Vaig anar al cinema amb el mal record de la darrera pel·lícula d'Almodóvar: "Los abrazos rotos". I en vaig sortir amb el convenciment que "La piel que habito" és un dels millors almodóvars que he vist.
Llegint crítiques i cròniques, pensava trobar-me amb una espècie de thriller psicològic (fins i tot en algun lloc vaig llegir que es tracta d'un thriller de ciència ficció). No ho és. És un Almodóvar diferent però, alhora, reconeixible. En tot cas, si l'haguéssim de classificar, jo diria que és un melodrama de suspens, amanit amb els tocs habituals del director manxec.
Aquests tocs almodovarians van des del protagonisme del vermell, el vermell passió; als personatges extrems i obsessius; al barroquisme no només estètic, sinó també en la forma de filmar; al predomini d'una banda sonora encertada que ajuda a la creació d'un determinat clima de suspens; o a l'ús, en dosis precises, de l'humor negre.
Parlant de l'humor negre, hi ha hagut cert debat sobre els riures que provoca en determinats moments la pel·lícula. Hi ha qui diu que la gent se'n riu de la pel·lícula. Hi ha qui diu que els riures responen a un alliberament de la tensió. Jo penso que ni una cosa ni l'altra. L'humor negre és aquell que es cola enmig de situacions dramàtiques i tenses. I, al meu entendre, això és el que aconsegueix Almodóvar. Inclosa la controvertida frase final.
No és una pel·lícula rodona. Té elements de guió gens creïbles. I, tot i que, el conjunt de la pel·lícula en si és poc creïble (no ho dic com a crítica), hi ha alguns excessos i alguns errors. Excessos i errors que poden venir donats per una possible necessitat del director d'exagerar el que són els seus trets distintius. Parlo, entre d'altres coses, de la connexió brasilera de la pel·lícula. Si l'heu vist, ja sabeu de què parlo. I si no, ja ho veureu.
Pel que fa a les interpretacions, Elena Anaya està a l'alçada. Amb Antonio Banderas jo tinc un problema: en general, no me'l crec. El paper que fa, per exemple, està fet a la mesura d'un actor com Eduard Fernández que, per cert, té un paper secundari en el film.
Sigui com sigui, i obviant les controvèrsies que habitualment envolten les pel·lícules d'Almodóvar, és una pel·lícula que s'ha de veure. Després agradarà o no. Però, com a mínim, és una pel·lícula que fa pensar. I això és de valorar.
Nota de "La piel que habito": notable.
10 comentaris:
Moltes de les crítiques que escolto i llegeixo m'inviten a pensar que, aquest cop sí, no sortiré del cinema maleïnt Almodovar.
Veurem.
Em passe a llegir la teua entrada,en este cas animada per una comentarista que tenim en comú:la Dona Invisible,encara que ja t´he deixat alguns comentaris en algunes entrades prèvies teues.
Coincideix prou amb el teu anàlisi encara que jo a Antonio Banderas a aquesta peli,sí que me´l crec,de fet,per primera vegada i més que mai.
Si tens curiositat per la entrada que li vaig dedicar,et deixe el link:
http://historias-troyanas.blogspot.com/2011/09/la-piel-que-habito.html
Si em permets,et enllaçaré...
Al programa de l'àlex gorina n'hi ha comentaris de tot tipus ,uns que els ha agradat molt i que han tornat al cinema i d'altres que és massa exagerada i per moments ridícula. Jo crec que quan passa aixó lo millor es anar a veure-la i treure les pròpies conclusions com fas a la teva entrada. Jo em passaré a veure-la perquè Volver em va agradar tot i que ja se que no és el mateix registre...fins aviat!
a mi em va encantar... de fet encara l'estic processant però em va agradar molt, reconec que sóc almodovariana i vaig disfrutar molt
Me'n alegro que aquesta vegada coincidim força!!!
petons
Justament acabo de fer-ne la crítica! Estic força d'acord, em va agradar, sobretot la primera part, després penso que està una mica massa passat de voltes, pel meu gust. Però té mèrit el que fa. Petons
...traigo
sangre
de
la
tarde
herida
en
la
mano
y
una
vela
de
mi
corazón
para
invitarte
y
darte
este
alma
que
viene
para
compartir
contigo
tu
bello
blog
con
un
ramillete
de
oro
y
claveles
dentro...
desde mis
HORAS ROTAS
Y AULA DE PAZ
COMPARTIENDO ILUSION
LA LLANTERNA MAGICA
CON saludos de la luna al
reflejarse en el mar de la
poesía...
ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DE ESTALLIDO MAMMA MIA, TOQUE DE CANELA ,STAR WARS, CARROS DE FUEGO, MEMORIAS DE AFRICA , CHAPLIN MONOCULO NOMBRE DE LA ROSA, ALBATROS GLADIATOR, ACEBO CUMBRES BORRASCOSAS, ENEMIGO A LAS PUERTAS, CACHORRO, FANTASMA DE LA OPERA, BLADE RUUNER ,CHOCOLATE Y CREPUSCULO 1 Y2.
José
Ramón...
El qualificatiu de melodrama de suspens li escau bastant, certament. Estic bastant d'acord amb tu, però jo sí que em crec al Banderas. Sobre el final, potser fa una mica de riure, però és molt coherent: Vicente retroba la seva família però, sobretot, a sí mateix en dir el seu nom.
A mi també em va agradar molt. El més curiós, Roger, és que, per un cop, ens hem posat tots d'acord: tu, jo, la Bargalloneta, la Babel, la Troyana, en Martí, en Zueras, en Ricard... Crec que no havia passat mai. Una abraçada.
Bé, el meu entusiasme és amb matisos, com ja sap en jordicine.
Si et passes pel meu bloc, hi ha un missatge que t'atany. Una abraçada.
Òscar, a veure si et convenç.
Hola Troyana, em miro el teu post :)
@ngel jo crec que s'ha de veure. Encara que no agradi, és una peli que fa pensar i parlar.
Mònica, està bé coincidir de tant en tant ;)
Marta, és passat de voltes com gairebé tot el que fa l'Almodóvar. És el seu segell (molts cops exagerat).
José Ramon, benvingut a la Llanterna Màgica :)
Jordi i Ricard, veig que coincidim força. Està bé, no? Ricard, ara em miro el teu bloc.
I a tots i totes, gràcies pels comentaris.
Publica un comentari a l'entrada