Acabo de llegir a la revista Cahiers du Cinema una crítica no massa bona de "Nothing personal" de la directora polonesa Urszula Antoniak. Diu, en aquesta revista, Carlos Reviriego, que aquest film "lastra un cierto hermetismo, un tono monocorde y previsible. Con todos sus esfuerzos, no logra encontrar la forma de romper la cáscara y salir a la vida".
Doncs bé, jo us diré que "Nothing personal" és una de les millors pel·lícules que he vist aquest any. I representa, a més, el tipus de cinema que més m'atrau i m'interessa en l'actualitat. Un cinema que no necessiti molts personatges (en aquest cas dos) per a desenvolupar una història interessant; un cinema que no necessiti del diàleg (el mínim necessari) per a mostrar a fons els sentiments que vol expressar; un cinema que no necessiti la submissió a determinades tendències (val igual un pla llarg estàtic que un pla càmera en mà) per a ser valorat.
Pocs diàlegs; plans estàtics; inhòspits però atractius paisatges d'Irlanda; i dos personatges que estan de tornada de tot, malgrat que una té una vida pel davant i l'altre la té ja gairebé tota al darrera. Se m'acudeixen pocs elements millors per a parlar de la soledat.
Nota de "Nothing personal": notable
7 comentaris:
caram caram... la veritat es que sí té molt bona pinta aquesta pel·lícula.
M'ha agradat molt el teu bloc, desitjo que també t'agradi molt el meu “L'À | L'imperdible de L'Ànima”
Salutacions!
Jordi Cirach
Amb tots els meus respectes, a vegades, els crítics no entenen - o no senten - les pel•lícules
Cito “no logra encontrar la forma de romper la cáscara y salir a la vida”
Sense voler, està descrivint l’estat anímic dels personatges - sobretot d'ella- i per tant de la peli
és una pel•lícula hermètica perquè els propis personatges estan tancats en una closca, protegits de l’exterior menys d’ells mateixos. Els personatges són els que fan la pel•lícula, tal com son ells ha de ser la cinta...
Vaja, que a mi em va agradar molt
a mi és una pel·lícula que no em va deixar indiferent... però és veritat que la relació que mantenen els dos personatges és força curiosa i alhora entranyable...
un bon retrat del que significa la soledat en companyia..
A mi, ja us dic, em sembla una de les pel·lícules de l'any. Però és qüestió de gustos, clar.
Jo l'he vista aquesta setmana i també m'ha agradat molt el seu minimalisme. I m'ha agradat moltíssim veure com juga amb el progrés de la relació a la inversa. Les parts que es van anunciant: solitud, final d'una relació, inici d'una relació, matrimoni i "alone" en aquest ordre que semblaria invers marquen l'atípic procés de la seva coneixença. Comencen, després d'emmarcar la solitud esquerpa i resentida d'ella pel trencament d'una relació, totalment allunyants i enfrontats com en una relació acabada; continuen amb una relació de tolerància però distant com tants matrimonis tenen; passen a mantenir una relació cordial i de seducció com a l'inici d'una relació i al fina ella torna a estar sola.. però amb una solitud diferent, la paraula "alone" indica una solitud plena i gens agra, l'expressió de la noia, sola a l'nici i sola al final, subratlla aquest diferent tarannà.
Bona pel·li, sí senyor.
Abans quan he enumerat les parts he canviat l'ordre: seria matrimoni i inici d'una relació.
Finalment l'he vist i m'ha encantat, però ja m'explicaràs el final...
Orlando
Publica un comentari a l'entrada