de la llista de millors pel·lícules de l'any que, si tot va bé, faré d'aquí a onze mesos.
Es tracta de "Das weisse Band" ("La cinta blanca") de Michael Haneke. I he de reconèixer que anava al cinema amb certs dubtes perquè, per exemple, vaig ser incapaç de veure sencera "Funny games", ja que no puc soportar les imatges de violència gratuïta.
A "La cinta blanca", com en el conjunt de la filmografia de Haneke, hi ha una reflexió sobre la violència. En aquest cas sobre la violència i la repressió social i religiosa d'un poble rural de l'Alemanya que es trobava a les portes de la Primera Guerra Mundial, i els efectes que aquesta violència va tenir en la societat Alemanya. Però en aquest cas la violència es produeix en un fora de camp que segurament la fa més efectiva. La violència no la veus, però la sents.
Haneke és capaç de construir un film llarg, 144 minuts, que no es fa excessiu i que és profundament expressiu. Tots els elements cinematogràfics hi tenen cabuda i protagonisme.
D'entrada comença amb una veu en off que, a diferència d'altres casos, em sembla ben utilitzada. La pel·lícula sencera és tota ella un flash-back i la veu en off funciona com a element narratiu i és la que dóna sentit al flash-back. Em sembla interessant que aquesta veu en off per una banda comenci dient que ignora si la història que està a punt de narrar és certa perquè la coneix parcialment i d'oïdes i, per l'altra, acabi deixant a l'espectador amb la incògnita del que ha passat realment. En el fons el que t'està dient és que hi ha tantes històries com persones que les viuen, encara que els fets reals fossin només uns. Per tant, tot dependrà de qui t'ho expliqui.
Segurament l'element que més destaca d'entrada és l'ús del blanc i negre. Aquest tipus d'il·luminació li dóna un toc més d'època a la pel·lícula però, a més, en determinades escenes del film, contribueix a donar-li un toc més dramàtic i expressiu al que està succeïnt. En general l'ús del blanc i negre facilita més que no pas el color el joc de llums i ombres. I en aquesta història això és essencial.
El silenci també és protagonista. I a més ho és des dels títols de crèdit. Uns títols de crèdit foscos i silenciosos que et marquen de bon principi quin serà el to i el ritme de la pel·lícula. I aquest silenci és extensiu a la música. Si no estic equivocat (l'hauria de tornar a veure per assegurar-me'n) només hi ha música diegètica (música que forma part de l'acció de la pel·lícula, de manera que nosaltres la sentim perquè els personatges de la pel·lícula la senten). I, a més, la música que se sent és bàsicament religiosa, cosa que contribueix encara més a crear l'atmosfera que Haneke li vol donar a la seva pel·lícula.
Tenim, també, molt bones interpretacions. I això no deu ser fàcil en una història on gran part dels protagonistes són nens i nenes. El propi Haneke va comentar en una entrevista que ha estat una bona experiència treballar amb nens, però que en alguns moments va ser desesperant. Com a anècdota, pel càsting infantil van haver de veure més de 7.000 nens i nenes.
Hi ha altres elements destacats d'aquesta pel·lícula, per exemple els espais. Però crec que aquest post ja m'està quedant massa llarg. Així que ho deixo amb un darrer apunt: aquesta pel·lícula és el més proper a Dreyer i Bergman que he vist en el cinema actual.
Nota de "Die weisse Band": Notable alt
Aquí una de les escenes més emotives de la pel·lícula:
I aquí una entrevista a Michael Haneke.
6 comentarios:
Totalment d'acord amb tu!!! i coincidim en molts aspectes , tècnicament tu els expliques molt millor que jo, però és que la pel.lícula necessita un període de reflexió per intentar primer de tot entendre què és el que passa i segon, com molt bé dius, cada personatge té la seva història i per tant entendre tot el conjunt d'històries és molt difícil. Haneke sap , com ningú, fer-te veure que la violència és una part intrínseca de l'ésser humà i que encara que a vegades ho vulguis negar i diguis que mai, faries mal, és evident que en l'escena del fill dels barons al riu tocant la flauta , jo personalment hauria fet el mateix i això que jo sóc una persona pacífica.
Amb una cosa no estic d'acord... probablement jo no la torni a veure, Haneke té la virtut de posar-me tan nerviosa que malgrat vagi a veure les seves cintes després em prometo a mi mateixa que no les tornaré a veure,
Em va fer molta il.lusió que coincidicim....
petonets.
Sí, una escena tendra i dura alhora. Jo diria que és el moment més explícit, en el sentit que es parla de la mort obertament, tot explicant-li a un (o diria 'al') nen innocent i pur.
Haneke és subtil i 'desgarrador'. I és una pel·lícula on el pes recau en tot allò que s'hi amaga; sens dubte serà una de les millors de l'any ;)
He vist el tràiler i ja m'he emocionat! Em moro per veure-la!
A mi també m'ha captivat aquesta pel·lícula. És un gran treball sobre la violència, sobre el rigor, el control i autocontrol portats a extrems inhumans. La rectitud portada a nivells extrems es perverteix. En tota la pel·lícula es respira un aire de brutalitat malgrat que les escenes de violència explícita siguin relativament poques i molt ben controlades i dosificades (quan castiguen els nens amb el fuet no es veu res, però l'escena a porta tancada amb les entrades i sortides del nen i l'espera posa els pèls de punta). A mi les que més em van impactar són les de la violència psíquica: la conversa entre el metge i la comadrona quan ell li diu que la seva història s'acaba o el diàleg entre el pare i el fill preguntant-li si es masturba (impagable la interpretació del nen en aquesta escena). I el silenci... una altra "arma" de la cinta, com bé dius no hi ha altra música que no sigui interpetada pels personatges (el piano, la flauta, el cant dels nens.. Com diu la Bargalloneta és una pel·lícula que necessita ser païda per entendre-la en tota la seva dimensió i profunditat. I quan més hi penso, més m'agrada.
Petonets!
Un gran film!! estic d'acord amb tu en que Funny Games és una presa de pèl, pero el Haneke ha sabut madurar. La cinta Blanca no deixa de ser una provocació cap a l'espectador però amb molta més subtilesa i respecte cap al públic.
A mi em va agradar molt!
L'he vista dues vegades! És clar que el fet que l'hagi hagut de veure en alemany i sense subtítols té molt a veure en el fet que hagi repetit, però és una pel·lícula impressionant, esfereïdora i molt ben feta, penso. L'atmosfera, la fredor, la interpretació dels personatges, la fotografia, el fet que estigui en blanc i negre...
És una gran reflexió sobre l'educació i la violència que genera violència... I no vull dir més per si algú llegeix això i encara no l'ha vist.
A més, també m'agrada que hi hagi una mica de "final obert", encara que per a mi està bastant clar el que hi ha passat.
I posa-li un excel·lent, home!
Publica un comentari