El meu top 10 del 2010

Aquí teniu la clàssica llista amb les 10 millors pel·lícules que he vist enguany al cinema, i amb la corresponent resenya que, en el seu moment, he fet de cadascun dels flms.

1- "La cinta blanca" de Michael Haneke.

2- "The girlfriend experience" de Steven Soderbergh.

3- "Nothing personal" d'Urszula Antoniak.

4- "El discurs del rei" de Tom Hooper.

5- "Aita" de José María de Orbe.

6- "Un profeta" de Jacques Audiard.

7- "18 comidas" de Jorge Coira.

8- "The social network", de David Fincher.

9- "Film Socialisme" de Jean-Luc Godard.

10- "London River" de Rachid Bouchareb.

PD: Després de llegir el comentari de l'Imma, afegeixo una secció de pel·lícules que també mereixen una menció honorífica, tot i no estar entre el top 10: "Còpia certificada", "Shutter Island", "Canino", "Madres e hijas", "The hurtlocker" i, segurament, alguna més.

Un nadal de cine (4): "El discurs del rei" de Tom Hooper

Les pel·lícules i els actors i actrius angleses, tenen un nosequè, un segell, que els fa molt especials. Sempre hi haurà excepcions, òbviament. Però el cert és que no estranya anar a veure una pel·lícula anglesa i sortir de la sala de cinema dient "quines interpretacions més solvents", "quina ambientació més encertada", "quins diàlegs". Cert tipus de cinema anglès ho sol tenir tot això. I no m'estranyaria que això sigui degut a la gran tradició teatral del país de Shakespeare.

"El discurs del Rei" té totes aquestes característiques, i d'altres. És una bona pel·lícula. Amb molt bones interpretacions (especialment les de Colin Firth i Geoffrey Rush). Amb una estructura de guió clàssica, amb punts de gir que enganxen i amb diàlegs potents. Amb una ambientació en l'Anglaterra de la primera meitat del segle XX (la pel·lícula acaba en el moment en que la Gran Bretanya decideix participar a la II Guerra Mundial) que funciona com una part important de l'engranatge del film (impressionen escenaris com l'Abadia de Westminster o els diversos palaus reials britànics). I amb una gran tria musical, amb especial menció a la 7ª Simfonia de Beethoven que sona en l'escena clímax del film.

I tot això amb un fil argumental prou atractiu: com un rei d'Anglaterra pot superar el seu tartamudeig.

Nota de "El discurs del rei": notable.

Un Nadal de cine (3): "Gelegenheitsarbeit einer Sklavin" (Treballs temporals d'una esclava) d'Alexander Kluge

Després de veure diumenge passat el darrer film de Jean-Luc Godard, se'm va despertar el cuquet, i he volgut recuperar el cineasta alemany Alexander Kluge, reconegut admirador del director francès.

I ho he fet amb la pel·lícula "Gelegenheitsarbeit einer Sklavin" (Treballs temporals d'una esclava), de l'any 1973.

És un film de clara influència godardiana i, en general, de la nouvelle vague francesa. "Al final de l'escapada", "Vivre sa vie" i altres films de Godard són referència per Kluge. I es nota en aquesta pel·lícula i en d'altres com la seva òpera prima "Una noia sense història", de l'any 1966.

"Treballs temporals d'una esclava" és un treball cru. En blanc i negre, i amb uns moviments de càmera bruscos, trencaments de racord, etc. Retrat d'una societat alemanya decadent, d'una època combulsa, d'un sorgiment de consciència obrera i feminista. Ens exposa sis mesos de la vida d'una noia que comença practicant avortaments clandestins (dura, per directa i sense complexes, l'escena de la pràctica d'un dels avortaments) per mantenir al seu marit i que, poc a poc, va adquirint consciència política i social fins a liderar la lluita contra el tancament d'una fàbrica alemanya que estava a punt de deslocalitzar-se i traslladar-se a Portugal (hi ha coses que no canvien amb el pas del temps).

