És recomanable, de tant en tant, fugir de la ficció cinematogràfica i fer una incursió en el documental. Gènere que, els que em coneixeu, sabeu que m'interessa de manera especial.
Si el documental parla d'una problemàtica social (com sol ser habitual), guanya interès. Si el protagonista és un personatge públic i reconegut, encara més. I, si a sobre, el tema tractat et porta a una vivència personal propera, l'interès ja és total.
És el cas del documental "Bicileta, cullera, poma", dirigit per Carles Bosch, i que ens ofereix el sgeuiment que el director li ha fet en els darrers dos anys a Pasqual Maragall, des que li van detectar la malaltia de l'Alzheimer.
El muntatge del film òbviament no és el més important. Però un documental ben muntat és molt més efectiu, i et transmet molta més informació (i passió) que un documental mal muntat. Em direu que això no és qüestió només del documental, cert. Però el documental, i aquest de manera ben especial, ha de buscar en molts moments el punt d'emoció, aquell punt, si voleu, de fer caure la llàgrima. I aquí, triar una bona combinació d'imatges, de música, de ritme, és essencial. I el muntatge de "Bicicleta, cullera, poma" ho aconsegueix.
El fons del tema tractat, al final, no ofereix massa novetats. Però el que sí que aconsegueix és fer reflexionar. De manera desordenada:
- L'Alzheimer ens iguala a tothom. Ja pots ser president de Catalunya, president dels Estats Units, el meu avi, o la veïna del tercer. Si t'ataca, t'ataca.
- L'Alzheimer, paradoxalment, ens continua mostrant les diferències socials. L'enteresa amb la que Maragall viu la seva malaltia no és qüestió només del caràcter del personatge. No tothom pot tenir una doctora de l'Hospital de Sant Pau al seu servei, no tothom té els recursos per a muntar una fundació que investigui sobre la malaltia, no tothom té una oficina al seu servei que li faciliti la vida, no tothom té una família que es pugui dedicar a la cura del malalt. Millor dit, gairebé ningú pot tenir aquestes facilitats.
- L'Alzheimer és una malaltia que no només afecta al malalt. Afecta, i molt, al seu entorn.
- Tinc un avi que actualment té Alzheimer i un altre avi que va morir de la mateixa malaltia. Si la genètica fa el seu curs, tinc uns quants números de loteria comprats. Esperem que la ciència aconsegueixi fer front a la genètica.
Nota de "Bicicleta, cullera, poma": notable baix.
5 comentarios:
Com bé dius, és un bon documental i efectiu. Potser m'esperava més aprofundiment en alguns aspectes però tot i així em va agradar veure'l. Tens molta raó quan dius que no tan sols es tracta del caràcter del Maragall sinó també dels seus recursos, que no té gairebé ningú. Esclar que, de cara a tots nosaltres, és impactant que sigui en Maragall amb la seva personalitat i característiques, el qui es presenti així davant la camàra. Un apunt, per cert, en Maragall es menja la càmara.
Tinc ganes de veure-la! Jo aquest cap de setmana he vist Machete i és entretinguda.
és un dels que tinc pendents i més ara després d'haver-te llegit!!
Em va agradar molt, sobretot quan sortia en Maragall. Ell sol omple la pantalla. Potser sobren algunes explicacions dels especialistes nord-americans, però el resultat és francament bo. Una abraçada.
D'acord amb els comentaris que feu. En Maragall es menja la pantalla, i el ganxo de la pel·lícula és ell, està clar. I és el que fa funcionar la peli.
Val la pena veure-la.
Publica un comentari