"Aita" de José María de Orbe

"Aita" és un exercici cinematogràfic engrescador. Una d'aquelles pel·lícules arriscades que mereixen ser vistes, ser analitzades i ser valorades. Lamentablement la cosa mediàtica actual no sol apostar per iniciatives novedoses que trenquin amb el que està comercialment establert. I el resultat és evident: dia de l'espectador, a les 19:25h., a un cinema de la Rambla de Catalunya de Barcelona, 5 persones a la sala. Això que us heu perdut.

Tampoc us enganyaré. Si sou de tendència a badallar amb els plans fixos més o menys llargs; si us alteren els nervis els silencis prolongats; si trobeu banals les converses sobre la quotidianitat; si penseu que una habitació buida és només una habitació buida; millor que no feu l'esforç.

Però la gràcia d'aquesta pel·lícula està en saber valorar que si un pla és fixe i llarg és perquè el que vol transmetre s'ha de transmetre amb un pla fixe i llarg i no d'una altra manera; la gràcia d'aquesta pel·lícula està en saber veure que els silencis molts cops diuen més que les paraules; la gràcia d'aquesta pel·lícula està en intuïr la profundíssima profunditat que poden tenir les quotidianíssimes converses quotidianes; la gràcia d'aquesta pel·lícula és percebre que un espai, una habitació buida, pot convertir-se en un personatge més que mereixeria sortir en els títols de crèdit.

Amb les reflexions i sentiments a l'entorn de la mort com a teló de fons, com a absència present en tot moment, "Aita" és una barreja de tradició i modernitat. Tradició per l'espai i els personatges: un antic casalot d'una zona rural d'Euskadi en la qual només hi viu un veterà i ateu vigilant que rep asiduament la visita d'un amic capellà. I modernitat per la forma: des dels silencis i plans ja comentats, fins als moments que voregen el vídeo-art o el format quasi-documental.

Atenció amb la bellesa pictòrica de gairebé tots els plans de la pel·lícula. De fet, el director José María de Orbe, diu en un article publicat per Cahiers du Cinema que "a més dels antecedents cinematogràfiques més evidents, m'interessaven altres referents en les arts plàstiques, com és la desocupació de l'espai de les escultures de Jorge Oteiza, en les quals el buit és el protagonista absolut de les formes, i la plenitut i l'emoció de les teles del pintor Mark Rothko".

En fi, que espero que us decidiu a trencar aquesta barrera que ens imposen davant de propostes agosarades i feu el pas de valorar aquestes apostes.

Nota de "Aita": notable