"La seva dona és comunista?" li pregunta el directiu de l'empresa al marit de la protagonista,"el que fa la seva dona és il·legal. És socialisme", continua. "És una de les seves manies", respon el marit.

La pel·lícula és considerada una de les grans obres de Kluge. Molt recomanable veure-la.

Un Nadal de cine (2): "Film Socialisme" de Jean-Luc Godard

Recordo que quan es va estrenar la darrera pel·lícula d'Alain Resnais escrivia, en aquest mateix bloc, que només per ser la darrera (per ara) pel·lícula de Resnais, calia anar-la a veure. Amb aquesta mateixa filosofia he anat a veure avui "Film Socialisme" de Jean-Luc Godard.

No amagaré que és un film poc convencional, en la línia habitual de Godard. Trencador, en la línia habitual de Godard. Difícil, en la línia habitual de Godard. I no amagaré, o recomanaré, que si aneu a veure-la, hi aneu amb l'actitud adequada. Que no és una altra que la de tenir la capacitat d'abstraure-us de la incomoditat de no saber què és el que està passant en la pantalla, de no entendre el perquè de les coses. Si us sabeu abstraure d'aquesta incomoditat, fareu una passa important i podreu gaudir d'un torrent d'imatges, missatges, sons, silencis, colors, moviments, aparentment inconnexes, però indubtablement lligats en una espècie de collage complex, que formen un conjunt poc menys que fascinant. Difícil, com dic al principi, però fascinant.

Us confesso que aquesta capacitat d'abstracció, a mi m'ha costat ben bé tres quarts d'hora. Però un cop passat aquest límit, m'he relaxat i m'he endinsat en el que veien els meus ulls i (suposo) processava el meu cervell.

"Film Socilaisme" és un collage. Un collage de sons potents, bruts, absents. D'imatges gravades amb mòbil, amb format digital, de plans monumentals. Un collage de frases. De diàlegs superposats. De protagonisme coral. M'atreveixo a dir que aquest protagonisme coral, habitual del cinema soviètic dels anys 20, té alguna cosa a veure amb el títol de la pel·lícula (els cineastes soviètics teoritzaven que la ideologia de les pel·lícules no només s'havia d'expressar a partir de que passava sinó en el com s'expressava; i una de les conseqüències va ser que en el cinema soviètic dels anys 20 no hi havia protagonistes principals, sinó que el protagonisme era col·lectiu. Això també passa en aquest film de Godard).

És una obra on s'hi veuen clares les "obsessions" ideològiques de Godard, amb referències contínues a la II Guerra Mundial, a la Guerra Civil espanyola, a Palestina, al capitalisme, a la deriva actual d'Europa, als valors o manca de valors de la societat actual, etc. Però també la filosofia que ha impregnat sempre al seu cinema, i a les seves reflexions sobre el cinema.

Alguns exemples es trobe en els contínus intertítols o en els diàlegs inconnexes del films: "Amb el sorgiment de la cultura digital, la humanitat s'enfrontarà amb conflictes que no ens donaran el luxe de presentar-se"; "Fa falta valor per pensar"; "No dir res: mostrar primer"; "No parlar d'allò invisible: mostrar-ho"; "Pensa bé per què lluites, perquè podries obtenir-ho"; "Alliberar i federar les nostres humanitats". I la frase final: "Quan la llei no és justa, la justícia ha de passar per davant de la llei. No comment".

I no puc acabar aquest escrit sense expressar la meva admiració pel fet que un film com aquest, modern i trencador, tant en el fons com en les formes, el signi una persona que tot just fa vint-i-tres dies va arribar als 80 anys.

Nota de "Film Socialisme": notable.

PD: Acabo de llegir una frase de l'Àngel Quintana que crec que resumeix prou bé el cinema de Godard: "Cada cop que Jean-Luc Godard estrena una pel·lícula, tot el cinema, de cop, envelleix vint anys".

