dilluns 26 de setembre de 2011

"Los pasos dobles" d'Isaki Lacuesta


No és una pel·lícula senzilla el darrer film d'Isaki Lacuesta. No ho és, com a mínim, per al públic de masses. De fet, cap de les pel·lícules del director gironí ho és.

Al meu entendre, "Los pasos dobles" és un film que evidencia que el cinema, a més de ser un mitjà d'entreteniment, és, també, una disciplina artística. Fragments de la pel·lícula es podrien passar, perfectament, en sales de museus. I això s'accentua pel fet que es tracta d'un treball interdisciplinar que barreja, de principi a fi, cinema i pintura. És un film que ha d'interessar tant a amants del cinema com a amants de la pintura. Segur que més d'un pintor o pintora se sentirà identificat amb una escena en la qual un pintor intenta explicar perquè algú que pinta quadres té dret a guanyar-se la vida fent-ho.

La pel·lícula està plena d'escenes de gran bellesa i atracció: la misteriosa aparició nocturna d'una comunitat de negres albins al mig del desert; les dues escenes, gairebé consecuitves i simètriques, que mostren dos duels, un a través de la força i l'altre a través del ball; o la suggerent i extravagant escena d'amor homosexual entre un negre i un negre albí.

L'espai (una Àfrica inhòspita i desconeguda per nosaltres); la successió d'endevinalles misterioses que fan avançar els personatges; certs tocs d'humor surrealista; salts temporals i espacials; tot això dóna al film una expressió d'estranyesa atractiva.

No intenteu buscar-li un gènere. Podriem parlar d'aventures, de documental, de cinema etnogràfic, de western... Cinema, al cap i a la fi. Cinema, un cop més, suggerent, d'Isaki Lacuesta.

Nota de "Los pasos dobles": notable.

dimarts 20 de setembre de 2011

Sèries: Luther


Nova sèrie per anotar: "Luther", de la BBC. Format anglès. És a dir, només 6 capítols. De moment se n'han emès dues temporades, però la tercera està en camí. La vaig descobrir dijous passat, i ahir a la nit ja n'havia consumit la primera temporada.

Es tracta d'un thriller policial sense concessions. Lluny de finals idíl·lics, les trames que segueixen les peripècies del policia John Luther, solen tenir girs i finals impactants. En un dels capítols, per a què us en feu una idea, al començament adverteixen que durant l'episodi es veuran imatges que podrien ferir la sensibilitat d'alguns espectadors.

És una sèrie de trames episòdiques dures i, certament, violentes, i d'una trama de continuïtat apassionant. És aquesta trama que teixeix els sis capítols, la que ens presenta el fons dels personatges principals. I, com a bona sèrie televisiva, són aquests personatges el que ens acaben enganxant. En aquest cas tenim dos personatges absolutament centrals: John Luther (interpretat per Idris Elba), un policia traumatitzat i profundament marcat per un fet que es veurà en la primera escena de la sèrie i pels seus problemes familiars. I Alice Morgan (Ruth Wilson), el personatge femení, que és tant fascinant com misteriós.

Com us deia, ahir a la nit vaig acabar la primera temporada. I després d'escenes de generació constant d'adrenalina, al darrer moment, John Luther ens diu: "And now what?". "Now what?". Doncs, evident: de cap a la segona temporada.




PD: Per cert, extraordinari el 4t capítol. Igual que a Misfits. Sembla que les sèries britàniques guarden els seus millors tresors per als quarts capítols.

dissabte 17 de setembre de 2011

Jordi Dauder

El millor homenatge que li podem fer al Jordi Dauder és veure'l, escoltar-lo i fer-li cas.



Vull que Zapatero no torni a dir mai més que és un home d'esquerres.
Vull que la capital d'Espanya es digui José Antonio Labordeta.
Vull que es proclami la 3ª República.
Vull que l'església es quedi al seu lloc i no en surti mai més.
Vull que una setmana a l'any estigui dedicada al silenci, i només al silenci.
Vull que una setmana a l'any estigui dedicada a la música, i només a la música.
Vull que una setmana a l'any estigui dedicada a fer-se petons, i només a fer-se petons.
Vull una setmana de teatre gratuït a tots els barris i tots els llocs del món.
Vull que Pepe Rubianes tingui un teatre a Madrid.
Vull aprendre a dir "¡a la mierda!" a aquesta dreta de merda, com ho va fer José Antonio Labordeta.


Jordi Dauder

dilluns 12 de setembre de 2011

"La piel que habito" de Pedro Almodóvar


Vaig anar al cinema amb el mal record de la darrera pel·lícula d'Almodóvar: "Los abrazos rotos". I en vaig sortir amb el convenciment que "La piel que habito" és un dels millors almodóvars que he vist.

