"El nen de la bicicleta" de Jean-Pierre i Luc Dardenne

Arriben a les cartelleres les pel·lícules provinents dels grans festivals, i augmenta la qualitat de l'oferta. I aquest cap de setmana això es pot veure amb l'entrada a les nostres pantalles d'un jove heroi belga. No. No és en Tintin. És en Cyril que, sens dubte, tindrà molt menys èxit que la criatura parida per Hergé i portada al cinema tridimensional per la factoria Spielberg. Però que val la pena conèixer. I degustar.

Els pares de la criatura en qüestió són els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne. Com em comentava ahir, via twitter, la Judith Vives, "El nen de la bicicleta" és, salvant les distàncies, una espècie de "Els 400 cops" de Françoise Truffaut.

Amb l'excusa d'arrencada de la història d'un nen de 12 anys que busca el seu pare després que aquest l'hagi abandonat a un internat, els germans Dardenne presenten una història de superació, de recerca de la infantesa i la felicitat perdudes, de fidelitat, de perdó, d'amor contingut. I, malgrat el dramatisme evident de la història, no cauen mai en moments lacrimògens gratuïts. De fet, tot i els obstacles diversos i continus que se li plantegen a Cyril, i malgrat la cruesa d'algunes de les situacions, al final el missatge de la pel·lícula és certament positiu. El nostre heroi es referma com a tal.

Estic segur que el pressupost del film, malgrat el prestigi dels dos directors i guionistes (són autors de pel·lícules com Rosetta o El silenci de Lorna, i guanyadors de dues Palmes d'Or del Festival de Cannes), era un pressupost limitat. Però els objectius que es plantegen es compleixen amb escreix. Sens dubte, tenen la capacitat d'aprofitament dels recursos amb els quals compten per a explicar de manera efectiva allò que volen transmetre. La sobrietat i austeritat amb què està rodada la pel·lícula contribueixen a donar un to molt quotidià i realista, però sense arribar a ser el tipus de film angoixantment sec que, sovint, ens trobem en el cinema social.

Les actuacions dels dos protagonistes principals mereixen una menció especial. Es tracta del jove (i debutant) actor Thomas Doret i de l'actriu Cécile de France (protagonista, per exemple, de Més enllà de la vida, de Clint Eastwood). Sens dubte, les seves actuacions són les que acaben de donar cos a aquest film que, al meu entendre, ajuda a pujar el nivell de la cartellera d'aquest darrer trimestre de 2011.

Nota de "El nen de la bicicleta": notable.

Cowboy de mitjanit. I descarnat.

Ahir, nit de Midnight cowboy.

Descarnat i brutal el cinema que va néixer als Estats Units a finals dels 60 i durant la dècada dels 70. Sam Peckinpah, John Schlesinger, Richard Brooks, Stanley Kubrick, Martin Scorsese, Dennis Hopper. El mateix Spielberg amb El diablo sobre ruedas...

Un cinema sec, brut i dur. Un cinema de temps de crisi econòmica, social i cultural. Com l'actual.

"Another year" de Michael Leigh.

Surts del cinema tenint la sensació d'haver vist una bona obra de teatre. I és que, amb "Another year", Michael Leigh demostra que és tant dramaturg com cineasta. I, tot i això, tot i el clar aroma teatral de la pel·lícula, està filmada amb molt criteri cinematogràfic.

Leigh ens planteja un dels temes més universals de l'art: els efectes del pas del temps en les persones. Òbviament, no parlem del temps en el sentit cronològic, sinó del temps en el sentit més vital i interior que li podem donar.

El propi títol de la pel·lícula (un altre any), ja ens indica cap on anirà el film. I l'estructura, també: quatre actes ben diferenciats (primavera, estiu, tardor i hivern) però, alhora, ben similars. Perquè, al cap i a la fi, la vida acaba sent una successió repetitiva d'esdeveniments. La quotidianitat és això. I Leigh ens ho mostra, per exemple, associant durant tot el metratge diverses escenes de to i contingut molt similar.

Atenció als diàlegs. Perquè cap d'ells, ni l'aparentment més banal, està escrit perquè sí. I és que un dels èxits de la pel·lícual és que, mentre l'estàs veient, tens la sensació que tot té un sentit. La pel·lícula és pur subtext. És a dir, els personatges, mentre et diuen una cosa, en realitat te n'estan dient una altra. Segurament la contrària. Molt britànic. I només serà en el darrer acte (que a més és desproporcionadament llarg comparat amb els altres tres) quan els personatges es "despullaran" en ple hivern, deixant de banda el subtext i anant de ple a l'essència de la pel·lícula.

