"Melancholia" de Lars von Trier

Recomanació inicial: Abans de començar a llegir aquest post, cliqueu i deixeu sonar la música.



"Melancholia" agradarà o no, però el que segur que no fa és deixar indiferent. És de les pel·lícules, sovint trobades a faltar, que et fa pensar hores o, fins i tot, dies després de veure-la. De fet, estranyament, escric aquest post tres setmanes després d'haver-la vist per primer cop, i tres dies després d'haver-ho fet per segona vegada.

La pel·lícula sorprèn, no per provocadora (com es podria pensar d'un film de Lars von Trier), sinó per una estètica fascinant gens sobrera, i per un fons que, com deia en les primes línies, indueix a la reflexió. La plasticitat del pròleg i de la darrera escena del film quedaran, penso, entre el millor del cinema d'aquest any que comencem a deixar enrere.

Enmig del pròleg i del final, una pel·lícula que ben bé en podrien ser dues, perquè la primera part i la segona, són ben diferents. Tant per la forma com són filmades, com pel fons que s'hi retrata. Una primera part que té tocs de comèdia romàntica, de drama familiar, que està rodada bàsicament càmera en mà, transportant-nos a l'essència del Dogma, i que també ens pot recordar, en certa manera, a alguns dels films d'Ingmar Bergman. I una segona part propera al cinema que podriem qualificar de catastrofista, però lluny d'estridències i profundament introspectiu. El propi Lars von Trier ha mencionat en algunes entrevistes, certa influència del cinema de Tarkovski, especialment del film "Solaris". Les referències cinematogràfiques són evidents. Von Trier es declara amant de Visconti, per exemple. I, parlant dels espais que formen part del cos de la pel·lícula i, també, del debat intern dels personatges, també podriem fer referència Alain Resnais o Alfred Hitchcock.

Amants i erudits de la pintura (entre els quals no m'hi trobo) hi veuran les influències de Dürer i Brueghel.

Si mireu els dos fragments que adjunto a continuació (l'obertura de "Melancholia" i un fragment de "Solaris"), veureu l'aparició del mateix quadre de Brueghel. Casualment, tots dos apareixen al minut 1:11.





D'altra banda he captat dos frames de "Melancholia" i de "L'any passat a Marienbad" d'Alain Resnais. La referència, si més no estètica, em sembla evident.




Un altre element fonamental de "Melancholia" és la música. En concret Wagner. Un Wagner (a qui estàs escoltant ara mateix si m'has fet cas) que ens acosta a la grandiloqüència, al romanticisme i al catastrofisme i, alhora, cinematogràficament ens transporta a la millor relació imatge - música amb la que ens delectava el cinema clàssic.

Darrere de tot això, el fons de la pel·lícula. Amb un debat sobre com afrontar la vida i com afrontar la mort inevitable. Amb uns personatges, especialment Justine (interpretada per Kirsten Dunst), presos d'una profunda malenconia. Una malenconia absolutament absorvent, fins i tot autodestructiva potser.

Crec que és interessant, parlant d'aquesta malenconia, reproduir unes paraules del propi director danès: "Dinamarca és un país avorrit. És necessari que hi passi alguna cosa. El malencònic té desitjos de catàstrofe. Un dels meus terapeutes em va dir que els malencònics es comproten de manera racional durant les catàstrofes perquè ja han atravessat sovint aquest tipus de situacions".

I, per acabar, una menció especial a les dues protagonistes. Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg ens regalen unes grans interpretacions que aconsegueixen introduir-nos de ple en les seves malenconiques realitats.

Nota de "Melancholia": notable alt.