Què fa que ens apassionin personatges que, en la vida real, serien per la majoria de nosaltres persones odioses amb les quals no ens hi voldriem relacionar? Com podem arribar a sentir simpatia, fins i tot empatia, cap a éssers que fan de la violència, de l'assassinat, la tortura i l'extorsió el seu modus vivendi?
Què fariem nosaltres, en la nostra vida quotidiana, si ens haguessim de relacionar amb
Michael Corleone? Ens identificariem amb algú com
Tony Soprano? I amb
Jax Teller? La resposta, a no ser que siguem una mica especials, segurament serà que no. Però, en canvi, ens atrauen. I molt.
Bona part de la responsabilitat, o del mèrit, recau en els guionistes que aconsegueixen construir bons personatges. Personatges que no són blanc o negre, sinó que tenen molts grisos. Corleone, abans d'entrar a dirigir la seva família mafiosa, és un personatge tímid, introvertit, enamorat de la seva dona. En la part final de la triologia, a més, fa beneficiència. I tot i això és un personatge implacable amb els seus enemics i amb els traïdors. Tony Soprano és un mafiós sense escrúpols. Però alhora és un personatge capaç d'emocionar-se amb uns ànecs que s'instal·len a la seva piscina i, el que és més sorprenent, és un mafiós que necessita teràpia psicològica. Jax Teller lidera una banda de mòtards que dominen els negocis bruts de Charming, vessant la sang que calgui, però és també un personatge sensible, amb molt debat interior i que veu trastocat tot el seu món quan li segresten el fill de pocs mesos.
Aquests grisos són el que fan atractius els personatges. Els personatges dolents que, a més de ser-ho, són personatges plans, sense evolució ni contradicció, no ens atrauen.
Tot i això, estic segur que, a més del mèrit que se li ha d'atribuir a escriptors i guionistes, l'èxit d'aquests personatges també ha de venir donat per l'atracció que, en general, sentim per allò prohibit, per allò que comporta cert risc i perill. Malgrat que, com he dit al principi, en la vida real no ens identificariem amb aquests personatges, mentiria si digués que no m'he imaginat algun cop sobre una de les Harleys Davidson de
Sons of Anarchy i imposant la meva justícia. Ara que hi penso, potser aquesta visió també l'ha tingut algun cop en Felip Puig... En fi, deixem-ho córrer.
