diumenge 28 de novembre de 2010

"Còpia certificada" d'Abbas Kiarostami


"Còpia certificada" és una pel·lícula peculiar. D'entrada és de valorar que, novament, ens trobem davant d'un film que aborda la relació directa que tenen les diferents disciplines artístiques. En aquest cas ens planteja, en format cinema, un debat centrat en la pintura però que, en realitat, també podria ser extensible a qualsevol altre àmbit artístic: el valor, o no, de les obres artístiques que, lluny de ser les originals, en són còpies idèntiques.

Des del punt de vista del guió, l'encert és que aquest debat el trasllada a l'essència de la pròpia realitat i a les pròpies relacions humanes. I és que el títol de la pel·lícula, "Còpia certificada", no fa referència només al debat artístic que he citat, sinó que és un joc de paraules aplicable, també, a la realitat que viuen la parella protagonista de la pel·lícula. Són qui semblen ser? Són una còpia? És un joc interessant al qual ens aboca Abbas Kiarostami, i que ens fa dubtar si estem davant d'una parella, de diferents parelles, de realitats, de còpies... Un joc que, ni el propi director, ens vol acabar de resoldre.

Interessants interpretacions, espais molt definitoris del que estan vivint els protagonistes, girs de guió que fan sòlida una estructura narrativa aparentment complicada i escenes de les que es recorden, donen potència a aquest film.

Nota de "Còpia certificada": notable baix.

dissabte 20 de novembre de 2010

Estels que s'apaguen


Ja fa més de tres anys que escric amb assiduïtat sobre cinema en diversos espais d’internet. Intento escriure sobre pel·lícules, sobre actors, actrius, directors. Però sobretot sobre sentiments. Perquè al cap i a la fi, quin sentit té el cinema, i qualsevol altra disciplina artística, si no és capaç de generar sentiments?

Segurament el sentiment més difícil de suportar pel conjunt de la humanitat és el de la pèrdua de persones estimades, el de l’absència, el de la mort. Però aquest sentiment és, alhora, el que dóna més sentit a la vida. És el que la fa més valuosa. Aquestes línies, que no són més que simples reflexions sense cap valor, em vénen al cap perquè m’adono que, en aquests anys, he escrit molts articles de comiat de persones que han esdevingut mites del cinema. Comiats que, en certa manera, deixen orfe el setè art. Estels que s’apaguen. El darrer ha estat Luis García Berlanga. Però la llista dels darrers anys és llarga. Llarguíssima. Paul Newman, Ingmar Bergman, Fernando Fernán Gómez, Tony Curtis, Arthur Penn, Claude Chabrol, Dennis Hoper, Michelangelo Antonioni… I podriem continuar.

Un té la sensació que els grans ens deixen. I que després dels grans hi ha un buit. Però és, de ben segur, una sensació injusta. Perquè darrera dels grans, per què no?, en poden venir de més grans. Isaac Newton deia que si ell havia vist més lluny que la resta era perquè havia pogut pujar a esquenes de gegants. I des de dalt de l’esquena d’un gegant la vista arriba molt, molt més lluny.

Als amants del cinema, doncs, només ens cal esperar que hi hagi algú que estigui pujant a les esquenes d’aquests gegants, d’aquests estels que s’estan apagant. Si algú hi arriba estarem d’enhorabona. I, això sí, mentre esperem que algú hi arribi, podem continuar gaudint d’un dels elements màgics del cinema: podem continuar gaudint de la luminositat dels estels, fins i tot quan s’han apagat.

Article publicat a cinergia.cat

dijous 18 de novembre de 2010

Frases (5): La Història i la vida


Bones frases no fan un bon guió. Però hi ajuden.

"La Historia pasa muy lenta, y la vida muy rápida"

"Aita" de José María de Orbe

"Aita" de José María de Orbe


"Aita" és un exercici cinematogràfic engrescador. Una d'aquelles pel·lícules arriscades que mereixen ser vistes, ser analitzades i ser valorades. Lamentablement la cosa mediàtica actual no sol apostar per iniciatives novedoses que trenquin amb el que està comercialment establert. I el resultat és evident: dia de l'espectador, a les 19:25h., a un cinema de la Rambla de Catalunya de Barcelona, 5 persones a la sala. Això que us heu perdut.

Tampoc us enganyaré. Si sou de tendència a badallar amb els plans fixos més o menys llargs; si us alteren els nervis els silencis prolongats; si trobeu banals les converses sobre la quotidianitat; si penseu que una habitació buida és només una habitació buida; millor que no feu l'esforç.

Però la gràcia d'aquesta pel·lícula està en saber valorar que si un pla és fixe i llarg és perquè el que vol transmetre s'ha de transmetre amb un pla fixe i llarg i no d'una altra manera; la gràcia d'aquesta pel·lícula està en saber veure que els silencis molts cops diuen més que les paraules; la gràcia d'aquesta pel·lícula està en intuïr la profundíssima profunditat que poden tenir les quotidianíssimes converses quotidianes; la gràcia d'aquesta pel·lícula és percebre que un espai, una habitació buida, pot convertir-se en un personatge més que mereixeria sortir en els títols de crèdit.

Amb les reflexions i sentiments a l'entorn de la mort com a teló de fons, com a absència present en tot moment, "Aita" és una barreja de tradició i modernitat. Tradició per l'espai i els personatges: un antic casalot d'una zona rural d'Euskadi en la qual només hi viu un veterà i ateu vigilant que rep asiduament la visita d'un amic capellà. I modernitat per la forma: des dels silencis i plans ja comentats, fins als moments que voregen el vídeo-art o el format quasi-documental.

Atenció amb la bellesa pictòrica de gairebé tots els plans de la pel·lícula. De fet, el director José María de Orbe, diu en un article publicat per Cahiers du Cinema que "a més dels antecedents cinematogràfiques més evidents, m'interessaven altres referents en les arts plàstiques, com és la desocupació de l'espai de les escultures de Jorge Oteiza, en les quals el buit és el protagonista absolut de les formes, i la plenitut i l'emoció de les teles del pintor Mark Rothko".

En fi, que espero que us decidiu a trencar aquesta barrera que ens imposen davant de propostes agosarades i feu el pas de valorar aquestes apostes.

Nota de "Aita": notable