Estem davant d'una comèdia romàntica francesa amb ganxo vist mil vegades però que, a diferència del que solen oferir aquest tipus de films quan surten de Hollywood, ens reserva, tot i que sense excedir-se, determinades dosis d'humor intel·ligent.
No passarà a la història del cinema, cert. Com la majoria de pel·lícules que acostumem a trobar-nos als cinemes, d'altra banda. Però també és veritat que aconsegueix arrencar somriures agraïts.
Hi ajuden unes interpretacions senzilles que, a cops, fan creïbles situacions que, com passa habitualment en la comèdia, no ho són en absolut.
No busquem en aquest film meravelles tècniques, ni recursos cinematogràfics inesperats. Més enllà dels plàntings tant necessaris en la comèdia, no hi trobarem massa cosa. Tampoc dóna la sensació que el director busqui massa cosa més que fer passar una bona estona amb un cinema planer i sense pretensions. I ho aconsegueix.
Nota de "Una dulce mentira": aprovat.
4 comentaris:
Roger, si et passes pel bloc veuràs que t'he convidat a un joc, que potser et farà gràcia. Una abraçada.
(Veure MEME, escenas para recordar)
Ho he vist Ricard, però volia preparar-m'ho bé. Ho faré, ho faré.
L'havia d'anar a veure l'altre dia però al final no... Vaig veure Herois i em va agradar. M'apunto aquesta per passar una bona estona. Petons
El mateix que em va produir la pel·lícula a mi. Per passar una estona, més divertida que els paral·lels que americans. La Paulette em va arrencar uns quants somriures en particular!
Publica un comentari a l'entrada