Endinsa't en la música de "Drive"...
"Drive" és una de les pel·lícules més estranyes de l'any. No és fàcil de digerir. Segur que arrossegarà fans i detractors. Perquè és un producte diferent. D'aquells que desconcerten i que, a més d'un, provocarà la sensació de no saber si surt satisfet o no de la sala. Fins i tot és possible que hi hagi algú que se senti enganyat.
Potser això, el fet de no deixar indiferent, és un dels seus valors. Cinematogràficament això no hauria de ser un plus, però tampoc abunden els films que obliguen a pensar i repensar per a fer-te'n una opinió.
Jo diria que tot en "Drive" és diferent al que el cinema ens té acostumat. Des d'una primera escena que podria ser la clàssica persecució policial made in Hollywood però que, ràpidament, detectes que no, que hi ha alguna cosa que la fa ser diferent a tot això. Ja ho vaig dir en un altre lloc: agafa la clàssica pel·lícula de policies californians dels anys 80, dóna-li un toc danès, i et sortirà "Drive". Una raresa molt kitsch, gairebé hortera.
La música, que de vegades arriba a ser atractivament molesta (la podeu escoltar ara mateix) és un personatge omnipresent. Igual que una il·luminació exagerada. Vermells, blaus, verds... Tot molt expressiu. I un personatge que respon a l'antiheroi, o a l'heroi crepuscular dels westerns de finals dels 60 i principis dels 70, que tant exagera una buidor interior remarcada per un escuradents als llavis, com demostra una tendresa inesperada o una violència efímera però extremadament dura.
Un cocktail atractiu, pertorbador, molest, sec, dur, tendre.
Nota de "Drive": Notable.
4 comentarios:
Jo em posiciono en el costat dels fans. M'ha agradat molt i també penso com tu que és una pel·lícula molt especial. Donada la violència explícita, les escenes de conducció i el tipus de personatges sembla convidar a tenir un ritme ràpid i en canvi el tempo és lent, fins i tot amb l'ús de la càmera lenta en algun moment. Aquesta paradoxa de ritme també la té el protagonista en la seva manera de ser: capaç de ser fred,inhumà i d'altra banda totalment generós i absolutament humà i tendre. Llum i foscor, violència i amor desinteressat, solitud i companyia, angoixa i dolçor, acceleració i contemplació...tot un cúmul de contradiccions que creen un còctel fascinant servit per un personatge hipnòtic.
Jo l'he trobat perfecte! M'encanten aquests ambients de ciutat nocturna amb els gratacels desprenent llumenetes i el cotxe circulant silenciosament. I veus els carrers a través dels vidres del cotxe. I el Drive impassible;fins que li toquen la fibra sentimental... i la música.
Jo l'he trobat perfecte! M'encanten aquests ambients de ciutat nocturna amb els gratacels desprenent llumenetes i el cotxe circulant silenciosament. I veus els carrers a través dels vidres del cotxe. I el Drive impassible;fins que li toquen la fibra sentimental... i la música.
Continuo pensant en el prota de Drive: Per què no té nom? Per què no es treu aquesta lluenta caçadora -a l'esquena un escorpí- esquitxada de sang? Per què actua d'una manera que sembla que ni ell voldría?
Recordeu que ell mateix esmenta la faula de la granota i l'escorpí?
La granota i l’escorpí és una faula africana que il•lustra com la conducta animal està marcada pels instints o per pautes genèticament determinades que s’han anat establint en el procés evolutiu. Ara bé, a mesura que pugem en l’escala evolutiva, les pautes instintives van perdent predomini
La conducta humana està programada o determinada d’una manera semblant a la conducta animal? Una resposta afirmativa dificultaria defensar l’existència de la llibertat humana.
“Hi havia una granota que vivia prop d’un riu. Tenia fama de bona.
Un dia un escorpí se li va atansar i li va demanar si el podia ajudar a travessar el riu sobre el seus lloms, al que la granota li va respondre amb un “si home! I a mitja travessia em fots una picada que em quedo amb la panxa enlaire surant riu avall.
L’escorpí li respongué, no dona no, no veus que si fes tal cosa ens ofegaríem tots dos.
Al final la granota, no molt convençuda, com era tant de bona, no va gosar dir-li que no.
El va pujar a sobre seu i quan eren al mig del riu, l’escorpí va picar la granota. Al notar la punxada només va preguntar, per què? I l’escorpí, simplement li respongué, perquè sóc un escorpí. No puc evitar-ho, és la meva naturalesa.”
Publica un comentari