Pel·lícules com "Una història de violència", que no havia vist en el seu dia, i que aquest cap de setmana he recuperat, semblen demostrar que als Estats Units hi ha hagut un tipus de cinema especial després de l'11-S de l'any 2001.
Films com "Mystic River", "L'assassinat de Richard Nixon", "Crash" o la citada "Una història de violència", tenen com a nexe comú la reflexió sobre la violència i sobre la buidor de valors i una espècie d'estat de depressió de la societat nord-americana.
I aquesta reflexió no es fa només a través del fons de la història, sinó que tenen altres similituds en la forma de rodar-se: una llum determinada, uns personatges similars, un ús subtil i expressiu de la música, etc.
A "Una història de violència" David Cronenberg et situa ràpidament en aquest estat depressiu que mencionava. L'ús d'una llum molt dura des del principi, amb el domini de les ombres sobre els clars; una música extradiegètica angoixant; dues o tres escenes amb molta potència visual, però també amb una forma de rodar molt encertada; i unes interpretacions solvents, ajuden a construir un bon film.
L'únic però que li trobo és un final que trenca amb el to de tot el film i que, en la meva opinió, fa que el film al final perdi qualitat.
Nota de "Una història de violència": notable baix.
2 comentarios:
Em va entusiasmar aquesta pel·lícula. I a més m'encanta el Viggo Mortensen... :)
A mí també em va agradar molt. En Viggo Mortensen està francament bé. A més jo sóc fan de de l'Ed Harris, un dels grans. Una abraçada.
Publica un comentari