Vaig assistir ahir al vespre a una conferència que el novel·lista i guionista nord - americà, Richard Price, oferia al Caixa Fòrum de Barcelona. Us en reprodueixo aquí un resum:
Si només tens una hora per narrar una història, que amb publicitat són 41 minuts, no tens espais per a grisos. Però si tens 12 hores (12 capítols), pots establir les coses com si fos una novel·la. Tot i que has de saber que una sèrie no és per res una novel·la.
La televisió actual és el mateix de sempre: narrar una història. Si volguéssim fer una revolució real a la televisió, el que hauríem de fer és eliminar la narrativitat.
“The wire” és una sèrie anti-televisiva pel que fa a l'ús del temps. De fet no va tenir cap èxit quan es va estrenar. La realitat és que els que l'escrivíem no ens hi jugàvem massa perquè no hi havia molta audiència. I el cert és que pots fer les coses bones quan et deixen en pau. L'audiència va anar tant malament que en la tercera temporada, per intentar arreglar-ho, ens van posar en prime time del diumenge. La millor hora de la setmana. Llavors la NBC va emetre “Dones desesperades” a la mateixa hora que nosaltres, i ens va menjar vius.
A la quarta temporada HBO es va donar per vençuda. I vam haver de lluitar molt per a que es pogués rodar. De fet vam necessitar un any per a convèncer-los. I la quarta temporada és la millor. Al final l'HBO va permetre una cinquena temporada per vergonya de no ser els que es carregaven una sèrie com “The wire”.
El talent no es pot ensenyar. Jo sempre utilitzo una metàfora: un carril ràpid no pot fer que una persona lenta vagi ràpid. Però sí que pot fer que una persona ràpida vagi ràpid. Això és el talent. I el cert és que no saps que ets bo fins que no escrius la història que portes dins.
Per a tenir possibilitats d'escriure per a la TV has de ser capaç d'escriure ràpid, has de tenir una idea molt forta, i has de tenir un personatge fort. Has de tenir un Toni Soprano.
Un dels errors de “The wire” és que David Simon, el creador de la sèrie, creu en la democràcia. I aquí això no funciona. El problema és que McNulty és un personatge que no sobresurt de la resta. Però en el fons el miracle va ser que va crear un producte atractiu sense que cap personatge sobresortís sobre la resta.
A mi m'agrada escriure novel·la. La resta es feina. Per a mi un guió és una situació. En canvi, una novel·la és un sentiment sobre una situació. Un guió és exterior a la meva persona, és situacional.
Cada història té una forma diferent de ser narrada. No hi ha una forma d'aprendre. A mi m'agrada capbussar-me en coses que no conec. I fer d'això un principi, un començament d'alguna cosa. Però només és això, un principi. Després tens molt camí per desenvolupar.
Los Soprano: M'agrada. Té un protagonista fort i consistent que dóna joc als altres.
Sexe a la ciutat: M'encanten les sabates de taló!
Els Tudor: és una cosa de vampirs, però sense ullals.
Dos metres sota terra: M'agrada perquè tracta sobre el negoci dels funerals. Tot i que després acaba convertint-se en una telenovel·la. Però m'agrada.
Dexter: És divertit. Té carisma propi. És divertida però no la mires com si miressis The wire.
True blood: És de nenes! Però és un negoci.
Mad men: té coses bones, però és el triomf de la nostàlgia. Abans per veure el Playboy t'havies d'amagar al lavabo. Ara no. Aquesta sèrie és com si tinguessis nostàlgia d'això. Nostàlgia de fumar molt i de beure molts Martinis.
Lost: M'agrada el tio “gordo” de Lost! Ja no saben què collons fer amb la sèrie i els productors s'estan tornant bojos. Però a mi m'encanta el tio gordo! Fa sis anys que la fan i cada cop està més gordo!
0 comentarios:
Publica un comentari