"Midnight in Paris" de Woody Allen

Ambienteu la lectura clicant i escoltant...



"Midnight in Paris" és la segona pel·lícula de 2011 que se m'havia escapat i que recupero aquests dies. Bona elecció. Bona pel·lícula.

Woody Allen no ens té acostumats a presentar massa coses noves en els seus films. Els llocs comuns de l'univers allenià, són prou coneguts. I "Midnight in Paris" no n'és una excepció. O, si ho és, ho és a mitges.

Per exemple, l'escena introductòria de la pel·lícula, segueix el mateix esquema que l'obertura de "Manhattan". Una successió de plans que ens retraten un dia de la ciutat de Paris, de matí fins a la nit, amb escenes dels seus carrers, de la seva vida, dient-nos que (igual que a "Manhattan" amb Nova York) a "Midnight in Paris", la capital francesa serà igual de protagonista que els personatges a qui seguirem. Les diferències entre aquestes dues escenes les trobem en l'ús blanc i negre i del color, i en el fet que a "Midnight in Paris" la veu en off (un recurs molt utilitzat per Woody Allen) és molt més breu i comença just quan acaba la música.





Els paral·lelismes no són només formals, sinó que fan referència, també, a un dels elements essencials de la filmografia d'Allen: el protagonisme de les ciutat, els personatges urbanites. I no només urbanites, sinó pertanyents a sectors intel·lectuals de classe alta. Això és així a "Manhattan", a "Midnight in Paris", a "Match Point", a "Vicky Cristina Barcelona" (per escollir pel·lícules que passen en diferents ciutats) i a la majoria de films del director novaiorquès.

Però al marge d'aquests elements comuns habituals (als quals s'hi podria afegir el protagonisme absolut de la música), hi ha elements una mica menys comuns. El to del film, purament allenià al principi, ens porta cap a un camí entre fantasiós i surrealista al qual Woody Allen ens té menys acostumats. Els canvis d'època, l'aparició de personatges com Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Cole Porter, Dalí, Buñuel o Man Ray (gran conversa la que tenen aquests tres darrers amb el protagonista de la pel·lícula) i després Lautrec, Degàs i Gauguin, li donen a la pel·lícula una atmosfera de conte fantàstic que jo no recordava en Woody Allen des de "La rosa púrpura del Cairo". Combinació de fantasia i realitat. Somnis i realitat. Desitjos i insatisfaccions.

A Woody Allen, per la seva compulsiva producció cinematogràfica, i per ser director d'alguna de les obres mestres del cinema de finals del segle XX, se li sol exigir més que a la majoria de directors. És més, diria que se li sol exigir que la seva pel·lícula sigui, sempre, millor que l'anterior. I reconec que jo sóc el primer que ho faig. Doncs bé, segurament "Midnight in Paris" no està al podi de les seves millors pel·lícules. Però no hi ha dubte que és una molt bona pel·lícula i que, en tot cas, està molt per sobre de la mitjana de pel·lícules que ens trobem a la cartellera.

Nota de "Midnight in Paris": notable.

PD: No sé que en pensarà la gent de Paris, però ja m'agradaria a mi que el retrat de Barcelona que feia Allen a "Vicky Cristina Barcelona", fos com el que fa de Paris a "Midnight in Paris"...