Llegint crítiques i cròniques, pensava trobar-me amb una espècie de thriller psicològic (fins i tot en algun lloc vaig llegir que es tracta d'un thriller de ciència ficció). No ho és. És un Almodóvar diferent però, alhora, reconeixible. En tot cas, si l'haguéssim de classificar, jo diria que és un melodrama de suspens, amanit amb els tocs habituals del director manxec.

Aquests tocs almodovarians van des del protagonisme del vermell, el vermell passió; als personatges extrems i obsessius; al barroquisme no només estètic, sinó també en la forma de filmar; al predomini d'una banda sonora encertada que ajuda a la creació d'un determinat clima de suspens; o a l'ús, en dosis precises, de l'humor negre.

Parlant de l'humor negre, hi ha hagut cert debat sobre els riures que provoca en determinats moments la pel·lícula. Hi ha qui diu que la gent se'n riu de la pel·lícula. Hi ha qui diu que els riures responen a un alliberament de la tensió. Jo penso que ni una cosa ni l'altra. L'humor negre és aquell que es cola enmig de situacions dramàtiques i tenses. I, al meu entendre, això és el que aconsegueix Almodóvar. Inclosa la controvertida frase final.

No és una pel·lícula rodona. Té elements de guió gens creïbles. I, tot i que, el conjunt de la pel·lícula en si és poc creïble (no ho dic com a crítica), hi ha alguns excessos i alguns errors. Excessos i errors que poden venir donats per una possible necessitat del director d'exagerar el que són els seus trets distintius. Parlo, entre d'altres coses, de la connexió brasilera de la pel·lícula. Si l'heu vist, ja sabeu de què parlo. I si no, ja ho veureu.

Pel que fa a les interpretacions, Elena Anaya està a l'alçada. Amb Antonio Banderas jo tinc un problema: en general, no me'l crec. El paper que fa, per exemple, està fet a la mesura d'un actor com Eduard Fernández que, per cert, té un paper secundari en el film.

Sigui com sigui, i obviant les controvèrsies que habitualment envolten les pel·lícules d'Almodóvar, és una pel·lícula que s'ha de veure. Després agradarà o no. Però, com a mínim, és una pel·lícula que fa pensar. I això és de valorar.

Nota de "La piel que habito": notable.

diumenge 11 de setembre de 2011

Sèries: Rubicon


Clar i directe per començar: "Rubicon", de la factoria de l'AMC, és de les millors sèries que he vist darrerament.

Centrada en temes de molta actualitat (i més avui, 10è aniversari de l'atemptat a les torres bessones de Nova York), "Rubicon" ens parla de conspiracions, de think tanks, d'Al Qaeda, de l'FBI i la CIA, de trèbols de quatre fulles, d'espionatge, de micros ocults, dels atemptats de l'11S de 2001 i, òbviament, de Nova York.

A diferència del que seria habitual en una sèrie d'aquesta temàtica, "Rubicon" és d'ambientació obscura. Com bé diu Jorge Carrión en el seu llibre (molt recomanable) "Teleshakespeare", si s'hagués de buscar referents cinematogràfics per a "Rubicón", no ens hauriem de dirigir cap a films com "Misión imposible", sinó que hauriem de posar els nostres ulls al cinema nord-americà dels anys 70 i a pel·lícules com "Todos los hombres del Presidente" o "Los tres días del cóndor".

Els espais són mínims. I tancats. Les ombres i penombres, constants. Els personatges no són herois. Són més aviat personatges derrotats, fracassats. M'ha vingut al cap, pensant en aquest caràcter pessimista que caracteritza la sèrie, un post que vaig escriure fa temps sobre l'existència d'un nou cinema nord-americà post 11S. "Rubicón" aniria en aquesta línia.

La solvència de "Rubicón" la dóna el seu guió, però també els seus personatges. Tant per la interpretació, com per la construcció que se'n fa. No són personatge planers, ni un. Tots tenen un rerefons que la sèrie, poc a poc i a compta gotes, va deixant anar.

Quin és el gran hàndicap de "Rubicon"? Senzill: la llei del mercat. Una audiència no suficent ha fet que l'AMC decidís no invertir més recursos en "Rubicon" i suspendre'n la programació. Amb només una temporada. Amb tot obert i tot per tancar. Una espècie de coitus interruptus similar al de "Carnivale" però, al meu entendre, menys justificable. "Rubicon", a diferència de "Carnivale", és una sèrie barata. Espais limitats, personatges limitats i absència d'efectes especials, no requereixen massa pressupost.

Així que, ja que parlem de teories conspiratives, us deixo anar aquí la meva, en forma de pregunta: fa gràcia al 'poder' nord-americà una sèrie que explicita que els nord-americans poden tenir el mal tant a fora com a dintre de casa? Aquí ho deixo.

Missatge final als amants de les sèries: malgrat aquest coitus interruptus, "Rubicon" s'ha de veure. De veritat.