Els personatges estan molt ben construits des del moment en que cadascun se'ns presenta a la pantalla. Les interpretacions estan a l'alçada de la pel·lícula i li donen als personatges un gran marge de credibilitat. Especialment Lesley Manville i Ruth Sheen.

"Another year" és un film sobri en el qual res hi falta i res hi sobra. Un film sobri com la vida mateixa.

Nota de "Another year": notable.

I ja en són 4!

Dissabte passat La Llanterna Màgica va fer quatre anys. Fins ara, cada 15 d'octubre escrivia un post autofelicitant-me. Aquest any no ho vaig fer. Bàsicament perquè no sabia què dir. Però avui he pensat que no està de més. He pensat que, mira, una mica d'autobombo tampoc va malament. Així que, aquí teniu el post de rigor. Gens pensat, per cert. Abans d'escriure, habitualment, em faig un esquema del que vull dir, tatxo algunes coses, n'afegeixo algunes altres, i després ho escric a l'ordinador. Avui no ho he fet. Escric tal com raja. Així que disculpeu, si us plau, les incoherències.

Ara veig que en aquests quatre anys he escrit 429 posts. 430 amb aquest. No està malament. Ve a ser un post cada tres o quatre dies. I us he de dir que tinc una por. I és que algun dia Blogger (o sigui, Google) decideixi tancar la paradeta i tots aquests escrits desapareguin en la immensitat de la xarxa. I no és que consideri que els escrits que vaig deixant per aquí tinguin molt valor. Simplement que això que he anat escrivint a La Llanterna és tot el que m'ha fet viure el cinema aquests darrers quatre anys. I no és poc. Al contrari. És molt. Com us deia l'any passat, La Llanterna Màgica l'he fet servir potser més com a instrument d'aprenentatge meu que no pas com a mitjà de transmissió de coneixements. Obligar-me a escriure sobre les pel·lícules que veig és una forma d'obligar-me a reflexionar sobre la pel·lícula que toqui i sobre el cinema en general. Per això seria una llàstima per mi, que algun dia es perdi tot això (aprofito per demanar-vos que, si algú sap com arxivar els escrits dels blocs, no dubti en dir-m'ho).

I, ja parlant sobre cinema, el cert és que aquest darrer any no ha estat dels millors. No recordo cap pel·lícula excepcional aquests darrers mesos. Donarem un marge de confiança per veure si d'aquí a finals d'any hi ha algú que ens sorprengui amb alguna pel·lícula remarcable. Veurem.

I, mireu, us deixo les pel·lícules que, segons el (dubtós i, per tant, qüestionable) mètode de valoració que jo faig, penso que han estat les millors d'aquests quatre anys:

- The girlfriend experience, d'Steven Soderbergh.

- La cinta blanca, de Michael Haneke.

- Los condenados, d'Isaki Lacuesta.

- Inglourious basterds, de Quentin Tarantino.

- Gran Torino, de Clint Eastwood.

M'ha costat decidir la imatge del post i el tràiler que habitualment incloc. Finalment opto per la imatge de The girlfriend experience i el tràiler de Los condenados. Perquè són, segurament, les menys conegudes de les cinc pel·lícules que he destacat. I una mica de propaganda, tampoc els anirà malament.

Apa, moltes gràcies per llegir-me, i ens anem trobant per aquí.

Sitges 2011: "Sleeping beauty" de Julia Leigh

Sitges ens va presentar aquest film de l'australiana Julia Leigh, i apadrinat per Jane Campion. Es tracta d'una història dramàtica, terriblement freda. Al més pur estil Michael Haneke.

Una pel·lícula que exposa el periple d'una noia jove que ha d'estar disposada a fer les feines més sòrdides per poder sobreviure. Una espècie de baixada als inferns, emmarcada en una història de depravació i desesperació. Però sense histerismes, sense sortides de to, amb una atmosfera absolutament gèlida.

Les interpretacions, sobretot la de la protagonista (la també australiana, Emily Browning) lliguen perfectament amb aquest to de buidor moral i vital. Així com els espais, el to i el ritme de la pel·lícula.

