Les pel·lícules i els actors i actrius angleses, tenen un nosequè, un segell, que els fa molt especials. Sempre hi haurà excepcions, òbviament. Però el cert és que no estranya anar a veure una pel·lícula anglesa i sortir de la sala de cinema dient "quines interpretacions més solvents", "quina ambientació més encertada", "quins diàlegs". Cert tipus de cinema anglès ho sol tenir tot això. I no m'estranyaria que això sigui degut a la gran tradició teatral del país de Shakespeare.
"El discurs del Rei" té totes aquestes característiques, i d'altres. És una bona pel·lícula. Amb molt bones interpretacions (especialment les de Colin Firth i Geoffrey Rush). Amb una estructura de guió clàssica, amb punts de gir que enganxen i amb diàlegs potents. Amb una ambientació en l'Anglaterra de la primera meitat del segle XX (la pel·lícula acaba en el moment en que la Gran Bretanya decideix participar a la II Guerra Mundial) que funciona com una part important de l'engranatge del film (impressionen escenaris com l'Abadia de Westminster o els diversos palaus reials britànics). I amb una gran tria musical, amb especial menció a la 7ª Simfonia de Beethoven que sona en l'escena clímax del film.
I tot això amb un fil argumental prou atractiu: com un rei d'Anglaterra pot superar el seu tartamudeig.
Nota de "El discurs del rei": notable.
0 comentarios:
Publica un comentari