33 anys sense Chaplin

Chaplin no hauria d'haver mort mai.

Però posats a triar la data de morir, ho va fer prou bé: va triar un dia festiu a gairebé tot el món.

Avui fa 33 anys que Charlot ens va dir adéu.

Un Nadal de cine (1): "Angel" d'Ernst Lubitsch

Primer dia de vacances, i primera pel·lícula del meu cicle privat nadalenc de cinema. He començat amb "Angel". Una pel·lícula de l'any 1937.

Unir Ernst Lubitsch i Marlene Dietrich és garantia d'èxit. Si a més hi sumes actors com Melvyn Douglas o Herbert Marshall, la cosa ja va agafant dimensions notables.

Tot i que "Angel" no és, segurament, de les obres més destacades de Lubitsch, sí que té ingredients bàsics del que va suposar el cinema del director alemany nacionalitzat nord - americà: Diàlegs brillants, lleugers però profunds; protagonisme essencial de la música que fa de fil conductor de la història; escassos exteriors i molts interiors amb jocs continus d'espais i d'obertura i tancament de portes; fotografia de tall clàssic (Charles Lang n'és el director de fotografia com ho va ser d'altres pel·lícules com "Some like it hot" o "Sabrina"), etc.

Mostra d'un breu diàleg de la pel·lícula. Es tracta de l'escena de la primera cita entre el personatge que interpreta Marlene Dietrich i el personatge de Melvyn Douglas que acabaran sent amants. (A llegir imaginant el rostre de femme fatale de la Dietrich, clar)

Melvyn Douglas: No em vols dir el teu nom, ni deixes que et digui el meu.

Marlene Dietrich: No ho hem deixat clar a la sopa i després a l'amanida? Per què fer malbé una nit perfecta amb noms? No vull saber el teu nom. Sigui quin sigui, sé que no et quedarà bé.

En definitiva, un bon començament per un Nadal de cine. Quina serà la propera pel·lícula?

Ha mort Blake Edwards...

...i, només per aquesta escena, mereix estar entre els més grans.



Mira que m'agrada el cinema actual, però quan veig escenes com aquestes moro de ràbia de no haver pogut viure l'època del cinema clàssic. Aquesta escena, en pantalla gran, de les de cinema de veritat, havia de ser simplement brutal.

PD: I quan el cinema trobi una altra cara com la d'Audrey Hepburn, aviseu-me si us plau.

Off Cinemart

La primavera de 2011 se celebrarà a Barcelona la primera edició del CINEMART, el Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona. Una bona iniciativa que ha de servir per a què Barcelona, novament, sigui un centre neuràlgic de l'aposta per a propostes culturals situades més aviat fora del circuït purament comercial que sol envoltar el món del cinema.

Com a prèvia al CINEMART, l'organització ens ofereix l'OFF CINEMART, un tastet del que ens espera la primavera de l'any que ve. L'OFF CINEMART començarà demà dijous i s'allargarà fins diumenge, al cinema Verdi Park de Barcelona. Si feu un cop d'ull a aquesta web, podreu consultar la programació i horaris del festival.

Si podeu, feu-vos un forat a l'agenda. Aquests tipus de festival sempre ofereixen sorpreses agradables.


Tràiler de "Tokyo sonata" de Kiyoshi Kurosawa, un dels films que es podrà veure aquests dies al Verdi Park

Article publicat a Cinergia.cat

"18 comidas" de Jorge Coira

"18 comidas" és el segon llargmetratge del gallec Jorge Coira. I, sens dubte, es tracta d'un treball més que remarcable.

Film d'aquells que podriem qualificar de "petits", intimistes, que reflecteixen la realitat de la vida quotidiana. Sobretot de la generació de persones que ara es troben (ens trobem) entre els 30 i els 40 anys. No serà estrany que ens sentim identificats amb el que veiem a la pantalla en més d'una ocasió.

