"Million dollar bay", "Stromboli", "Fourty guns" i "Shock corridor"

Entrat ja l'any 2010, vull referir-me a les útlimes pel·lícules que vaig veure l'any passat en dvd: "Million dollar baby", "Stromboli", "Shock corridor" i "Fourty guns".

Million dollar baby

Algú que des de l’any 2001 ha fet pel·lícules com “Mystic River”, “Million dollar baby”, “Letters from Iwo Jima” o “Gran Torino” mereix ser considerat, si no el millor, un dels més grans cineastes de la dècada. Té nom i cognom: Clint Eastwood. Els qui seguiu amb assiduïtat aquest bloc, sabeu de la debilitat que tinc per ell.

Fa pocs dies que vaig veure “Million dollar baby” i, escrivint aquestes línies, encara em dura l’emoció. Una emoció que és deguda a la gran habilitat d’Eastwood darrera i davant de les càmeres.

El veterà director nord-americà té una capacitat de construcció dels personatges i la seva vida i pensaments interiors a través d'elements com la llum i, sobretot, les ombres, que pocs directors actuals tenen. I els espais. Quin ús dels espais! Els espais tancats (per exemple, el despatx que el protagonista encarnat per Eastwood utilitza en el seu gimnàs) i sobretot els propis rings de boxa, refelecteixen el món tancat en el que viuen i, també, les poques possibilitats de sortida.

Actualment veure junts, cara a cara, dos monstres del cinema com són Morgan Freeman i el propi Clint Eastwood és un luxe. Pocs actors queden com ells. I de fet el propi Eastwood ja ha anunciat que el seu paper a "Gran Torino" va ser la seva darrera feina com a actor.

Però una de les coses que més m'apassiona de l'Eastwood actual és la capacitat que té de plantejar debats socials que potser a Europa no acabem de saber valorar del tot, però que té molt de mèrit fer-ho als conservadors Estats Units d'Amèrica. En el cas de "Million dollar baby" és, per exemple, el debat sobre l'eutanàsia. En el cas de "Gran Torino" seria el racisme latent a molts barris de les ciutats nord-americanes.

Stromboli

"Stromboli" és una pel·lícula de Roberto Rossellini de l'any 1950. Segurament és un film que a molts espectadors del cinema actual no els agradaria. És un drama italià de tall neo-realista que, en moltes ocasions té tocs més propers al cinema documental que no pas al cinema de ficció, cosa que és habitual en pel·lícules de Rossellini com "Roma, ciutat oberta" o "Alemanya any 0". De fet, i tractant-se d'una pel·lícula que passa en l'illa de pescadors d'Stromboli, i degut al seu caràcter de semi-documental, en moltes ocasions em va venir al cap el film documental "Homes d'Aran" de Robert Flaherty.

Malgrat que no és una pel·lícula senzilla de veure, aquelles persones que estiguin interessades en la història del cinema i en comprendre l'evolució del setè art, tenen amb Rossellini una (o moltes) cita obligada. Els cineastes que han canviat el curs del cinema es poden comptar amb els dits d'una mà. Segurament me'n deixo algun, o vosaltres en triarieu d'altres, però per a mi Griffith, Chaplin, Murnau, Godard i el propi Rossellini són els cineastes que més empremta han deixat en l'art cinematogràfic.

Com a anècdota, aquesta va ser la primera col·laboració entre Roberto Rossellini i Ingrid Bergman, un dels matrimonis més famosos de la història del cinema.

Fourty guns i Shock corridor

Aquests dos films els poso juns perquè tots dos són de Samuel Fuller, un dels directors més interessants del cinema nord-americà dels anys 50 i 60.

"Fourty guns" és un western peculiar. Per a mi que m'agrada el gènere, no és, ni de lluny, un dels westerns més destacats. Però sí que té elements propis que la fan interessant.

D'entrada el fet que la protagonista sigui una dona i, a més, sigui la "dolenta" de la pel·lícula és una cosa molt poc habitual. Si aquesta dona, a més, és una actriu de la talla de Barbara Stanwyck, la cosa es fa més interessant.

El que trobo més destacable de "Fourty guns", és que es tracta d'un western que vol entrar en l'interior dels personatges, més que no pas en les seves accions o aventures. Segurament seria un western que podríem incloure en el sub-gènere de westerns psicològics. D'altra banda, entrar en l'interior dels personatges és una característica molt pròpia de tota la filmografia de Fuller.

"Shock corridor" ("Corrdeor sin retorno") és una pel·lícula impactant. Igual que altres pel·lícules de l'època del mateix Fuller (com la fantàstica "The naked kiss", traduïda aquí com "Una luz en el hampa") l'ús del blanc i negre és importantíssim. La il·luminació anava a càrrec d'un dels més brillants directors de fotografia de la història del cinema: Stanley Cortez. Cortez va ser director de fotografia de films com "The magnificients Ambersons" d'Orson Welles, "La nit del caçador" de Charles Laughton o la citada "The naked kiss" del propi Fuller.

Cortez imposa una il·luminació dura, molt expressiva, en ocasions deixant tres quartes parts de la pantalla en la més absoluta foscor, expressant a la perfecció els enormes conflictes interns dels personatges. Personatges que, per cert, són interpretats a un altíssim nivell. Peter Breck, Constance Towers i els altres protagonistes duen a terme grans interpretacions.

Metre que "Fourty guns" és una pel·lícula del sub-gènere del western psicològic, "Shock corridor" és un exemple de l'espècie de gènere que es va prodigar els anys 60 i 70 a l'entorn de la vida als hospitals psiquiàtrics. Amb un rerefons profundament crític, "Shock corridor" continua el camí que van emprendre pel·lícules com "De repente el último verano" de Joseph Mankiewicz i que, segurament, van tenir el seu punt culminant amb "Alguien voló sobre el nido del cuco" de Milos Forman.