No és, certament, una pel·lícula divertida de veure. Però sí és una pel·lícula interessant.

Nota de "Sleeping beauty": notable baix.

Sitges 2011: "Emergo" de Carles Torrens

"Emergo" no és un fals documental. I començo així perquè sembla que cada cop intenten enquadrar més films en aquest subgènere, sense ser-ho. Aquesta ressenya de El Periódico, n'és un exemple. "Borat" és un fals documental. "The troll hunter" (en parlaré d'aquí un parell de posts), també. "Emergo" no. "Emergo" és un film de terror de ficció, rodat de tal manera que té un to molt real.

Sigui com sigui, per a mi ha estat un dels millors films que he vist en aquesta edició de Sitges. És l'òpera prima de Carles Torrens, feta a partir d'un guió de Rodrigo Cortés. Tots dos van ser presents a l'estrena que dimarts passat es va fer a l'Hotel Melià. La pel·lícula va ser rebuda amb aplaudiments.

El que fa especial, per al meu gust, aquest film és que es tracta d'una pel·lícula de terror però d'autor. Té els ingredients bàsics del gènere de terror (misteri, ensurts, sorolls estranys, aparicions fantasmagòriques, poltergeists, girs inesperats...), i l'estil d'una pel·lícula d'autor europea. Els plans llargs, els espais buits, la càmera en mà, la il·luminació crua i, en definitiva, una voluntat d'exprémer les possibilitats del llenguatge cinematogràfic, van en aquesta línia.

Un parell més d'elements interessants. Per una banda el brillant ús de l'espai. Està rodada tota en interiors. D'aquesta manera s'aconsegueix generar un clima un pèl claustrofòbic i, alhora, donar rellevància a la casa que, a través de les accions que se succeeixen en habitacions i passadissos, es converteix en una protagonista més de la pel·lícula. I, per l'altra, un interessant joc amb les càmeres de vigilància instal·lades dins de la casa. Serveixen més per a generar a l'espectador una sensació de Big Brother, que no pas per als objectius pels quals les instal·len els protagonistes.

Com no podia ser d'una altra manera en una pel·lícula d'aquest gènere, "Emergo" té una escena climàtica i un ensurt final efectius (tot i que jo hagués optat per evitar aquest darrer ensurt i donar un toc encara més europeu al film).

Nota de "Emergo": notable.

Sitges 2011: "Amanecidos" de Yonay Boix i Pol Aregall

"Amanecidos" sembla més un exercici cinematogràfic de final de curs que no pas una pel·lícula tradicional. Per la forma i, també, pels temes tocats. De fet, tal com va dir en Lluís Miñarro, el dia de la presentació del film a Sitges, es tracta d'una pel·lícula pensada incialment per a veure's per internet. I, malgrat la participació a Sitges i a altres festivlas, no és segur que s'acabi estrenant als cinemes.

En tot cas, com deia, es tracta d'un exercici molt acadèmic d'ex-alumnes del Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya. Els directors ens plantegen un collage de situacions que tenen principi, però no final. Situacions de la vida quotidiana sense més lligam entre si que el de ser protagonitzats per persones d'una mateixa generació.

Pel meu gust, la feblesa d'algunes de les situacions plantejades, se supera gràcies a un plantejament formal impecable. El cinema català surt cada cop més d'escoles especialitzades com el CECC, i això es nota. Ni els colors, ni l'enquadrament, ni la llum, ni cap dels elements del llenguatge cinematogràfic són triats a l'atzar.

És una pel·lícula petita, que agradarà més o menys, però que no és gens menyspreable. I menys si es té en compte que estem davant de dos directors novells.

Nota de "Amanecidos": aprovat alt.

Sitges 2011: "Milocrorze: a love story" de Yoshimasha Ishibashi

Unes breus línies per una raresa japonesa que va aterrar a Sitges diumenge passat.

Es tracta de "Milocrorze: a love story", un relat sui generis sobre l'amor, a través de tres històries deslligades completament entre si. L'amor, en tot cas, o el desamor és el fil conductor d'aquest irregular però entretingut film.

La hilaritat de l'humor japonès, diguem-ne que a l'estil "Humor amarillo" modernitzat, és la protagonista principal de la pel·lícula que, d'altra banda, esdevé estèticament molt atractiva i dinàmica.