Coira el que fa és construir un collage amb protagonistes corals i amb creuament d'espais i temps (això sí, repartit tot en un sol dia), amb el risc que això suposa tant des del punt de vista de la creació-coherència del guió, com des del punt de vista del muntatge. Però el resultat és efectiu. Molt efectiu.

És de destacar el paper del grup d'actors i actrius. I és que, en bona part, la interpretació, per voluntat del director, es va basar en la improvisació. I això fa que les escenes més dramàtiques i intenses del film, es transformin en escenes molt més realistes.

El missatge final del film és agredolç. Personatges tristos, perduts, sense rumb, però que no renuncien a buscar la felicitat que tothom necessita i mereix. I tot això a l'entorn, sempre, d'allò que sol unir de forma més habitual a les persones: una taula plena de bon menjar.

Nota de "18 comidas": notable.

Jean-Luc

Cineastes mediocres n'hi ha milers. Mals cineastes n'hi ha molts. Bons cineastes n'hi ha alguns. Mestres del cinema n'hi ha pocs. Cineastes que hagin canviat la història del cinema es poden comptar gairebé amb els dits d'una mà.

David W. Griffith i Chaplin als Estats Units dels anys 10; F. W. Murnau a l'Alemanya i Eisenstein a la Unió Soviètica dels anys 20; Roberto Rossellini a la Itàlia dels anys 40; i Godard a la França dels anys 60.

Precisament demà Godard farà 80 anys. Un dels mestres que va trencar amb el cinema clàssic i que va revolucionar el cinema francès i mundial dels anys 60. El cap visible de la Nouvelle Vague. Sense ells cineastes com David Lynch o Lars von Trier no serien el que són.

Godard ha creuat cinc dècades de la història del cinema i continua sent modern. La qual cosa diu molt d'ell. O molt poc del cinema actual.

Cineasta complert. Perquè a més de fer cinema, reflexiona sobre el cinema. Perquè a més de mostrar-te cinema, et fa reflexionar sobre el cinema. Perquè, diuen, més que cineasta, o a més de cineasta, és filòsof.

"Les tres quartes parts dels realitzadors perden quatre hores amb un pla pel qual requereixen només cinc minuts de treball de posada en escena pròpiament dit; per part meva, prefereixo que hi hagi cinc minuts de treball per a l'equip tècnic i conservar tres hores per a mi, que em permetin reflexionar sobre el que estic fent"

I, atenció a la manera amb que parla de la bellesa, de la justícia i de Rossellini:

"Rossellini és una altra cosa. És l'únic que posseeix una visió justa, total de les coses. Per tant, les filma de l'única manera possible. Ningú pot rodar un guió de Rossellini, perquè acabarà plantejant-se sempre preguntes que ell no es planteja. La seva visió del món és tan justa que la seva visió del detall, formal o no, també ho és. En ell un pla és bell perquè és just, un pla aconsegueix ser bell perquè és just; en la majoria de la resta, un pla arriba a ser just a força de ser bell. Intenten construir una cosa extraordinària i si, efectivament, aconsegueixen que així sigui, descobrim llavors les raons que existien per a fer-ho. Pel que fa a Rossellini, fa sobretot aquelles coses que té raons per fer. És bell perquè és així"

Godard, a més, és modest: "Jo voldria fer també, com Fritz Lang, plans que siguin extraordinaris per si mateixos, però no ho aconsegueixo. Per tant, faig una altra cosa".

Però a part d'això, Godard ha sabut evolucionar, a través de la reflexió i la innovació, situant-se, com deia abans, encara a l'avantguarda del cinema d'autor mundial.

Una mostra d'aquesta capacitat d'innovació és un dels films (curt, però film) que més m'han impactat. Ja el vaig posar en alguna ocasió a la Llanterna Màgica. Però en el vuitantè aniversari de Godard, crec que val la pena gaudir de "Dans le noir du temps", pel·lícula filmada per Godard l'any 2002, quan tenia 72 anys.

Gaudiu-la.