Un home lliure

Gairebé un any amb uns personatges a l'esquena. A l'esquena, a l'ordinador, al cap, a la taula del taller, crescuts en alguna nit d'insomni, compartits amb bona gent, amb gent que en sap... Si al final acaben agafant vida de veritat, seran un producte col·lectiu, segur. Tothom qui ara mateix sàpiga alguna cosa de l'Àngel, el Cadenillas i la Marina, se'ls pot fer una mica seus. Perquè ho són.

Ara queda la recta final. Un mes d'agost amb poques perspectives de sortides, snif... Però un mes d'agost que pot ser un bon moment per acabar de donar vida a aquests elements que han conviscut amb mi, i amb uns quants i unes quantes de vosaltres, des del mes d'octubre passat.

Per a qui no sàpiga del que parlo, només dir-vos que l'Àngel és "Un home lliure", un vell solitari que ha passat els últims 35 anys de la seva vida a la presó. Durant tres dècades ha trepitjat totes les presons del país. La presó l'ha fet el que és: un home sec, dur, culte, autosuficient. Quan ja pensava que la seva vida acabaria entre reixes, un dia és posat en llibertat. La nostra llibertat. Però, la nostra llibertat és la seva llibertat? Quina és la seva llibertat?

El Cadenillas, un excèntric sense sostre comunista, i la Marina, una guionista en hores baixes, l'ajudaran en el seu camí de retorn a la seva llibertat. Però l'Àngel guarda un secret que pot fer que tot trontolli...

Al setembre, o a l'octubre, o a... més.

"Reykjavic - Rotterdam" d'Óskar Jónasson

La cartellera sol estar plena de pel·lícules que no passaran precisament a la història del cinema. Però també és cert que moltes d'aquestes pel·lícules que no formaran part d'aquesta història, poden servir per entretenir-te durant 90 minuts, encara que sàpigues que una setmana després ja no la recordaràs.

Aquest és el cas de "Reykjavic - Rotterdam", un thriller islandès que a mi m'havia generat alguna espectativa (potser per aquella tendència absolutament errònia que porta a creure que qualsevol pel·lícula que vingui del cinema nòrdic, igual que les que vénen del cinema asiàtic, són bones i interessants d'entrada). Però el fet és que, ben mirat, no destaca massa en res. No és que sigui dolenta, no. Simplement és una més de les moltes pel·lícules que passaran pels nostres cinemes sense fer massa soroll.

Les interpretacions són solvents. L'estructura és de thriller clàssic. Inclou un happy end que, a més de ser més propi del cinema de hollywood que no pas del cinema nòrdic (o precisament per això), li resta una mica de credibilitat al film. Té algunes escenes bones i moltes d'altres que no destaquen per res en especial.

En definitiva una pel·lícula que et pot entretenir durant els 88 minuts que dura, però no massa més.

Nota de "Reykjavic - Rotterdam": aprovat baix.

Cap a la segona temporada de "Sons of Anarchy"

En una setmana em vaig cruspir la primera temporada sencera. M'he pres una setmana de "vacances", i avui hi torno. Avui m'endinso en la segona temporada de "Sons of Anarchy". I, ho destaco, perquè és la primera sèrie de la qual en completo una temporada sencera.

Comprendreu, doncs, que és una sèrie que m'està agradant molt. I m'agrada per uns quants motius.

En primer lloc, es tracta d'una sèrie amb personatges potentíssims. Construits de manera brillant, i interpretats de forma molt solvent. Gairebé tots els personatges, i n'hi ha molts, tenen un atractiu innegable. Fins i tot aquells que, objectivament, t'han de caure malament.

L'estructura dramàtica del guió és tremendament eficaç. Els girs són constants, i els moments de ganxo que t'impedeixen treure la vista de la pantalla són continuats.

Els temes tractats també són, per a mi, atractius. En la sèrie es tracten temes d'actualitat, temes de gran dramatisme social, però també temes de molt debat interior dels personatges. I això, en una sèrie on els protagonistes són una banda de "moteros", no deixa de sorprendre.

L'estètica de la sèrie també és un dels seus pilars. Una estètica que barreja l'aridesa d'una ciutat del sud de l'Amèrica del Nord, la certa sensació de brutícia viril (deixeu-m'ho dir així) dels personatges, amb l'atractiu innegable de les motos i les carreteres on passa part de l'acció.

I la música, un element essencial més de la sèrie, que li fa adquirir una atmosfera rockera evident.

En definitiva, una molt bona sèrie. O, com a mínim, una molt bona primera temporada. Ara m'endinso a la segona.

(recordeu que clicant aquí, podreu votar per aquest post i per la Llanterna Màgica als Premis Blocs Catalunya)

"Entre nosotros" de Maren Ade

"Alle anderen" és una pel·lícula molt europea. Més que europea, molt nòrdica. És alemanya, però podia ser perfectament danesa o sueca. No conec la cinematografia de Maren Ade (directora i guionista del film), però no m'estranyaria que fos una directora influenciada per mestres com Ingmar Bergman.

Com podeu imaginar, doncs, aquesta pel·lícula és una pel·lícula de ritme lent i molt introspectiva. No importa tant el que fan els personatges com el saber esbrinar, a partir del que fan, el que porten dins. Per això en moltes ocasions no cal diàleg. I quan hi ha diàleg, molts cops és dominat pel subtext.

Per tractar personatges amb moltes contradiccions internes, amb debats existencials constants, amb un grau d'aïllament social important, l'espai triat per la directora és encertat: una illa al mig del Mediterrani. Simbòlicament ben trobat.

En aquest sentit, doncs, cinematogràficament "Entre nosotros" és una bona pel·lícula.

Però a aquest film hi ha alguna cosa que li falla. I al meu entendre és la falta de connexió amb els personatges. La directora no aconsegueix, en cap moment, que hi hagi complicitat i empatia entre espectador/a i personatges. I això, en una pel·lícula lenta i introsprectiva, passa factura.

Nota de "Entre nosotros": aprovat

(recordeu que clicant aquí, podreu votar per aquest post i per la Llanterna Màgica als Premis Blocs Catalunya)

La meva història de 'Paris, Texas'

Ho vaig explicar en un antic bloc meu que misteriosament va desaparèixer entre les immensitats de la xarxa. I ara vull recuperar la meva història de "Paris, Texas".

L'any 1984, quan jo tenia 10 anys, la meva àvia em va portar al cine. Va triar la pel·lícula mirant la cartellera del diari. Li va semblar que "Paris, Texas", pel títol de la pel·lícula, seria un film d'aventures apte per un nen de la meva edat. Òbviament s'equivocava. "Paris, Texas" no és, ni molt menys, una pel·lícula per a nens. El record que en tinc jo és que vam veure una pel·lícula molt estranya, tot i que no en tinc un mal record d'aquell dia. En canvi, la meva àvia sí que ho va passar malament. Patia per haver-me portat a veure una peli com aquella.

Més de vint anys després, vaig decidir donar una segona oportunitat a la pel·lícula de Wim Wenders, i me la vaig comprar. I puc dir que ara mateix "Paris, Texas" és una de les pel·lícules de la meva vida. L'he vist ja unes quantes vegades i, la veritat, és que no em canso de veure-la. La veig sencera o amb escenes aïllades. I crec que ho continuaré fent, perquè escenes com aquesta, no deixen d'emocionar-me.

(recordeu que clicant aquí, podreu votar per aquest post i per la Llanterna Màgica als Premis Blocs Catalunya)