Un excés de vulgaritat i de llargada en determinats moments són els evidents talons d'Aquil·les de la pel·lícula d'Ishibashi.

El millor, sens dubte, l'inici de la història amb una espècie de conte, mig realitat, mig animació, protagonitzat pel nen Ovreneli Vreneligare, un petit pèl-roig que fa les delícies de la sala. Brillant.

Nota de "Milocrorze: a love story": aprovat.

Sitges 2011: "Jane Eyre" de Cary Fukunaga

Dissabte passat es va presentar al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, "Jane Eyre", el nou treball de Cary Fukunaga, que trasllada al cinema la novel·la de Charlotte Brontë, a partir de l'adaptació que en fa el guionista Moira Buffini.

Fukunga aconsegueix des del principi, amb unes escenes inicials atractives i angoixants, crear una connexió directa entre el que passa a la pantalla i el que percep l'espectador/a. La presentació de la protagonista principal i de les seves circumstàncies, es fa de tal manera que, de seguida, empatitzem amb la nostra heroïna i, al final, la pel·lícula acaba convertint-se en un viatge que fem al costat d'ella.

Bona part del mèrit recau en la interpretació de l'actriu australiana Mia Wasikowska que aconsegueix donar-li un atractiu especial al personatge, ja de per si atractiu, de Jane Eyre. El protagonista masculí, Michael Fassbender, no desentona.

Algú es pot preguntar què hi fa aquesta pel·lícula a un festival que, en teoria, se centra en el cinema fantàstic. Una novel·la romàntica no sembla el més addient per aquest festival. No obstant, el cert és que Fukunaga planteja una pel·lícula amb una ambientació misteriosa, amb alguns moments de suspens, i amb una llum i una música profundament expressives. I, al capdavall, pel·lícules com Nosferatu acaben sent també, en certa manera, històries d'amor embolcallades en ambients de terror. Benvinguda sigui, doncs, "Jane Eyre" a Sitges.

No obstant, i sense voler desmerèixer en absolut tot el treball cinematogràfic que hi ha al darrera d'aquest film, el que és de destacar és el fet que al segle XIX una autora com Charlotte Brontë ens presentés una història, emmarcada en el clàssic romanticisme anglès d'aquella època, i protagonitzada per un personatge, Jane Eyre, amb uns plantejaments de vida i una ideologia absolutament avançada (i segurament incompresa) als seus temps. Plantejaments feministes, nítidament humanistes, que difícilment quadraven amb la mentalitat general de l'època.

"Jane Eyre" és una bona pel·lícula. Preneu-ne nota per quan s'estreni.

Nota de "Jane Eyre": notable.

"No habrá paz para los malvados" d'Enrique Urbizu

"No habrá paz para los malvados" té coses molt bones. D'entrada uns 10 primers minuts que són un exemple gairebé perfecte de com presentar i construir un personatge (Santos Trinidad, el policia borratxo i violent, interpretat per José Coronado) i de com plantejar l'ambient que planarà en els cent minuts següents.

És, també, un bon intent de reflectir la realitat polièdrica que es mou a l'entorn dels grups islamistes radicals. S'ha dit que és un film sobre l'11M. Però no és així. Com el propi Urbizu diu en una entrevista, la intenció és fer veure la proximitat amb que tenim aquests fenòmens i grups, ja siguin persones de procedència musulmana, ja siguin persones rosses, nòrdiques i cristianes.

L'ambientació de la pel·lícula també és un dels seus atractius. Santos Trinidad sembla un heroi crepuscular al més pur estil dels westerns de Sam Peckinpah. Un personatge solitari, descol·locat i violent. El problema és que, si bé un personatge similar no desentona a "No country for old men" (amb el paper magistral de Javier Bardem), no em queda clar que aquest personatge encaixi als carrers de Madrid. Encara que sigui als baixos fons.

Però el problema principal que li veig a aquesta pel·lícula és que, darrera d'una trama relativament complexa, en realitat jo hi he vist una relació de fets força previsibles. No he trobat en cap moment cap gir especial o sorprenent, cap esdeveniment que doni la volta al que creus que succeirà. I això és un dels ingredients que han de ser bàsics en un thriller com aquest.

En definitiva, no és una mala pel·lícula, però jo, personalment, n'esperava força més.

Nota de "No habrá paz para los malvados": aprovat.